Els Jocs Olímpics d'estiu de 1996, oficialment Jocs de la XXVI Olimpíada, es van celebrar a la ciutat d'Atlanta (Estats Units d'Amèrica), entre el 19 de juliol i el 9 d'agost de 1996. Hi participaren 10.320 atletes (6.797 homes i 3.523 dones) de 197 comitès nacionals, que competiren en 26 esports i 271 especialitats.
En complir-se al 1996 el centenari dels Jocs de la I Olimpíada Moderna, Atenes partia com a favorita per tornar a ser seu en aquesta efemèride. No obstant això, la ciutat nord-americana va ser l'escollida, amb certa polèmica. La força econòmica de la iniciativa privada (Coca-cola i CNN tenen la seva seu a l'estat de Geòrgia) fou la raó principal que jugà en contra dels helens. Irònicament, els aspectes que en depenien (com ara les infraestructures o la circulació d'informació) acabaren per ser els veritables punts febles de l'organització. Les mesures de seguretat quedaren en evidència en patir el Parc del Centenari Olímpic un atemptat mortal la nit del 27 de juliol. A més a més, els Jocs acabaren amb pèrdues econòmiques. Tot el contrari va suposar l'aspecte purament esportiu, on es va veure un nivell superior al de Barcelona'92. Tot i això, els Jocs del Centenari no van ser considerats per Joan Antoni Samaranch a la cerimònia de clausura millors que els seus predecesors.
Ciutats candidates
Com que durant la XXVI Olímpiada de la Era Moderna es complien els cents anys de la restauració, Atenes volia organitzar aquest centenari. La capital grega era, en principi, la favorita. la 96a Sesió del COI el 18 de setembre de 1990 a Tòquio (Japó). La votació fou una de les més disputades de la història. Atenes gunayà les dues primeres rondes i inclús Atlanta arribà a ser superada per Melbourne. La tercera acabà en empat entre les dos grans aspirants, però finalment la ciutat esdounidenca va endur-se l'organització de l'esdeveniment amb una sorprenet diferència de vots. Aquests varen ser els resultats de les votacions[1]:
Imatge de la cursa de relleus 4x400 m masculí. Els Estats Units gunayaren l'or malgrat que Michael Johnson no hi va participar.
El Parc del Centenari Olímpic (Centennial Olympic Park en anglès) va ser el nucli de l'esdeveniment. A banda dels edificis esportius, també comprenia diversos espectacles per al públic que asistia als Jocs, en un dels quals es va produir l'atemptat mortal. Pel que fa a les infraestructures purament olímpiques van ser:
Comitès Olímpics Nacionals participants a Atlanta 1996.
Van ser 197 els Comitès Olímpics Nacionals que van participar als Jocs del Centenari, 28 més que en Barcelona. Amb molta diferència, es tractava del nombre més elevant fins aleshores. Les raons principals son dues. En primer lloc, cap de les CONs membres del COI va deixar d'assistir. Una vegada superada l'època dels boicots, ni tans sols els temes extra-polítics impediren una participació massiva en Atlanta.
Un total de 26 esports i 271 esdeveniments es van realitzar als Jocs. El softbol va ser esport olímpic per primer cop en aquesta edició i així mateix també debutaren el futbol en categoria femenina, el ciclisme de muntanya, el rem lleuger o el voleibol platja. Als Jocs d'Atlanta no hi va haver cap esport de demostració.
El Centennial Olympic Stadium va coronar a Michael Johnson com un dels millors midfondistes de la història. Va acabar primer en les carreres de 200 m i 400 m. Però, a més a més, la estratosfèrica marca dels 200 m (19,66) va superar la de Pietro Mennea en 1972 (19,72), el rècord mundial d'atletisme més antic. La plusmarca de Johnson resta avui encara per superar.
Carl Lewis va acomiadar-se dels Jocs al seu país, de la mateixa manera que va començar al 1984. El Fill del vent va guanayr per quarta edició consecutiva el salt de llargaria. Igualava així les 9 medalles d'or del finés Paavo Nurmi en atletisme.
El canadenc Donovan Bailey va monopolitzar les dues proves de velocitatrealit. Va guanyar tant els 100 m (amb rècord del món) com els relleus 4x100 m sal estatunidenc.
Entre les dones, Marie-José Perec repetí els èxits de Michael Johnson als 200 m i 400 m. Va esdevindre la primera dona en guanyar dos ors olímpics en aquesta darrera prova.
Wang Junxia que es va ser or als 5.000 m i plata als 10.000 m. Fernanda Ribeiro va privar a la xinesa d'un doblet històric.
La reina de la piscina fou Michelle Smith. Aquesta irlandesa es penja tres medalles d'or (400 m lliures i 200 m i 400 m estils) i una de bronze (200 m papallona). Ella a soles es va bastar per a que els Jocs d'Atlanta foren els millor d'Irlanda pel que fa a nombre d'ors.
L'aixecador turc Naim Suleymanoglu, nascut a Bulgària i naturalitzat en fugir de la repressió contra els musulmans, va guanyar la seva tercera medalla d'or en la categoria més lleugera (menys de 60 kg).
Al ciclisme es va permetre per primer cop la participació d'esportistes profesionals. La competició va creixer en espectacularitat. El penta-campió del Tour de FrançaMiguel Indurain va ser el més ràpid a la contrarellotge, seguit d'Abraham Olano.
A la categoria femenina, la francesa Jeannie Longo va ser or en ruta (havia estat segona en Barcelona '92) i plata en contrarrellotge.
La competició de futbol masculina va acabar amb victòria de Nigèria sobre Argentina. Era el primer cop que una selecció africana guanyava una competició internacional de futbol no juvenil.
L'antic boxejador Muhammad Ali, malalt de parkinson, fou l'encarregat d'encendre la flama olímpica. Durant la final de bàsket dels Jocs, Joan Antoni Samaranch va entregar-li una rèplica de la medalla d'or despareguda que havia guanyat a Roma '60.
La nit del dissabte 27 de juliol a la 1 i 20 minuts de la matinada un artefacte va esclatar al Parc del Centenari Olímpic. Com a conseqüència de l'atemptat van morir dues persones (una per l'explosió i altra per una aturada cardíaca) i més d'un centenar van resultar ferides. L'objetiu era un concert musical al que asistien milers de persones i que va poder ser desallotjat gràcies a una cridada telefònica que advertia de l'explosiu. L'autor va ser Eric Rudolph, un militant antigovern i contrari a l'homosexualitat i els jueus, que va ser capturat i comdemnat al 2003.
Els Estats Units tornaren a imposar-se en el medaller. La darrera vegada també ho van fer aprofitant la seva condició d'amfitrió al 1984. Rússia es va convertir, com era d'esperar, en la hereva de l'antiga URSS. Malgrat tot, moltes de les altres ex-repúbliques soviètiques van tindre papers destacats, Ucraïna per damunt de totes. Per la seva banda, alemanys i xinesos van repetir les seves posicions, encara que amb menys medalles.
Grècia
Canadà
Austràlia
Regne Unit
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
Rússia (RUS)
Alemanya (GER)
França (FRA)
Itàlia (ITA)
Romania