Caiguda lliure (esport)
|
Per a altres significats vegeu «Caiguda lliure». |
.jpg){kind=link}
La caiguda lliure és un esport de risc que consisteix a llançar des d'un avió en vol i baixar amb el paracaigudes tancat fins al límit en què ha de obrir-se. El seu fonament es troba en les lleis físiques relacionades amb la caiguda lliure. En certa manera, és una modalitat del paracaigudisme dotada d'un gran atractiu i lluïment i, per descomptat, de fortes descàrregues d'adrenalina.
Història
Com en la majoria dels esports aeris, els seus antecedents són de caràcter militar, per la necessitat dels paracaigudistes militars de romandre el menor temps possible exposat al foc enemic, que s'ha anat consolidat des de fa algunes dècades com a pràctica esportiva. Més recentment ha aparegut una variant que ha posat aquest esport de risc a l'abast de persones menys arriscades gràcies al salt tàndem, en què el subjecte va unit a un instructor.
La caiguda lliure consisteix a saltar des d'un avió a uns 4.000 metres d'altura, realitzant en el trajecte descendent diverses piruetes abans d'obrir el paracaigudes a 1.500 metres sobre el sòl. El temps emprat en la caiguda lliure és d'aproximadament un minut i s'arriba a una velocitat de prop de 250 km/h.
Segons es descriu a Què és la caiguda lliure?: "La sensació que té qui el practica no és comparable amb res que hagi pogut experimentar, ni muntanya russa, ni la llançadora ... No hi ha sensació de vertigen, no hi ha referències d'alçada al teu voltant, l'única cosa que sents és la pressió de l'aire sobre el teu cos, com si estiguessis suspès en un fluid ".
Caiguda lliure des de grans altures
La caiguda lliure des de grans altures en un camp gravitatori aproximadament esfèric, com és el cas del camp gravitatori terrestre, requereix correccions importants ja que en aquest cas ni la magnitud ni la direcció de la força gravitatòria són constants. Concretament per a un camp gravitatori newtonià amb simetria esfèrica, quan podem ignorar el fregament amb l'atmosfera, la trajectòria és un arc d'el·lipse.
Caiguda lliure "més gran" a la que s'ha sobreviscut
El 26 de gener de 1972, Vesna Vulović, hostessa de les Línies aèries JAT, va sobreviure a una caiguda lliure de 10.000 m quan anava a bord del vol 367. [1] Una explosió a l'avió va donar lloc a que aquest caigués sobre Srbska Kamenice, en la llavorsTxecoslovàquia (ara República Txeca). L'hostessa va patir trencaments en el crani i en tres vèrtebres i va estar en coma durant 27 dies. Un cop recuperada, va comentar que, segons l'home que la va trobar, ella es trobava a la part central de l'avió, amb un dels seus companys sobre. Una part del seu cos estava dins del fuselatge, però el cap estava per fora, un carret de menjars clavat en la seva columna la mantenia dins de l'avió. L'home que la va trobar, un metge alemany que la va tractar in situ , va assegurar que va tenir molta sort.
En la segona Guerra Mundial, hi va haver diversos informes sobre militars d'aviació que van sobreviure a grans caigudes. Nick Alkemade, Alan Magee, i Ivan Chisov van caure com a mínim 5500 m.
La caiguda lliure no s'ha de confondre amb persones que sobreviuen a vol controlat contra el terreny.
Es coneix que dues de les víctimes de Vol 103 de Pa Am van sobreviure durant un curt període de temps després del xoc de l'avió contra el terra (amb la part de davant de l'avió fuselatge en la manera de caiguda lliure) , però van morir a causa dels seus greus ferides abans que arribés l'ajuda.
Un paracaigudista de Staffordshire es va llançar des d'una altura de 6.000 peus (1.828,8 m) sense paracaigudes a Rússia i va viure per explicar-ho. James Boole, de Tamworth, assegura que un altre paracaigudista va haver de donar-li un senyal per obrir el seu paracaigudes, però el senyal li va arribar dos segons tard. El senyor Boole, que estava gravant a l'altre paracaigudista per a un documental de televisió, va aterrar en una zona de roques cobertes per neu, i va patir trencament d'esquena i costella.
Rècords en caiguda lliure
Segons el llibre Guinness, Eugene Andreev ostenta el rècord oficial per la caiguda lliure més llarga després de recórrer 24.500 m sense paracaigudes, des d'una altura de 25.460 m, prop de la ciutat russa de Saratov, el 1 de novembre de 1962. Encara que salts posteriors han partit des d'altures més grans, Andreev va batre el rècord sense utilitzar parafrenos durant el salt.
Durant els últims anys de la dècada dels 50, el capità nord-americà Joseph Kittinger va ser assignat als Laboratoris d'investigació mèdica aeroespacial, en Dayton, Ohio. Com a part del Projecte Excelsior de recerca de la caiguda lliure des de molta altura, Kittinger va fer una sèrie de tres salts portant vestits a pressió.
- El primer, des 23.290 m al novembre de 1959, va ser gairebé una tragèdia perquè hi va haver un error en l'equip que va causar la pèrdua de coneixement de Kittinger. Però el paracaigudes automàtic li va salvar la vida i va aterrar en un edifici donant voltes a 120 rpm. L'acceleració de les seves extremitats va arribar a superar 22 vegades la de la gravetat, batent així un nou rècord.
- Tres setmanes després, va tornar a saltar des 22.770 m. Per aquest salt va ser premiat amb la medalla Leo Stevents de paracaigudisme.
- El 16 d'agost de 1960, Kittinger va realitzar l'últim salt des del Excelsior III a 31.330 m utilitzant un petit parafrenos per estabilitzar-se. Va caure durant 4 minuts i 36 segons i va aconseguir una velocitat de 988 km/h abans d'obrir el seu paracaigudes a 4270 m d'alçada. La pressió del seu guant dret va fallar durant l'ascens i la seva mà es va inflar fins a arribar dues vegades la grandària normal. Kittinger va batre els rècords de pujada en globus més alta, salt de paracaigudes més alt, caiguda més llarga (4 minuts) i velocitat més ràpida aconseguida per l'home en l'atmosfera.[2]
Vegeu també
- Vestit ala
- Velocitat relativa
- Cinemàtica
- Llei de Stokes
- Velocitat límit
- Caiguda lliure
- Despreniment (paracaigudisme)