Vés al contingut

Carrasca

De Viki.cat
Infotaula d'ésser viuCarrasca
P2348 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q494756 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q83093 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q756 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q7211 ⧼Translate-taction-translate⧽
'''''
Q863247 ⧼Translate-taction-translate⧽
Q13557414 ⧼Translate-taction-translate⧽
Distribució
Q322481 ⧼Translate-taction-translate⧽

Fulla característica d'una carrasca

La carrasca (Quercus rotundifolia o Quercus ilex rotundifolia) és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina (Quercus ilex). Fins fa pocs anys es considerava que la carrasca i l'alzina eren subespècies de la mateixa espècie però actualment es consideren espècies separades tot i que també hi ha amb freqüència híbrids espontanis entre les dues espècies.

La seva capçada és densa i el seu port acostuma a ser menor que l'alzina. Les fulles són amplament ovato-el·líptiques verdes a grisenques a l'anvers més o menys pubescent i gris tomentós al revers amb de 5 a 8 parells de nervis laterals.[1] Com l'alzina és una planta monoica, les flors masculines formen aments i les femenines són menudes i aïllades. L'aglà sovint és dolça i comestible (el gust un cop extreta la pell marró que és amargant recorda lleugerament al de la castanya).

Sinonímies: Quercus ballota, Quercus rotundifolia i Quercus ilex ballota.

Distribució Geogràfica

Es troba fonamentalment i s'adapta bé al clima mediterrani interior de tendència continental. Viu des del nivell del mar fins els 1.700 metres d'altitud.

Distribució als Països Catalans: Contrades mediterrànies seques, on és molt comú a tot el País Valencià, el ponent del Principat de Catalunya i de forma cultivada o rarament subespontània a les Illes Balears (Eivissa).

El Carrascar de la Font Roja, a la Serra del Menejador (Alcoià) és un dels boscs de carrasca o carrascars més representatius del País Valencià.

La Carrasca de Culla, a l'Alt Maestrat, és potser la carrasca monumental més destacada del País Valencià.

Referències

  1. Flora dels Països Catalans Volum II pàgina 509