Auca

La Auca de Montserrat de l'any 1923, de Joan Junceda

Una auca (del llatí vulgar auca que és una variació sincopada d'avica, "au" o "oca")^[1] és un tipus de document artístic propi de la cultura catalana. Una auca sempre tracta d'algun tema específic explicat com una història: tradicionalment consisteix en 48 imatges encasellades en vinyetes, cada una de les quals va acompanyada per dos versos al peu de cada vinyeta fent un rodolí.^[1]^[2]

Tot i que en general els versos es fan heptasíŀlabs i de rima consonant, a la pràctica la mètrica per fer una auca es pot relaxar -es poden fer tercets o quartets de rima assonant i amb diferent nombre de síl·labes, per exemple- però el que hi ha d'haver és versos rimats acompanyant cada imatge de l'auca.^[3] És recomanable evitar la rima fàcil amb gerundi o infinitiu.

També hi ha auques de diversos temes, com ara els zoològics, els jocs d'infantesa, les festes de l'any i d'altres.

A diferència dels còmics, les auques es representen en una sola pàgina.^[2]

Història

Arcaiques

L'auca és una expressió artística catalana que es remunta al menys fins al segle XVII (l'exemplar més antic que es conserva és una auca feta per un tal Pere Abadal a Moià vers el 1670).^[1]^[2] Segurament el seu origen és un antic joc d'atzar amb una estructura similar a l'actual joc de l'oca,^[1]^[2] fet sobre pergamí o en un tauler.^[2] Podria ser que el joc de l'auca tingués una funció endevinatòria, ja que s'hi feien servir figuretes que representaven moments de l'horòscop (com ara el sol, la lluna, les estrelles...).^[2]

Al llarg del segle XVIII el joc de l'auca fou prohibit diverses vegades.^[1]^[2] En aquesta època apareixeren també les auques d'arts i oficis que es feien amb imatges similars a les de les tradicionals rajoles homòlogues.^[2]

Tant les augurals com les d'arts i oficis s'han etiquetat d'arcaiques.^[2]

Primitives

Ja a finals del XVIII es ampliar la temàtica de les auques: animals, jocs d'infantesa, "del món al revés", de joves baladrers, festes de l'any, soldats, processons religioses... Hom categoritza aquestes de primitives.^[2] Les vinyetes comencen a numerar-se i fins i tot a portar cada una un nom (generalment en català).^[2]

Cal destacar un exemplar de tombants de segle Baladrers de França, sobre la Guerra del Francès, que era bilingüe.^[2]

Boom editorial el s. XIX

Al segle XIX les auques van prendre un tarannà plenament pedagògic i va enriquir les seves temàtiques: faules morals, biografies, històries o fins i tot el resum d'obres de teatre i altres espectacles.^[1] Aquest fet va significar el floriment de tot un fenomen literari i editorial tant a Barcelona com a València, difonent-se fins i tot a Madrid i Castella en general amb el nom d'aleluya,^[1] (era un derivat de les nombroses estampetes religioses que llavors es repartien a les esglésies).^[2] Els adults les llegien als seus fills, i aquests hi jugaven.^[2] Les vinyetes s'acompanyaven d'alguna frase en prosa, que amb el temps es va acabar convertint en un rodolí de 2 versos o fins i tot de tercetes.^[2]

Les auques es difonen a través de fulls de format gran foli que fins a mitjan segle XIX s'il·lustraven amb xilografies i a partir d'aleshores també amb litografies. A les acaballes del segle s'hi imposà el fotogravat.

Segle XX

Amb el canvi de segle la producció va disminuir molt, i sovint tan sols es reproduïen les auques arcaiques i primitives per a una distribució popular, sovint amb la col·laboració dels dibuixants del moment i algunes famílies de gravadors.^[2] Durant aquest segle el gènere ha estat usat de manera molt puntual, però es poden destacar obres transcendentals per llur difusió o qualitat: lPlantilla:'Auca del noi català, antifeixista i humà (Josep Obiols, 1937), lPlantilla:'Auca de les festes de l'entronització (en motiu de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947) o lPlantilla:'Auca d'en Pompeu Fabra (feta el 1969 a partir d'un concurs entre escoles d'arreu dels Països Catalans).^[2] Actualment les escoles usen aquest gènere de tant en tant en llurs activitats o celebracions.

Constitueixen un precedent molt clar del modern gènere del còmic. Un notable col·leccionista d'auques va ser l'escriptor costumista Joan Pons i Massaveu, la col·lecció del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya. N'hi ha una bona col·lecció també a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El 1907, Santiago Rusiñol va escriure una novel·la amb el títol de L'auca del senyor Esteve, que ha esdevingut tot un clàssic.