Bandera de Santa Eulàlia
La Bandera de Santa Eulàlia fou la bandera de Barcelona des de 1588 fins a 1714.
Des de l'edat mitjana, la bandera de Barcelona era la tradicional bandera quarterada de creus i pals, la qual era l'estendard enarborat per la host de Barcelona per encapçalar les mobilitzacions armades ofensives o defensives de la ciutat. Al segle XVI (1588) la bandera de Santa Eulàlia presidida per la imatge de la patrona de la ciutat substituí la tradicional bandera quarterada com a bandera de Barcelona.
A partir d'aleshores i fins a la desfeta de 1714 fou la Bandera de Santa Eulàlia la que presidí les mobilitzacions militars de la Coronela de Barcelona i la que va liderar les tropes en el socors de Tarragona de 1640,[1] la Batalla de Montjuïc de 1641, on es va mobilitzar el Terç de Santa Eulàlia, en la Batalla de Montjuïc de 1706, i en la Batalla de l'11 de setembre de 1714.
Història
Des del segle XIV la bandera de Santa Eulàlia acompanyava la representació del govern barceloní en tota mena de solemnitats i celebracions cívico-religioses (processons, entrades reials, etc.) molt especialment durant la processó de Corpus. Al mateix temps, la bandera quarterada tradicional servia com a ensenya de guerra de la ciutat.
El 1588 s'adoptà la bandera processional de santa Eulàlia com a única bandera de la ciutat[2] [3]
Des d'aleshores hi ha força notícies de sortides de la bandera de Santa Eulàlia contra els enemics de la ciutat. L’acte de treure la bandera en senyal de guerra comportava un protocol que arribava al punt àlgid quan l’ensenya era penjada al balcó de la Casa de la Ciutat. La bandera va tenir protagonisme destacat durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), quan fou refeta per encàrrec del Consell de Cent.
La bandera de Santa Eulàlia va sortir per última vegada al balcó de la Casa de la Ciutat el 24 de juliol del 1713, arran de la Guerra de Successió. Dos dies després de la rendició de Barcelona, el 15 de setembre del 1714, ja ocupada la ciutat, les tropes borbòniques exigiren l'entrega totes les banderes: les 42 banderes de les companyies de la Coronela, de sant Jordi (Bandera de la Generalitat) i de Santa Eulàlia que, quatre dies abans, tenia a les seves mans Rafael de Casanova en ser ferit l’11 de setembre.
Les banderes que simbolitzaven la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya van ser enviades pel Duc de Berwick a Madrid per ser exposades al temple de la Virgen de Atocha com a trofeus de guerra. Al cap d’un temps, Felip V ordenà el retorn de les ensenyes a Barcelona, on van ser cremades públicament per a major escarni.
En el context de la Renaixença es va conferir a la bandera de santa Eulàlia el caràcter de símbol nacional. El 1858 Manuel Angelon va publicar la novel·la El pendón de santa Eulalia o los fueros de Cataluña. El 1861 Mateu Bruguera publicava el Cronicón de Barcelona. Historia de la invicta y memorable bandera de santa Eulália. El 1899 Jacint Verdaguer li va dedicar un poema, inclòs al seu llibre Santa Eulària, on es llegeix "Oh! penó de Santa Eulària, de nostres glòries trofeu, germà bessó de les Barres".
