Vés al contingut

Coronela de Barcelona

De Viki.cat

La Coronela era la força armada del municipi de Barcelona, amb finalitats defensives. Formada en bona part per artistes i menestrals, s'organitzava en companyies, sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat,[1] encarregada de la defensa de la ciutat amb el privilegi militar de custodiar dels portals i muralles fins el 1714, quan fou desarmada i abolida després del darrer setge de la guerra de Successió espanyola, passant a partir llavors a estar custodiada per l'exèrcit reial.

Amb el nom de Coronela es denominaven les milícies urbanes de les principals ciutats de Catalunya durant L'edat moderna: Coronela de Barcelona, Coronela de Lleida,[2] Coronela de Tortosa,[3] Coronela de Tarragona[4] o coronela de Manresa,[5] ciutats que a l'empara de les Constitucions Catalanes gaudien d'autonomia per armar i defensar-se en cas d'agressió. Estaven formades per ciutadans militaritzats dels gremis d'Oficis.

Antecedents medievals i ordenament legislatiu

Article principal: Princeps namque

La paulatina coordinació dels camperols i contra les agressions externes dugué a l'establiment del sagramental en 1068[6] pel comte Ramon Berenguer I que recopilà els usatges vigents en la seva època donant lloc a la primera codificació del dret català, els Usatges de Barcelona.[7] Al nucli d'aquesta compilació ja figurava l'usatge Princeps namque, que atorgava al Prínceps, el comte de Barcelona, la potestat de cridar a les armes als nobles feudataris i a tots els catalans lliures per a la guerra en cas d'amenaça a la seva persona o invasió del seu territori. La redacció definitiva dels usatges es va fer durant el regnat de Jaume el Conqueridor. Davant les discòrdies entre els juristes que prenien partit per la llei gòtica i altres pel dret romà, Jaume I ho va dirimir a les Corts de Barcelona de 1251[8] on establí la prioritat dels Usatges de Barcelona, i en defecte d'aquests calia recórrer als costums provats o al seny natural.

Durant l'edat mitjana, els comtes de Barcelona van emprar l'usatge Princeps namque per convocar els hosts de nobles feudataris, a les ordres militars, als cossos d'almogàvers, així com a les hosts veïnals de les ciutats i viles catalanes, obligant a tots els catalans d'entre 16 i 50 anys a presentar-se armes davant el comte de Barcelona, aportant vestimenta i armes pròpies, i rebent a canvi una paga per cada dia de servei. L'usatge va ser activat per Pere el Gran durant la Croada contra la Corona d'Aragó i per Pere el Cerimoniós durant la Confiscació del Regne de Mallorca i la Guerra dels dos Peres.[9]

En les Corts de Barcelona de 1368 es va regular la convocatòria amb l'aportació d'un servent (combatent) per cada 15 focs, passant la responsabilitat de la mobilització als regidors dels comuns.[10] L'host veïnal de Barcelona va ser reglamentada en 1395 amb les disposicions elaborades pels consellers de Barcelona,[11] estipulant que la ciutat pagaria a l'host fins al punt de reunió assenyalat pel rei d'Aragó, moment a partir del qual passava a servei i paga del rei.[12] El 1374 es va acordar la commuta del servei per una quantitat de diners amb els quals es contractaven els homes més aptes per al combat, de manera que passà a ser un fogatge o impost de guerra. Tanmateix, la mobilització general es mantenia invocant el princeps namque a través del repic de campanes a sometent.[13]

Les milícies catalanes en l'edat moderna

Després del sagnant final de l'edat mitjana a Catalunya amb la Guerra civil catalana, Ferran el Catòlic va confirmar l'usatge Princeps namque en la compilació de les Constitucions Catalanes van ser pactades amb el rei a les corts de 1493.[14] La situació geoestratègica de Catalunya la va convertir en el camp de batalla entre la Monarquia Catòlica i França, sent convocat el Princeps namque reiteradament. En virtut de l'usatge, el rei també podia convocar sometent general, una variant massiva del sometent.[15] El sometent era una organització paramilitar catalana pròpia de la modernitat política de Catalunya fins que va ser abolida en 1714, que també podia ser activat de forma autònoma per les viles i ciutats com a cos armat d'autoprotecció civil, separat de l'exèrcit, per pròpia defensa. El sometent era activat mitjançant un específic repic de campanes, i al crit de «Via fora!» O «Via fos!». Al segle XVI i el segle XVII va adquirir un paper fonamentalment en la lluita contra bandolerisme, heretges hugonots i corsaris turcs, obligant als catalans a conservar les armes a casa i instruir periòdicament en el seu maneig. Però els virreis de Catalunya es van mostrar recelosos davant d'aquest model d'autodefensa i van impedir sovint la seva convocatòria, el que va portar a les viles a la formació de milícies, les «desenes» (desenes) i un altre tipus de germandats d'armes de caràcter parapolicial i paramilitar, que en no estar tipificades legalment en les constitucions catalanes no requerien l'autorització prèvia del rei, o si no, del virrei, per ser mobilitzades.[16]

