Antoni Martínez i Domingo
Antoni Martínez i Domingo (Barcelona, 1867 - 7 d'octubre de 1942[1]) fou un advocat i polític català.
Biografia
Pertanyia a una família de propietaris benestants. Catòlic militant, inicià la seva carrera política dins les files del Partit Conservador, amb el que fou escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona a les eleccions municipals de 1897. Va ocupar accidentalment l'alcaldia de Barcelona el 1900, però el 17 de setembre la deixà en solidaritat amb uns regidors municipals expedientats pel Ministeri de Governació.[2]
Malgrat les seves simpaties regionalistes, durant les convulsions internes que sacsejaren el Partit Conservador es va alinear al costat d'Eduardo Dato e Iradier, i fou nomenat alcalde de Barcelona el 1915-1916 i el 1917. Tanmateix, quan l'Assemblea de Parlamentaris es reuní a Barcelona decidí donar-los suport, s'enfrontà al govern espanyol i va dimitir. Al mateix temps, el 1918 va abandonar el Partit Conservador per a ingressar a la Lliga Regionalista, amb la que fou novament escollit alcalde de Barcelona entre 1919 i 1922.
El maig de 1920 es va enfrontar al governador militar de Barcelona, Severiano Martínez Anido, a causa d'una càrrega policial a la sortida del parlament del mariscal Josep Joffre durant la celebració dels Jocs Florals de Barcelona, exigint la dimissió del governador civil comte de Salvatierra.[3] Enmig del pistolerisme i els enfrontaments entre el Sindicat Lliure i la CNT, el 17 de juny de 1921 fou greument ferit en un atemptat a trets quan anava en cotxe a l'ajuntament, en el que va morir el seu acompanyant, el periodista Rosendo Jiménez.[4][5] L'autor de l'atemptat fou el militant de CNT Salvador Salsench Sala i la finalitat última, però, era l'assassinat de Martínez Anido quan encapçalés l'enterrament de l'alcalde.[6] Es va refer de les ferides i el maig de 1922 deixà l'alcaldia. Aleshores fou escollit diputat per la Lliga Regionalista a les eleccions generals espanyoles de 1923[7]però deixà l'escó en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera. Quan arribà al govern Dámaso Berenguer y Fusté el 1930 fou novament regidor de l'ajuntament de Barcelona i delegat del Ministeri de Treball a Catalunya. Després de les eleccions municipals espanyoles de 1931 fou nomenat alcalde accidental, però fou deposat el mateix 14 d'abril per Lluís Companys, qui des del balcó de l'ajuntament va proclamar la Segona República a Catalunya.[8]
Fou escollit diputat de la Lliga Catalana a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, on fou nomenat vicepresident segon de la Mesa del Parlament de Catalunya[9] i fou mitjancer en nombrosos afers de caire jurídic o polític a causa del seu reconegut esperit de concòrdia. Durant els fets del sis d'octubre de 1934 es va mantenir al marge i quan fou empresonat el govern català en bloc exigí ser nomenat President de la Generalitat com li corresponia reglamentàriament per la seva condició de vicepresident segon, però en comptes seu fou nomenat el governador militar Francisco Jiménez Arenas.
En esclatar la guerra civil espanyola va cercar aixopluc a l'estranger, i quan acabà el conflicte va tornar a Barcelona i no participà més en política.
Referències
- ↑ Esquela a La Vanguardia
- ↑ La década de la Reforma a bcn.es
- ↑ El pistolerisme: Barcelona (1917-1923) per Albert Balcells, p. 130
- ↑ El mateix dia fou assassinat a trets el sindicalista Evelio Boal
- ↑ Atentado contra el señor Martínez Domingo. Un periodista asesinado a ABC, 18 de juny de 1921
- ↑ Anarcoefemérides
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Lluís Companys a fideus.com
- ↑ Joan Casanovas i Maristany
Enllaços externs
| Precedit per: Guillem Boladeres i Romà |
Alcalde de Barcelona 1915–- 1916 |
Succeït per: Manuel Rius i Rius |
| Precedit per: Manuel Rius i Rius |
Alcalde de Barcelona 1917–- 1917 |
Succeït per: Lluís Duran i Ventosa |
| Precedit per: Manuel Morales i Pareja |
Alcalde de Barcelona 1919–- 1922 |
Succeït per: Ferran Fabra i Puig |