L'any 1983 es va presentar una reconstrucció de la Bandera de Santa Eulàlia que l’Ajuntament de Barcelona havia acordat dos anys abans.[4] Dita reconstrucció es basa en la descripció del Dietari de Jeroni Pujades. Aquesta bandera presideix el balcó de la Casa de la Ciutat cada 12 de febrer, diada de Santa Eulàlia.[2]
Descripcions
Segons la descripció del Dietari de Jeroni Pujades el 1601 la bandera de Santa Eulàlia estava constituïda per un camper de color carmesí, amb la imatge de Santa Eulàlia pintada al mig. Acompanyaven la imatge de la patrona de Barcelona l'escut de la Ciutat i l'escut del Capítol de la catedral de Barcelona (Bisbat de Barcelona).[2]
El 1640 els Consellers de Barcelona acordaren afegir a la bandera de Santa Eulàlia les "armes del Santíssim Sagrament" [3] i d'aquí la interpretació de l’antiga bandera que es troba al llibre Els exèrcits de Catalunya, de Francesc Xavier Hernàndez i Francesc Riart.[5] En aquest llibre, s’apunten diverses descripcions històriques segons les quals, en la cara oposada a la imatge de santa Eulàlia, hi havia la representació d'un calze amb la Sagrada Forma i el lema (extret d'un salm): EXSURGE, DEUS, JUDICAM CAUSA TUAM ("Alca't, Déu nostre, a defensar la teva causa")[2]
| « | La forma de la bandera sobredicha era a modo de un pendón, poco más grande que un estandarte de los que hoy usa la caballería y dragones. Era de damasco carmesí. A la una parte estaba la imagen de santa Eulália, a la otra la de un cáliz con una hostia sagrada y un lema que decía: "Exurge, Deus, judica causam tuam". | » |
| — Capità Francesc de Castellví i Obando (1682-1757), "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" ; Vol III, pàg. 590 | ||
La Bandera de Santa Eulàlia del MUHBA
El Museu d'Història de Barcelona conserva la part central d'una una antiga Bandera de Santa Eulàlia, procedent de l'Arxiu Municipal, on es trobava a mitjan segle XIX. Es tracta d'una peça de seda pintada a l'oli per les dues cares que en un moment no determinat, però quan ja era en desús com a bandera, va ser adherida a un suport de fusta per a presentar-la com un quadre. La cara actualment visible representa Santa Eulàlia amb els seus atributs, envoltada per un emmarcament de grotescos. Per l'estil, aquesta pintura correspon a finals del segle XVI o començaments del segle XVII. Consta que el 1582 Benet Sanxes Galindo va reformar la bandera de Santa Eulàlia.[6] Consta, així mateix, que el 1623 el pintor Francesc Jornet rebia un pagament per pintar i daurar la figura de santa Eulàlia de la Bandera.[7] Hi ha moltes altres notícies sobre reformes, repintats o reconstruccions de la bandera de Santa Eulàlia que fan dificil precisar una atribució concreta.[8] De tota manera és indubtable que la peça del MUHBA correspon a una de les antigues banderes de Santa Eulàlia, molt probablement l'anterior a la Guerra dels Segadors
Vegeu també
Referències
- ↑ Soldevila i Zubiburu, 1992, p. 426.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Barnosell,Genís. «1714 i la bandera de Santa Eulàlia». Cròniques contemporànies (Blog). Sàpiens Publicacions, 06-05-2012. [Consulta: 30 octubre 2012].
- ↑ 3,0 3,1 BRUGUERA, Mateo: Cronicón de Barcelona. Historia de la invicta y memorable bandera de santa Eulalia. Barcelona, 1861
- ↑ La Vanguardia/Vivir 6 agost 2003 p. 2
- ↑ HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; RIART, Francesc: Els exèrcits de Catalunya 1713-1714. Uniformes, equipaments i organització. Barcelona: Rafael Dalmau, 2007.
- ↑ GARRIGA, Joaquim: “Benet Sanxes Galindo, pintor i poeta del segle XVI a Catalunya”, a Estudi General 21 (2001) p. 69-129
- ↑ CARRERAS CANDI, Francesc: Geografia general de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Barcelona: Albert Martín, s.d. (1916) p 607 n. 1578.
- ↑ Bracons, Josep «La Bandera de Santa Eulàlia». Butlletí MUHBA. Museu d'Història de Barcelona.Ajuntament de Barcelona, SEGON QUADRIMESTRE DE 2012. ANY VI. NúM. 26. ISSN: 2013-8245 [Consulta: 30 octubre 2012].
Bibliografia
- Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.2. L'Abadia de Montserrat, 1992.