En 1542, durant la Guerra d'Itàlia, l'exèrcit francès va assetjar Perpinyà, la pressió dels pirates es va intensificar, i va esclatar una epidèmia de bandolerisme al principat.[17] Per enfrontar-se a la invasió francesa, Perpinyà va armar una milícia de ciutadans sota el comandament directe dels consellers de la ciutat.[18] A l'agost el capità general de l'exèrcit Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel va decidir, conjuntament amb els consellers de Barcelona, la fortificació de la muralla de Barcelona per convertir-la en una plaça fortificada,[18] mentre els diputats de la Generalitat i els consellers van decidir armar les confraries dels gremis barcelonins. El desplegament dels gremis va ser ràpid i àgil i a l'any següent van realitzar una parada militar sota les banderes pròpies de cada gremi, i el 1544 es va ratificar que la milícia estava sota les ordres del conseller en cap de Barcelona, ​​al qual se li va conferir la capitania de la unitat amb el grau de «Coronell».[19] El 1554, l'organització gremial es va sistematitzar mitjançant els quartos, les zones urbanes en què va ser dividida la ciutat de Barcelona.[cal citació]

La Coronela durant la Guerra dels Segadors

Article principal: Guerra dels Segadors

Des de la estructuració de 1544 els confrares dels gremis barcelonins van estar en estat de mobilització latent, desactivats però armats i organitzats per ser convocats amb rapidesa sota les ordres del conseller en Cap de Barcelona. En 1635 el Regne de França entrava en la Guerra dels Trenta Anys,[20] i en 1636 es va ordenar la mobilització de la milícia barcelonina, que organitzà deu companyies.[19]. El 18 d'abril 1638 10 de les 39 companyies de la Coronela, formades en dos bàndols de 5 companyies, feren exercicis militars davant del baluard del migdia.

Es tractava de les següents companyies:

  • Argenters
  • Sastres
  • Sabaters
  • Fusters
  • Pasamaners
  • Calceters, llibreters i vidriers
  • Estevaners i espardenyers
  • Velluters
  • Velers
  • Escudillers i daguers

L'any 1641 la composaven almenys 40 companyies incloses les companyies de:

  • Mercaders de teles
  • Sabaters
  • Sastres
  • Passamaners
  • Estevaners
  • Velers
  • Taverners
  • Teixidors de lli
  • Droguers
  • Cordoners
  • Estudiants
  • Blanquers
  • Notaris (reials)
  • Argenters
  • Tintorers
  • Hortolans del portal de Sant Antoni
  • Ollers
  • Paraires
  • Llibreters
  • Calceters i vidriers
  • Notaris causídics
  • Serratgers
  • Companyia a cavall dels Mercaders
  • altres companyies no identificades pel nom

Cada companyia estava composada per entre 100 i 120 soldats, comandats per un capità, un alferes, un sergent i un o dos caps d'esquadra.[21]

L'agreujament de la situació militar i la política del comte duc d'Olivares van provocar l'esclat de la guerra dels Segadors i de la independència de Catalunya, que es va constituir en una efímera República Catalana,[22] tanmateix, una setmana més tard, el 23 de gener, davant l'alarmant penetració de l'exèrcit de Felip IV de Castella, Pau Claris proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona i posava el Principat de Catalunya sota sobirania francesa.[23] L'octubre de 1640 la milícia de Barcelona va ser reorganitzada en quatre terços amb els seus respectius mestres de camp i sergents majors.[cal citació]

Barcelona va armar a companyies de militars professionals, que van acabar fonent-se amb la milícia gremial en el Terç de Santa Eulàlia, existia el Terç de Barcelona,[24] ​​d'actuació va ser decisiva en la victòria en la Batalla de Montjuïc.[25] Després de la caiguda en desgràcia del comte duc d'Olivares i anys de conflicte, Joan Josep d'Àustria va posar fi al setge de Barcelona en 1652[26] i a la guerra dels Segadors pactant unes condicions molt avantatjoses amb les autoritats catalanes i el manteniment de l'ordenament constitucional català. Per la seva banda el monarca va obtenir el control de les insaculacions del Consell de Cent de Barcelona i la Generalitat de Catalunya,[27] i el control sobre els portals, les muralles i l'armeria de la ciutat de Barcelona.[24]

