Bette Davis
  | ||
|---|---|---|
 Bette Davis a The Petrified Forest el 1936 |
||
| Nom real: | Ruth Elizabeth Davis | |
| Naixença: | 5 d'abril de 1908 Lowell, Massachusetts, (EUA) | |
| Defunció: | 6 d'octubre de 1989 (als 81 anys) Neuilly-sur-Seine (França) | |
| Nacionalitat: | Plantilla:USA | |
| Cònjuge/s: | Harmon Nelson (1932–1938) Arthur Farnsworth (1940–1943) William Grant Sherry (1945–1950) Gary Merrill (1950–1960) | |
| Pàgina web: | www.bettedavis.com | |
| Premis Oscar | ||
| Millor actriu 1935 - Dangerous 1938 - Jezebel | ||
| Globus d'Or | ||
| Cecil B. DeMille 1974 - Trajectòria cinematogràfica | ||
| Premis Emmy | ||
| Millor actriu - Minisèrie o pel·lícula 1979 - Strangers: The Story of a Mother and Daughter | ||
| Premis César | ||
| César honorífic 1986 - Trajectòria cinematogràfica | ||
| Festival de Canes | ||
| Millor actriu 1950 - Tot sobre Eva | ||
| Mostra de Venècia | ||
| Millor actriu 1937 - Kid Galahad; Marked Woman | ||
| Pàgina sobre Bette Davis a IMDb | ||
Bette Davis (Lowell, Massachusetts, Estats Units, 5 d'abril de 1908 – Neuilly-sur-Seine, França, 6 d'octubre de 1989) fou una actriu de cinema estatunidenca.[1]
La primera dama de la pantalla estatunidenca
Ella millor que ningú podria explicar-nos perquè el cinema estatunidenc s'ha anat malmetent com a art i com espectacle al llarg dels anys, ja que, nascuda el 1908, quan el cinema estava en bolquers, i vivia en la pantalla des de l'any 1931, quan el cinema començava a parlar. Treballà com actriu fins els últims anys de la seva vida, sense fer-li escarafalls al mitjà televisiu quan fou l'únic interessat a conservar-la com estrella i mantenir la llegenda de La lloba. La cantant Kim Carnes donà una de les claus del magnetisme d'animal cinematogràfic que exercia l'actriu quan li dedicà la cançó titulada Bette Davis eyes (Els ulls de Bette Davis), i varies generacions d'afeccionats al cinema l'han venerat com la gran dama del melodrama. Posseir un rostre alternatiu al promocionat en tot moment per les modes de la bellesa d'èpoques diferents no li plantejà cap problema, principalment perquè era una gran actriu, però sobre tot perquè el territori en què s'establí com a diva de la pantalla li permetia guanyar-se el públic essencialment per l'atracció que exercia davant les càmeres. Aquest poder que irradiava, aquesta independència, eren una traducció a la ficció del tipus de persona que era en la vida real: una dona totalment independent com era la indústria del cinema estatunidenc en la què, després de lluitar diversos anys, assolí l'estrellat.[2]
El poder de La lloba
Dona alliberada i lluitadora, la seva biografia i els comentaris en contra d'alguns dels seus companys, principalment Joan Crawford, establí un nou tipus d'heroïna cinematogràfica, la dona independent que superava totes les dificultats, en papers de dona dolenta i calculadora o decents i patidores. Els personatges que interpretà, trencaven motlles. Jezabel, La lloba o La carta en són bons exemples.[2]
Una vida marcada
Ruth Elizabeth, Bette, tenia 10 anys quan el seu pare abandonà la família, el que deixà la dona i els seus fills sumits en una lamentable situació econòmica.
Posteriorment, quan intentà començar a treballar com a professional en l'escola teatral d'Eva La Galienne, a Manhattan, fou refusada perquè la consideraren frívola i poc sincera, de manera que va fer "cames agafeu-me" cap un altra acadèmia, la John Murray Anderson Dramatic School, on sembla que apreciaren més qualitats i la començaren a polir en el circuit paral·lel d'off Broadway, al que seguiria llur primera aparició en els escenaris del mateix Broadway l'any 1929. el seu primer contracte pel cinema amb la companyia Universal fou l'any 1930. En la pantalla passà una llarga temporada refinant el seu estil a base de papers secundaris, entre els quals destaquen títols com 20.000 anys a Sing Sing, un clàssic del cinema de presons, una primera aproximació als seus papers de dona fatal matxaca homes a Captius del desig, i dues senyeres incursions en films que d'alguna manera assentaren les bases del cinema negra: El bosque petrificado i Satan Meet a Lady, segona versió de la novel·la de Dashiell Hammett, El falcó maltès (la primera es rodà el 1931), però la més coneguda és la protagonitzada per Humphrey Bogart amb John Huston com a director l'any 1941).
Després de renovar el seu contracte amb Universal, signà per 7 anys amb la Warner Bros, companyia amb la que va tenir un paper destacat que inclòs se la arribà conèixer el cinquè germà Warner; amb aquests estudis assolí accedir a l'estrellat, però amb els seus responsables, principalment Jack Warner, va mantenir un pols quasi constant per a ser l'única responsable de la seva pròpia carrera, acte de rebel·lió contra el star system establert a Hollywood que la portà a ser cedida com càstig en exili a altres companyies, i inclòs a perdre papers interessants. De fet, Bette intentà trencar el seu contracte amb la Warner després de guanyar dos Oscars com a millor actriu principal per Peligrosa i Jezebel, i considerar que la productora no li facilitava els papers que mereixia una estrella guanyadora de dues estàtues de l'Acadèmia de Hollywood.
