Vell del mar
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 |
La redacció d'aquest article no és pròpia d'una enciclopèdia. |
Segons la mitologia catalana, abans de la industrialització de Barcelona, per la platja de la Mar Bella hi passejava un home vell que de dia era com la resta dels mortals. Sempre duia la mateixa roba que feia olor de mar tant a l'estiu com a l'hivern, no portava mai sabates i els cabells blancs i la barba sempre els portava despentinats.
Mai parlava directament amb ningú, tan sols caminava per la sorra i saludava a tothom amb qui es topava. Encara que tot sovint solia parlar amb els pescadors que antigament vivien vora l'Illa de Maians actualment sota el barri de la Barceloneta i els ajudava a arrossegar la barca cap a la sorra quan tornaven de la pesca, demostrant així una força impròpia per una persona de la seva edat.
La gent no sabia d'on era, ni perquè cada dia passejava per la platja, però les poques persones amb qui parlava, deien d'ell que era un home molt savi i amable, coneixedor dels secrets del del mar així com els de la terra, i que fins i tot tenia la capacitat de parlar amb els peixos i les gavines.
Però el que poques persones coneixien és que a la nit, quan la lluna ja era amunt del cel, el vell es llençava al mar. Dins l'aigua, el cos se li cobria d'escames argentades, els cabells i la barba d'algues verdes i petxines blanques, i d'aquesta manera s'allunyava nedant cap al fons del mar per no tornar fins l'endemà un altre cop sota la forma d'un vell qualsevol.
Però un bon dia el vell deixà d'aparèixer per les platges de Barcelona. Hi ha qui diu que això va ser degut a que l'home amb la industrialització es va allunyar de la natura i que per tant els esperits de la mateixa ens van donar l'esquena.