Període entreguerres

La pèrdua de l'autonomia militar del municipi va posar en crisi la milícia gremial, que fou substituïda per l'exèrcit del rei en la custòdia de portals i muralles, sent facultat exclusiva d'aquest l'encarregar-se de la defensa de Barcelona.[28]

En 1675, Barcelona va realitzar el primer moviment per a la recuperació del privilegi militar durant la Guerra francoholandesa, la crisi de les finances espanyoles, i la invasió de les tropes franceses, els consellers de Barcelona van oferir al virrei armar i pagar un cos de 500 homes, sempre que s'acceptessin les antigues formes tradicionals i el cos estigués sota les ordres directes del conseller en Cap; l'oferiment va ser rebutjat.[29]

Guerra de les Reunions

El 1684, durant la guerra de les Reunions, el virrei Alexandre de Bournonville va haver d'abandonar Barcelona amb l'exèrcit per a la defensa de Girona,[30] sol·licitant als consellers que s'armessin algunes companyies per defensar la ciutat en la seva absència. Llavors, aprofitant l'absència del virrei, el Consell de Cent i el Braç militar de Catalunya, es va extralimitar en les seves competències i va aixecar una milícia de 46 companyies sota el comandament de capitans seleccionats d'entre els membres del Braç militar de Catalunya, el cos enquadrava un total de 4.500 homes armats, que van assumir de-facto la custòdia de muralles i portals. A la tornada del virrei, estupefacte, va ordenar immediatament el desarmament de la milícia i el lliurament dels símbols de comandament.[31]

Guerra dels Nou Anys

Durant la Guerra dels Nou Anys Barcelona va aconseguir autorització reial per aixecar novament la seva milícia. Davant l'imminent setge francès de la ciutat, el rei Carles II d'Espanya va sol·licitar per carta el 20 de maig de 1697 al virrei Francisco Antonio Fernández de Velasco que autoritzés la ciutat per alçar, armar i pagar, a la milícia barcelonina seguint les antigues formes tradicionals, i el 28 maig 1697 es va formar el Terç dels Gremis sota el comandament del conseller en Cap Francesc Taverner i Montornès.[32]

Sobirania de Felip V de Castella

Articles principals: Felip V de Castella i Guerra de Successió espanyola

L'entronització del duc d'Anjou com a nou monarca espanyol sota el nom de Felip V de Castella al novembre de 1700 va fer que en 1702 esclatés la Guerra de Successió Espanyola quan la Casa d'Àustria va envair els territoris espanyols a Itàlia. En 1703 Anglaterra i Holanda es van unir a la Casa d'Àustria i es va nomenar a l'arxiduc d'Àustria com a nou monarca espanyol, sota el nom de Carles III. En 1704 Felip V va ordenar la reorganització de l'exèrcit: els terços espanyols van perdre el seu nom passant a ser anomenats segons la norma francesa, regiment, inicialment amb un batalló, i dos a partir de 1706 de dos, i els mestres de camp van ser bandejats per donar lloc als anomenats colonel (coronel).[33]

El 27 de maig de 1704 es produeix un primer intent de desembarcament aliat a Barcelona, amb Jordi de Darmstadt al front amb 30 vaixells britànics i 18 holandesos, però només 1.200 mariners anglesos i 400 soldats holandesos.[34] Es comptava amb el suport de conspiradors però el virrei Velasco va mobilitzar la nova milícia gremial i al Conseller en Cap li va atorgar el nou de Rang de "Coronel", i l'estar sota el seu comandament seva milícia gremial aquesta s'anomenà "Coronela» de Barcelona. Fracassat el desembarcament anglès, els aliats fugiren bombardejant el 31 de maig,[35] i Velasco en descobrir la complicitat dels catalans amb els aliats la desmobilitzar, demanant auxili urgent a la cort de Madrid sol·licitant si li enviessin reforços militars per contenir a la ciutat, i iniciant una política indiscriminada de detencions de tots aquells a qui considerava que no afectes a Felip V de Castella. Els austracistes eren una minoria però les detencions arbitràries a Barcelona que vulneraren greument les Constitucions Catalanes, la detenció en 5 de febrer de 1705 de Pau Ignasi de Dalmases i Ros i el seu cunyat Josep Faust de Potau a Madrid,[36] qui havia estat enviat protestar davant Felip V per l'actuació del virrei, qui a més va exigir a l'abril a les autoritats de les vegueries un jurament de fidelitat explícit a Felip V,[37] van provocar que la majoria indiferent a la qüestió dinàstica es radicalitzés contra Felip V, Desitjant el retorn de la Casa de l'Àustria al govern de la monarquia hispànica en la persona de l'arxiduc Carles d'Àustria.[38]

Fitxer:Virrey-velasco-tirano-1705.jpg
«Clamors de Barcelona al tirà govern de Velasco» (1705)