En quan a les seves relacions amb els homes, es casà en quatre ocasions: va tenir tres fills i alguns sonats romanços, per exemple amb el director William Wyler i amb l'actor George Brent.
En l'apartat de premis, Bette fou la primera dona que rebé un guardó de l'American Film Institute, el 1977. Malgrat tot, els premis Oscar foren una mica garrepes amb ella. Esperava ser anomenada com a millor actriu per Captius del desig, però com que no va assolir l'anomenament oficial, va posar el seu nom ella mateixa a la papereta. L'únic que ha guanyat el premi de l'Acadèmia mitjançant aquest mètode de write-in és el director de fotografia Hal Mohr per El somni d'una nit d'estiu, el 1935, i per la que no havia estat anomenat oficialment. L'Acadèmia eliminà aquest procediment l'any següent. Pot dir-se per tant, que Bette s'anomenà a si mateixa. Després ho va ser, per altres, per Perillosa, Jezabel (guanyà ambdós), Amarga victòria, La carta, La lloba, L'estranya passatgera, Mr. Skeffington, Tot sobre Eva, The Star i Què se n'ha fet, de Baby Jane?.[3]
Filmografia
- 1931: The Bad Sister, Seed i Waterloo bridge
- 1932: Way Back Home, The Menace, Hell's House, The Man who Played God, So Big, The Rich Are Always With Us, The Dark Horse, Cabin in the Cotton i Three on a Match
- 1933: 20.000 Years in Sing Sing, Parachute Jumper, The Working Man, Ex-Lady i Bureau of Missing Persons
- 1934: The Big Shakedown, Fashions of 1934, Jimmy the Gent, Fog Over Frisco, Captius del desig i Housewife
- 1935: Bordertown, The Girl from Tenth Avenue, Front Page Woman, Special Agent i Dangerous
- 1936: The Petrified Forest, The Golden Arrow i Satan Met a Lady
- 1937: Marked Woman, Kid Galahad, That Certain Woman i It's Love I'm After
- 1938: Jezabel i The Sisters
- 1939: Dark Victory, Juarez, The Old Maid i The Private Lives of Elizabeth and Essex
- 1940: La carta i All This, and Heaven Too
- 1941: The Great Lie, The Bride Came C.O.D., La lloba i The Man Who Came to Dinner
- 1942: In This Our Life i Now, Voyager
- 1943: Old Acquaintance, Watch on the Rhine i Thank Your Lucky Stars
- 1944: Mr. Skeffington i Hollywood Canteen
- 1945: The Corn Is Green
- 1946: A Stolen Life i Deception
- 1948: Winter Meeting i June Bride
- 1949: Beyond The Forest
- 1950: All about Eve
- 1951: Payment on demand
- 1952: Another Man's Poison, Phone Call from a Stranger i The star
- 1955: The Virgin Queen
- 1956: The Catered Affair i Enmig de la tempesta
- 1959: John Paul Jones i The Scapegoat
- 1961: Pocketful of Miracles i Què se n'ha fet, de Baby Jane?
- 1964: Dead Ringer, The Empty Canvas, Where Love Has Gone i Hush… Hush, Sweet Charlotte
- 1965: The Nanny
- 1968: The Anniversary
- 1969: Connecting Rooms
- 1971: Bunny O'Hare
- 1972: Lo Scopone scientifico i The Judge and Jake Wyler (televisió).
- 1973: Scream, Pretty Peggy (televisió)
- 1974: Hello! Mother, Goodbye (televisió)
- 1976: Burnt Offerings, Return From Witch Mountain i The Disappearance of Aimee (televisió)
- 1978: The Dark Secret of Harvest Home (miniserie de televisió) i Death on the Nile
- 1980: Watcher in the Woods, Skyward (televisió), A Piano for Miss Cimino (televisió) Little Gloria, Happy at Last (televisió)
- 1983: Hotel (serie de televisió) i Right of Way (televisió)
- 1985: Murder with Mirrors (televisió)
- 1987: The Whales of August
- 1989: Wicked Stepmother i As Summers Die (televisió)[4]
Referències
- ↑ Chandler, Charlotte. The Girl Who Walked Home Alone: Bette Davis, A Personal Biography (en anglès). Simon and Schuster, 2006, p.26. ISBN 0743289056.
- ↑ 2,0 2,1 Sonneborn, Liz. A to Z of American women in the performing arts (en anglès). Infobase Publishing, 2002, p.49-50. ISBN 0816043981.
- ↑ Osborne, Robert A. Academy awards illustrated: a complete history of Hollywood's Academy awards in words and pictures (en anglès). ESE California, 1969, p.79.
- ↑ Ringgol, Gene, 1994. Todas las películas de Bette Davis. RBA Editores, S.A., Barcelona. ISBN 84-47304-70-1.
Bibliografia
- Revista de cinema, Acción, any 2006
Enllaços externs
- Lloc web oficial
- Bette Davis a Internet Movie Database (anglès)
- Bette Davis a Internet Broadway Database (anglès)
- Bette Davis a TCM Movie Database (anglès)
- Bette Davis a Allrovi (anglès)
- Bette Davis a TV.com (anglès)
- Bette Davis a Find A Grave (anglès)