Barretina
La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.[1]
L'historiador Enric Riba i Garcia sosté la teoria de que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les evidències gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors.[2]
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565.[1] Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals.
La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pessebre, com el caganer. Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer i Salvador Dalí. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols.
La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.
El barretinaire
El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:
- Com la flor de la magrana,
- queia bé al bosc i al jardí;
- los més vells la duien plana,
- los més joves de garbí;
- des de Nàpols a Marsella
- no floria un port sense ella,
- era en terra flor vermella,
- en la mar coral del fi.
- Só barretinaire
- de Prats de Molló;
- me diuen cantaire,
- més no canto gaire,
- més no canto, no.
Jacint Verdaguer, La barretina, 2a. est.
Tipus de barretines
- Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
- Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
- Barretina de dormir: de roba blanca.
- Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
- Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
- Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
- Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
- Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
- Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
- Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
- Barretina vermella: la que és roja unicolor.
Vegeu també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, 25, 2, 1981, p. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»
- ↑ Institut Nova Història: La barretina i la seva implicació a Amèrica
Enllaços externs
- Descripció i història de la barretina
- Història gràfica de la barretina
- Confraria Barretinaire
- Colla de sa Bodega (indumentària tradicional eivissenca)