El 17 de maig de 1705 diverses personalitats de la petita noblesa vigatana, coneguts popularment com a "Els Vigatans" i més oficialment com a Companyia d'Osona, s'aplegaren a l'ermita de Sant Sebastià[39] i signaren el Pacte dels Vigatans amb el Regne d'Anglaterra, aquests facilitarien ajuda militar enfront Felip V de Castella, així com es comprometien a respectar Carles III i les lleis catalanes. A canvi, els catalans austriacistes es conjuraven a facilitar el desembarcament de tropes de la Gran Aliança a la costa catalana i es van armar diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas,[40] que actuaren obertament controlant les comunicacions des de l'interior fins a Barcelona[37] derrotant les tropes borbòniques al combat del Congost.[41]

El juliol es va llançar una columna que va iniciar la marxa sobre Barcelona[37] ​​mentre l'armada anglesa desembarcava novament davant les seves platges disposades a iniciar el setge de la ciutat. Mataró es declarà per Carles[42] i llevà un regiment per ajudar en el setge,[43] i es declaren per Carles Girona i Tarragona.[42] L'ofensiva aliada per ocupar els països catalans continuà i Lleida caigué en mans de Manuel Desvalls i de Vergós el 23 de setembre,[44] Amb la ciutat encerclada, els consellers de Barcelona es van presentar al virrei Velasco el setembre oferint-se a mobilitzar la Coronela de Barcelona, i el virrei, tot i no haver rebut cap dels reforços que havia demanat a la cort Madrid i comptar amb reduïts efectius, es va negar absolutament a lliurar les claus de l'armeria de Barcelona i armar la Coronela, temorós d'un cop militar.[45] Després de la Batalla de Montjuïc i la pèrdua de la fortalesa que dominava la ciutat, el Virrei de Catalunya Francisco Fernández de Velasco, comte de Melgar, signa la capitulació el 9 d'octubre de 1705.[42] És aleshores quan la ciutat s'aixeca contra Velasco i per calmar la revolta, el 22 d'octubre[42] entra a Barcelona l'Arxiduc Carles, que el 7 de novembre de 1705 jura les constitucions catalanes i és coronat com a Carles III d'Espanya,[46]

Sobirania de Carles III

Articles principals: Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic i Guerra de Successió espanyola

Carles III va accedir a la petició dels consellers de Barcelona de restaurar plenament el privilegi d'autonomia militar de la ciutat, que havia perdut després de la fi de la guerra dels Segadors cinquanta anys abans, i que va ser restaurat mitjançant el Reial Decret del 29 novembre de 1705.[47]

Amb la necessitat d'expulsar la Casa de Borbó de la península ibèrica, es va procedir a la lleva de l'Exèrcit Regular Austriacista, el Consell de Cent va llevar el Regiment de la Ciutat de Barcelona i la Generalitat el Regiment de la Generalitat de Catalunya, de 500 homes cadascun,[48] i al febrer de 1706 es va acabar la configuració definitiva de la Coronela.[cal citació]

La Coronela de Barcelona tenia com a àmbit de combat la pròpia ciutat, no sent concebuda per sortir a camp obert. La seva comesa era el custodiar tota la ciutat, controlant les entrades i les sortides pels portals, i patrullant les muralles, amb aquesta comesa alliberava d'aquesta tasca a l'Exèrcit Regular Austriacista, quedant tots els seus efectius operatius com exèrcit de campanya per poder expulsar els invasors francesos i acabar amb l'Exèrcit de Felip d'Anjou. Com unitat especial de combat apta per a operacions especials en el camp davant de Barcelona, la Coronela es va dotar d'una companyia de granaders formada pels 200 homes més excelsos físicament, seleccionats d'entre totes les companyies, presents a les cerimònies de gala que presidien els actes tradicionals dels gremis que formaven la Coronela.[49]

Organitzada en 44 companyies sota el comandament de l'aristocràcia catalana enquadrada en el Braç Militar de Catalunya, totalitzava a 3.200 combatents escollits d'entre els 4.525 confrares afiliats als gremis barceloneses.[50] El 20 de març de 1706[cal citació] Carles III va lliurar la patent oficial de coronel al Conseller en Cap de Barcelona, de caràcter anual.

