Verb (basc)

El verb basc és una característica molt original de la gramàtica basca. Mentre el lèxic actual basc presenta un 50% de paraules derivades del llatí, o d'altres llengües amb les que ha estat en contacte, el verb basc és molt específic respecte les llengües indoeuropees que l'envolten o l'han envoltat. Per això es tracta del component de l'èuscar més ben estudiat.

Infinitiu o participi-infinitiu

En euskara no hi ha propiament infinitiu i això és una primera dificultat quan el comparem amb llengües com el català que ha heredat els infinitius de la llengua llatina. Allò que s'acostuma a presentar com a infinitiu basc rep sovint en aquesta llengua el nom de participi-infinitiu i és la forma que es presenta en els diccionaris d'èuscar.

Aquest participi-infinitiu no té una marca pròpia, ja que al costat de formacions antigues d'infinitiu com egin, joan, edan, utzi o ebatsi apareixen unes altres formes acabades en tu, que deriven d'un sufix clarament d'arrel llatina i aquest tu ha permès crear tant formes noves sobre arrels basques com adoptar prèstecs procedents del llatí mateix, del castellà, de l'occità gascó o del francès (barkatu, amatatu, gidatu...).

Expressió dels temps i modes

Si en català determinats temps i modes presenten sempre formes sintètiques (vinc, venia, vindré...) i d'altres en presenten d'analítiques o compostes (vaig anar, hauria vingut), en eusquera tots els temps i modes són compostos amb les excepcions de dotze verbs, dels quals els més usuals són: izan "ésser", egon "estar", eduki "tenir", joan "anar", etorri "venir", ibili "caminar", eraman "portar", ekarri "dur" i jakin "saber", que han conservat formes fortes o analítiques. Qualsevol altre verb necessita per a conjugar-se els verbs forts izan "ésser" (verbs intransitius) o eduki "tenir" (verbs transitius) en funció d'auxiliars. L'expressió del temps, persona, nombre i mode és funció de l'auxiliar, mentre que l'aspecte queda reflectit en els sufixos que pot rebre l'arrel verbal a partir del participi-infinitiu segons aquest esquema:

• Participi-infinitiu: perfecte
• T(Z)EN: acció habitual
• KO/-EN: futur.

Així enfront del "(ho) veig, he vist, veuré" del català, en basc tindríem ikusten dut, ikusi dut, ikusiko dut, respectivament, mentre que per a "(el) vaig veure, veia, veuria" trobem ikusten nuen, ikusi nuen, ikusiko nuen.

Atès que les formes de l'arrel verbal acabades en –T(Z)EN expressen una acció habitual o com a mínim amb continuïtat en el temps, tant en present como en passat, només cobreixen parcialment un dels sentits del present i pretèrit imperfet del català, que serveixen tant per a l'expressió d'accions habituals com puntuals ("ve / venia cada dia", "ja ve", etc.), mentre que el present també pot tenir sentit de futur ("diu que després ve"). Per començar, en basc, qualsevol acció que passi en el futur ha d'expressar-se obligatòriament en futur (així la traducció de "després ve" seria sempre gero etorriKO da, i mai *gero etorTZEN da), cosa que ja restringeix l'ús del present habitual basc enfront del present català. Vegem ara com s'expressa una acció puntual. En el cas dels verbs assenyalats a sobre que han mantingut les seves formes fortes sintètiques, aquestes serveixen precisament per a l'expressió d'acció puntual, i en els altres verbs es recorre a una perífrasi mitjançant els verbs aritu o jardun "ocupar-se en quelcom" (anglès to do).

Així ens quedaria el següent esquema:

• ve(present habitual) = etortzen da
• ve(present puntual) = dator
• ve (futur) = etorriko da
• torna(present habitual) = itzultzen da
• torna(present puntual) = itzultzen ari da
• torna (futur) = itzuliko da

El verb basc té un caràcter pluripersonal, mentre que les llengües indoeuropees es marca el temps, l'aspecte i el mode, així com la persona i nombre del subjecte. En el cas del verb basc es marca també la persona i el nombre del complement directe i de l'indirecte.

Si per exemple en català es diu "veig una casa, veig dues cases, et veig a tu", la forma verbal "veig" roman invariable, no passa el mateix en eusquera, en el que es diu etxe bat ikusten DUT, bi etxe ikusten DITUT, zu ikusten ZAITUT, essent -t la marca del subjecte de primera persona de singular.

Bibliografia

• ARESTI, G., Maldan behera; Harri eta herri. Edició bilingüe de Javier Atienza. Madrid, 1984.
• AZKARATE, M. y Altuna, P., Euskal morfologiaren historia. Sant Sebastià, 2001.
• IRAZOLA, J.M., Euskal aditza: Bizkaiera eta batua, Vitoria, Eusko Jaurlaritzaren argitalpen-zerbitzu nagusia, 1989.
• LAFITTE, P., Grammaire basque (Navarre-Labourdin littéraire), Sant Sebastià-Baiona, 1998 (reimpresió de l'ed. de 1962).
• MITXELENA, K., "El largo y difícil camino del euskara", en El libro blanco del Euskera. Bilbao, 1977.
• La lengua vasca. Durango, 1977.
• TXILLARDEGI [ÁLVAREZ ENPARANTZA, J.L.], Eukal fonologia. San Sebastián, 1982.
• URQUIZU,P., Gramática de la lengua vasca, Madrid, 1991.-URRUTIA, H., et alii, Fonética vasca: 1. Las sibilantes en el vizcaíno. 2. Las sibilantes en el guipuzcoano. Bilbao, 1988.
• ZUAZO, K., Euskararen batasuna. Bilbao, 1988.
• ZUBIRI, I. y ZUBIRI, E., Euskal gramatika osoa. Bilbao, 2000.