Àurea de Sarrà
Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d'Empordà, 1974) fou una dansarina catalana. És un exponent d'aquest corrent innovador que es dóna en la dansa de principis de segle. Nascuda a Barcelona, s'identifica plenament amb la dansa lliure d'Isadora Duncan i amb la estètica inspirada en la Grècia hel·lènica. Dona de gran cultura i fervent enamorada del món clàssic, en les seves coreografies dóna vida a heroïnes bíbliques i a deesses de la mitologia, com Salomé, Níobe, Demèter, Circe, Fedra o Salambó. El seu treball, a diferència del de Tórtola Valencia, s'entén com un art elevat, espiritual i sublim, amb moviments carregats de contingut i extraordinaris cants plàstics.[1]
Biografia
Els inicis i la gran gira mundial (1920-1927)
Filla natural del ric farmacèutic catalanocubà José Sarrà, fou educada per la seva germana gran Emília. Autodidacta, es va presentar com a ballarina d'uns innovadors "cants plàstics" a Madrid (1920) i a París (1921). Apassionada de les dones de la mitologia grecollatina, Àurea aconseguí un gran èxit que captivà la intel·lectualitat noucentista de Catalunya –especialment Carles Rahola i Joan Estelrich– i recollí el rebuig dels signants del Manifest Groc, que l'atacaven sota l'apel·latiu de "ballarina pseudoclàssica". Immediatament després dels èxits de Madrid i París, emprengué una gira mundial que la dugué de Londres (1923), a Buenos Aires (1924), tot tornant a mantes ciutats europees. A partir d'aleshores, emprendrà una gira a dos països molt presents a alguns dels seus cants plàstics més exitosos: Egipte i Grècia. Tot i el gran èxit aconseguit a Egipte davant la cort de Fouad I, Grècia fou la culminació de la carrera d'Àurea fora d'Espanya. Fou allà on forjà una gran amistat amb els poetes Kostís Palamás i Konstantinos Kavafis. Justament, Àurea rebé, ensems amb Kavafis l'Ordre del Fènix de mans del cap d'Estat grec Pàngalos. Àurea actuà a tots els antics teatres de la Grècia clàssica i rebé excel·lents crítiques de la premsa grega, a part de la intel·lectualitat grega.
El retorn a Catalunya (1928-1932)
Un cop tornada a Catalunya rebé el suport econòmic i intel·lectual de la Fundació Bernat Metge i de bona part del noucentisme català. Tanmateix, l'avantguarda artística catalana que encarnava el Manifest groc, no s'estigué de considerar-la el mal artístic de Catalunya. Malgrat les crítiques, Àurea féu una gira per Catalunya, alhora que rebia homenatges de la part del noucentisme català, el principal dels quals fou a la maison dorée de Barcelona el 28 de febrer de 1928. Finalment, la seva activitat com a ballarina es va cloure en un monogràfic dedicat a ella al teatre Grec de 1930. Fou la seva darrera gran actuació.
La senyora d'Arenys d'Empordà (1932-1974)
Després de 1932 les aparicions d'Àurea es feren cada cop més escadusseres fins que desaparegueren. El seu casament amb el crític d'art madrileny José Francés deturà finalment la seva activitat i es dedicà a una jubilació de records a la finca d'Arenys d'Empordà, ensems amb el seu marit. Després d'anar perdent les propietats dels Sarrà (palauet de Barcelona a l'Illa de la Discòrdia) i del seu marit Francés (palauet de Madrid), morí sola, oblidada i arruïnada al 1974.
Referències
- ↑ «Àurea de Sarrà». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 31 octubre 2012].
Bibliografia
- VILALLONGA, Mariàngela, "Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant", a Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59.