Felip d'Anjou es negà a donar-se per vençut i conscient del perill que suposava Barcelona en mans de l'enemic decidí un atac, i demanà a René de Froulay de Tessé que es dirigís a tota velocitat a Barcelona des de Lleida, rebent reforços des de França, i l'estol de Toló comandat per Lluís Alexandre de Borbó amb canons i munició. Les tropes arriben el 3 d'abril de 1706 a la ciutat i la posen a setge, i Felip arriba des de Madrid.[51] El rei Carles, tot i que podia fugir fàcilment per mar, va decidir esperar l'estol de socors, i morir si es dones el cas. Arthur Chichester va resistir fins el dia 26 al castell de Montjuïc,[51] quan cau en mans borbòniques. La muralla de la ciutat és atacada amb artilleria a la zona de Sant Antoni, on es produeix una important fissura. El 27 d'abril les tropes aliades aconsegueixen entrar en la ciutat desembarcant en barques de pescadors, un cop l'estol de Lluís Alexandre de Borbó va fugir en saber del gran estol aliat que s'aproximava.[52] Els borbònics, que podien haver presentat batalla, fugen en un complet desordre i atiats pels miquelets abandonen l'artilleria i les municions, fins al punt que Felip d'Anjou ha de fugir cap al Rosselló a França, i tornar a Espanya per Navarra.[53] Durant el setge, els anglesos havien quedat impressionats per l'alta preparació, disciplina i valentia de la Coronela de Barcelona.[54]

Finalitzat el setge es van poder lliurar les patents oficials dels capitans del Braç Militar de Catalunya, sent un dels primers d'en rebre'l Sebastià de Dalmau i Oller el 12 de maig de 1706.[cal citació] Un any més tard, el 6 de febrer de 1707, l'arxiduc Carles li va concedir a Rafael Casanova el títol de Ciutadà Honrat per haver salvat la ciutat durant el setge de Barcelona de 1706.[55]

Militarització de la Coronela

El nomenament dels oficials (capità, tinent i alferes) que havien de comandar les companyies de la Coronela, va quedar a elecció dels propis gremis. Els capitans havien de ser escollits entre l'aristocràcia catalana afiliada al Braç Militar de Catalunya, i una vegada feta la proposta la presentaven al rei, qui li lliurava la patent.[cal citació] A partir de llavors, els nous nomenaments de capità havien de comptar amb l'aprovació dels ja existents, els capitans vells, i a partir de 1713, amb l'aprovació personal del Protector del Braç militar de Catalunya. D'acord a les patents, el rei va pagar el sou dels oficials majors i els capitans de la Coronela, i a partir de 1711, els dels tinents i alferes, quan aquests reberen, també, la patent del rei.[56]

El 22 d'agost de 1706 es va donar un nou pas cap a la militarització dels civils que servien a la Coronela quan el rei, amb el vist-i-plau dels Tres Comuns de Catalunya, va declarar que mentre els civils estiguessin de guàrdia estaven sota jurisdicció militar. Per mantenir el control directe de la milícia, el Consell de Cent de Barcelona va publicar un memorial el 30 novembre de 1706 declarant que, tot i que els civils estaven sota la jurisdicció militar, serien els consellers que decidirien qui entrava de guàrdia i aplicaria les sancions disposades en el codi militar.[57] El procés de militarització va culminar entre octubre de 1706 i març de 1707, quan la Coronela va passar a uniformar-se completament, i els antics mosquets van ser substituïts pels nous fusells reglamentaris, quedant a tots els efectes equiparada a un regiment d'infanteria de l'Exèrcit Regular Austriacista. Així mateix, els gremis van veure beneïdes les banderes de les seves companyies. Les despeses eren sufragades pels gremis barcelonins, excepte l'armament, que era pagat per la Corona.[54]

En l'escala (ordre de prelació) de 1706 es van formar 44 companyies ordenades jeràrquicament que prenien com a referència l'antiguitat del gremi, sent la prelació un factor de prestigi per al mateix. Finalitzat el setge borbònic de 1706 diversos gremis van criticar la prelació en considerar que la seva companyia ocupava un escalafó que no responia a la seva antiguitat. Al setembre es va proposar una nova escala que no va obtenir consens. Una nova proposta es va negociar, i al desembre de 1706 va ser ratificada. Donada la desigualtat de poder entre alguns gremis, alguns havien d'unir els seus esforços amb altres per sufragar les despeses d'una companyia, però la rivalitat i competència entre els gremis barcelonins produïa tensions, i en 1708 es va reordenar l'escala sumant 45 companyies. Aquests arranjaments reflectien el món industrial dels gremis, ja que malgrat la militarització total, la Coronela no deixava de ser un cos format per mestres, artesans, i aprenents dels gremis catalans, amb uns costums tradicionals i manera d'treball propis.[58]

Oficials i companyies

L'oficialitat de la Coronela de Barcelona era l'equivalent a la d'un regiment d'infanteria reglat: el conseller en Cap era el seu coronel, i en ser la magistratura suprema de la ciutat un càrrec que es renovava anualment, la continuïtat en la línia de comandament quedava assegurada per la figura del tinent coronel, un rang amb perfil específicament militar. A les seves ordres hi havia el sergent major, que habitualment va tenir el comandament directe sobre la unitat quant a la seva desplegament sobre el terreny i ensinistrament tàctic. Aquests tres oficials majors tenien patent oficial del rei, estant per tant a sou de la Corona com la resta de regiments de l'Exèrcit Regular Austriacista. Les ordres eren sempre impartides pel coronel -el conseller en Cap-, després conferenciar amb el tinent coronel, i transmeses pel sergent major a través dels ajudants, qui les comunicaven als capitans de cada companyia.[59]

La coronela va tenir un paper especialment important en la defensa de la ciutat, contra les tropes borbòniques. Els 4.500 civils enquadrats en la Coronela van defensar la ciutat durant el darrer Setge de Barcelona durant la Campanya Catalana de la Guerra de Successió Espanyola; aleshores estava organitzada en 48 companyies formades cada una per uns 80 homes que s'agrupaven de vuit en vuit formant un batalló, el qual tenia aproximadament uns 700 soldats.[60]

Atès el seu tamany, la Coronela de Barcelona es va dotar de 3 ajudants dragons[nota 1] per garantir la ràpida i efectiva transmissió de les ordres a través de la cadena de comandament en una zona de combat tan àmplia com era la ciutat de Barcelona. Per cobrir la plaça de dragons es va exigir a aquests oficials un excel·lent nivell de comprensió de les ordres militars, així com experiència de combat per a ser ràpids i precisos en la transmissió de les ordres del conseller en Cap.[59]

Uniformes i armament

Fitxer:Coronela-Barcelona-Gaspar-Ferran-1707.jpg
El milicià Gaspar Ferran de la companyia de platers en 1707

Al març de 1707 es va completar el procés perquè tots els membres de la Coronela vestissin amb uniforme militar. Cada gremi va pagar els respectius uniformes, quedant a la seva discreció els colors de la seva companyia, establint com a factor comú a tota la unitat el color de la divisa, que va ser de vermell carmesí, així com el folre de la casaca, també vermella. Els colors de la casaca anaven des de diverses tonalitats de blau, fins al groc, verd, blanc i vermell, segons quina fos el seu batalló, aconseguint així mantenir la personalitat pròpia de cada companyia, i per tant de cada gremi, dins de la uniformitat del batalló. Pel que fa al barret de tres pics o tricorni, algunes companyies li van brodar galó d'or o de plata, completant-lo amb rosa de tafetà del mateix color que la divisa de la unitat, el vermell o granat. Totes les companyies es van dotar de corbata blanca, que era una propietat personal del confrare, i quant a les mitges es portaven «a la virulé», cobrint el genoll. La unitat al complet estigué llesta en 22 de març de 1707, quan es va realitzar la primera parada militar a la tornada del rei a Barcelona.[61]

Les factures de la compra d'uniformes de 1706 revelen algunes particularitats, les companyies armades pels gremis més poderosos econòmicament van encarregar els seus uniformes amb «drap de 24», mentre que aquelles més modestes ho van fer amb «drap de 22». També van marcar diferències els botons, ja que aquelles més benestants els van comprar llautó daurat, mentre la resta va optar per botons folrats del mateix color que la casaca. Pel que fa al patronatge, va quedar a l'arbitri dels gremis, portant algunes la casaca amb solapes de 32 botons, mentre altres com les dels pintors portaven 24. Els criteris de per a l'agrupació dels botons frontals anaven des dels agrupats de 3-3-3, passant pel 2-2-2-2, fins al 2-3-1. Finalment les sabates eren propietat del cofrade.[61]

En 1710 després de cinc anys de guerra es va produir una segona compra massiva d'uniformes, en la que els gremis barcelonins van gastar més que en 1706, demostrant una potència econòmica superior. La majoria de companyies van comprar drap de primera qualitat engalanándolas amb botons de llautó daurats, i gran part de les companyies que havien optat pels colors groc, verd, blanc i vermell, es van passar a diverses tonalitats de blau, resultant aquest color el majoritari entre les companyies de la Coronela. Mantingudes les excepcions dels hortolans que anaven de verd, i alguna altres que vestien de blanc o de groc, la divisa comuna a tota la unitat, el vermell o granat, i la majoria de blau, va conferir a la Coronela de Barcelona la uniformitat que mantindria fins 1714 de blau i grana.[49]

La resistència de Catalunya (1713-1714)

El 13 de juny de 1713, la conferència de Cervera, entre el comte de Königsegg per part austriacista i el marquès de Grimaldi pels borbònics, pretenia preparar un armistici mentre es procedís a l'evacuació de les tropes estrangeres decidida al Tractat d'Utrecht, i la capitulació de Barcelona i Tarragona, però la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes féu fracassar la conferència.[62]

Davant que anaven anticipant la consumació de la traïció anglesa es va convocar a Barcelona el 30 de juny de 1713 una Junta de Braços per deliberar si Catalunya havia de sotmetre a Felip V o prosseguir la guerra en solitari.[63] El 5 de juliol el Braç Reial va emetre el seu veredicte proposant que es continués la guerra i el 6 de juliol va fer el mateix el Braç Militar de Catalunya. Presa la decisió de continuar la guerra en solitari, els comissionats dels braços generals la van lliurar als diputats de la Generalitat de Catalunya, perquè la publiqués i declarés l'estat de guerra. Els diputats de la Generalitat, contraris a la proclamació, dilatar l'entrada en vigor legal de l'edicte tres dies. En la sisena instància presentada pels braços generals davant els diputats de la Generalitat, se'ls recordava que era el seu deure la «conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que els nostres antecessors a costa de sang gloriosament abocada van aconseguir, i nosaltres hem així mateix mantenir ».[cal citació]

La proclamació pública de guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 juliol 1713 i el dia següent es va publicar un ban per llevar efectius per l'Exèrcit de Catalunya, sent les seves primeres unitats el regiment d'infanteria de la Generalitat i el regiment d'infanteria de Barcelona. Per al càrrec de general comandant els Tres Comuns de Catalunya van nomenar el tinent mariscal Antoni de Villarroel i Peláez el 10 de juliol.[64] A finals de juliol la lleva ascendia a prop de 4.000 combatents a sou dels Comuns, sent així mateix nomenats els oficials i lliurades les patents en nom dels Tres Comuns, no de Carles III d'Àustria.

Els noms dels batallons de la Coronela eren:[cal citació]

Van lluitar amb una força i una determinació admirables davant d'un exèrcit professional i enormement superior.

Membres destacats

Notes

  1. ↑ La denominació de «dragons» prové del fet que exercien d'ajudants, malgrat no tenien el rang pertinent, referint-se a que "dragonejaven" el càrrec

Referències

  1. ↑ Rotger, Agnès; Casals, Àngel «L'oportunitat perduda dels catalans». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.28-31. ISSN: 1695-2014.
  2. ↑ Esteve Perendreu, Francesc. Mestrescoles i rectors de l'Estudi General de Lleida (1597-1717). Universitat de Lleida, 2007, p. 321. ISBN 8484094545. 
  3. ↑ Estudios genealógicos, heráldicos y nobiliarios en honor de Vicente de Cadenas y Vicent con motivo del XXV aniversario de la revista Hidalguía (en castellà). Revista Hidalguía, 1978, p. 46. ISBN 8400037871. 
  4. ↑ Jordà Fernández, Antoni. Història de la ciutat de Tarragona. Cossetània Edicions, 2006, p. 89. ISBN 8497912276. 
  5. ↑ Cerro Nargáñez, Rafael. «Austracistas en la Administración Territorial bajo el reinado de Felipe Vlos alcaldes mayores de Cataluña (1717-1746)». A: Felipe V y su tiempo: congreso internacional (en castellà). vol.2. Institución Fernando el Católico, 2004, p. 463. ISBN 84-7820-767-8. 
  6. ↑ González Calleja, Eduardo; del Rey Reguillo, Fernando. La Defensa Armada Contra la Revolución: Una Historia de Las Guardias Cívicas en la España Del Siglo XX (en castellà). Editorial CSIC, 1995, p. 58. ISBN 8400075528. 
  7. ↑ Bonnassie, P: Catalunya mils anys enrera (2 vol.). Barcelona: Edicions 62, 1979
  8. ↑ Güell i Barceló, Manel. Camí a la revolta (1625-1640). Universitat de Lleida, 2008, p. 93. ISBN 8484093646. 
  9. ↑ Sanchez Martinez, Manuel. Pagar al Rey en la Corona de Aragón durante el siglo XIV: Estudios sobre fiscalidad y finanzas reales y urbanas. CSIC, 2003, p. 180. ISBN 8400081935. 
  10. ↑ Morello Baget, Jordi. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles XIV-XV. CSIC, 2001, p. 184. ISBN 8400060164. 
  11. ↑ Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història. Curial, 1973, p. 319. ISBN 8472560120. 
  12. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 8-10.
  13. ↑ Prats, Joan de Déu. Llegendes històriques de Barcelona. L'Abadia de Montserrat, 2009. ISBN 8498830648. 
  14. ↑ texte integre de les Constitucions Catalanes de 1493
  15. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 10-11.
  16. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 11.
  17. ↑ Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 895 (vol.1).
  18. ↑ 18,0 18,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 13.
  19. ↑ 19,0 19,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 21.
  20. ↑ Sánchez Fernández, Fernando. «Regimiento Inmemorial» (en castellà).
  21. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 18.
  22. ↑ Florensa i Soler, Núria. «La República Catalana de 1641: un proyecto colectivo revolucionario». A: La declinación de la monarquía hispánica en el siglo XVII (en castellà). Univ de Castilla La Mancha, 2004, p. 102. ISBN 8484272966. 
  23. ↑ Elliott, John H. La revolta catalana, 1598-1640: Un estudi sobre la decadència d'Espanya. Universitat de València, 2011, p. 530. ISBN 8437086752. 
  24. ↑ 24,0 24,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 22.
  25. ↑ Hernàndez Cardona, 2003, p. 112.
  26. ↑ Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.2. 2a edició. Alpha, 1962, p. 1054. 
  27. ↑ Bolòs, Jordi. Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, 2000, p. 148. ISBN 84-297-4706-0. 
  28. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 23.
  29. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 24.
  30. ↑ Espino López, Antonio. EL FRENTE CATALAN EN LA GUERRA DE LOS NUEVE ANOS, 1689-1697 (en castellà). Universitat de Barcelona, 1994, p. 447. 
  31. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 25.
  32. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 26.
  33. ↑ La revista militar: Periódico de arte, ciencia y literatura militar (en castellà). vol.9. Establecimiento Tipogr. Militar, 1851, p. 433-434. 
  34. ↑ St. George's Gazette (en anglès). vol.9. Great Britain Army. Northumberland Fusiliers, 1911, p. 174. 
  35. ↑ Albareda i Salvadó, Joaquim. Del patriotisme al catalanisme: societat i política: segles XVI-XIX. EUMO, 2001, p. 240. ISBN 8476024517. 
  36. ↑ Oliva i Ricós, Benet. La generació de Feliu de la Penya: burgesia mercantil i Guerra de Successió entre el Maresme i Barcelona. Edicions de la Universitat de Lleida, 2001, p. 158. ISBN 8484090922. 
  37. ↑ 37,0 37,1 37,2 Juan Vidal, 2001, p. 62.
  38. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 27.
  39. ↑ Generalitat de Catalunya. El Govern declara bé cultural d'interès nacional l'ermita de Sant Sebastià a Vic. Generalitat de Catalunya, 21 de febrer de 2012. 
  40. ↑ Albertí i Gubern, Santiago. Diccionari biogràfic. vol.2 (D-L). Albertí Editor, 1969, p. 290. 
  41. ↑ Pujal i Carrera, Lluís. General Moragues: pallarès insigne. Aedos, 1979, p. 53-54. ISBN 8470032267. 
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 42,3 Juan Vidal, 2001, p. 63.
  43. ↑ Reixach i Puig, Ramon. Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya: Mataró, s. XVIII i XIX. Caixa d'Estalvis Laietana, 2008, p. 121. ISBN 8493310964. 
  44. ↑ Esteve Perendreu, Francesc. Mestrescoles i rectors de l'Estudi General de Lleida (1597-1717). Universitat de Lleida, 2007, p. 322. ISBN 8484094545. 
  45. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 28.
  46. ↑ Soldevila i Zubiburu, 1963, p. 1110 (vol.1).
  47. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 43.
  48. ↑ Balcells, Albertí i Gubern. Histōria de Catalunya. La Butxaca, 2011, p. 692. ISBN 8499302238. 
  49. ↑ 49,0 49,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 71.
  50. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 43-45.
  51. ↑ 51,0 51,1 Churchill, Winston. Marlborough: his life and times (en anglès). vol.2. University of Chicago Press, 2002, p. 75-76. ISBN 0226106357. 
  52. ↑ (anglès) Charles Harrison-Wallace, Relief of Barcelona
  53. ↑ Suárez Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061. 
  54. ↑ 54,0 54,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 41.
  55. ↑ Albertí i Gubern, 2007, p. 76.
  56. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 32-38.
  57. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 39-40.
  58. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 50-59.
  59. ↑ 59,0 59,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 65-66.
  60. ↑ Coll, Maria «L'aposta catalana». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.24-27. ISSN: 1695-2014.
  61. ↑ 61,0 61,1 Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 77-80.
  62. ↑ «Cervera». Enciclopèdia.cat. [Consulta: 11 juny 2011].
  63. ↑ Albertí i Gubern, 2007, p. 125.
  64. ↑ Hernàndez i Cardona, Riart i Jou i Rubio i Campillo, 2010, p. 62.

Bibliografia

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coronela de Barcelona
Obtingut de «https://www.viki.cat/w/index.php?title=Coronela_de_Barcelona&oldid=35808»