Clau (notació musical)
La clau és, en notació musical, un símbol que s'utilitza per determinar el lloc que cada una de les notes té en el pentagrama en relació a una d'elles que és la que situa la clau en qüestió i que actua de punt de referència. Les línies i espais del pentagrama no tenen cap nom mentre no s'hi posa la clau. Aquest nom i entonació variarà en funció de la clau que s'utilitzi. Les claus que s'utilitzen tenen com a notes de referència, respectivament, les notes sol, fa o do i per això s'anomenen clau de sol, clau de do i clau de fa. De fet, cada clau col·loca sobre el pentagrama, sobre una línia en concret del pentagrama, no pas un sol, do o fa qualsevol, sinó el sol3, el do3, i el fa2. D'aquesta manera, la utilització de la clau de fa (tenint en compte que en el centre del pentagrama hi queden les notes de l'octava que té com a índex d'altura el 2) és més adequada per a les notes greus, mentre que la de sol i la de do -que situen dins del pentagrama notes d'índex d'altura 3 i, fins i tot, 4, són més apropiades per a notes més agudes. La clau s'escriu al començament de tots i cadascun dels pentagrames. Si és precís, i per tal que el màxim nombre possible de notes quedi situat dins del pentagrama, es pot canviar la clau dins d'una partitura, sempre que això en faciliti la lectura.
Origen i història
A l'origen, la grafia del símbol de cada clau es deriva del nom de la mateixa segons el sistema de notació musical anglosaxó, que nomena a les seves notes, i per extensió a les seves claus, amb lletres en comptes de noms (A en lloc de la, B en lloc de si, etc.). De manera que segons aquest sistema, la clau de sol seria la clau de G, la clau de fa seria la clau de F, i la clau de do seria la clau de C. La G, la F i la C s'usarien en el seu moment per a simbolitzar les claus, i l'actual grafia seria una versió transformada d'aquestes lletres. Aquest fet, s'associa a un monjo benedictí italià, Guido d'Arezzo, que va anar el creador de la notació musical, i el qual va posar les bases per al sistema musical que coneixem en l'actualitat, encara que amb anterioritat ja va haver altre intent de notació, proposat per Hucbald.
Clau de sol
1. Clau de sol a segona
2. Clau de do a tercera
3. Clau de do a quarta
4. Clau de fa a quarta
La clau de sol és la més utilitzada actualment i la primera que s'ensenya als aprenents. És la que s'ha convertit en la més adequada per a les notes agudes, per això s'usa per als instruments de tessitura soprano com el violí o la flauta i la mà dreta en els instruments de teclat. Sol representar la veu principal de la melodia. Invariablement, la clau de sol situa aquesta nota a la segona línia del pentagrama (començant des de sota) de manera que es coneix com clau de sol en segona [línia].
El seu símbol sembla ser una evolució de la lletra G, que és forma com es coneixia el sol en notació medieval. Se l'ha anomenat clau italiana o francesa per ser aquests països els principals impulsors.
Clau de fa
La clau de fa S'usa per representar l'acompanyament (com la mà esquerra del piano), els sons més greus i, en general, els baixos com el violoncel. Existeix la possibilitat de situar el fa (i per tant també la clau) a la tercera línia del pentagrama, però l'habitual és que se situï a la quarta (per això s'anomena clau de fa en quarta [línia]) i és la segona que s'aprèn en els estudis musicals. El seu símbol és la corrupció d'una F, que és la lletra amb la qual es denominava aquesta nota en el sistema medieval, moment en el qual s'origina aquesta clau. Els dos punts que en formen part són l'evolució dels dos traços horitzontals de la F. Molts manuscrits medievals presenten una F a l'esquerra d'una de les línies. El so que que es representa amb una primera línia addicional superior en aquesta clau és la mateixa que es representa amb la primera línia addicional en la clau de sol, és a dir el do3.
Clau de do
La clau de do és la que es pot utilitzar en més posicions: situant el do a la 1a, la 2a, la 3a o la 4a línia del pentagrama. Les dues primeres possibilitats avui en dia ja no estan en ús i eren les més apropiades per a les veus més agudes abans de l'ús massiu de la clau de sol per a aquesta funció. Les altres dues, es fan servir per a notes que se situen entre les apropiades per la clau de fa i la de sol.
El seu símbol ve de l'evolució d'una C que és la lletra que designa la nota do en el sistema de notació alfabètica medieval, i com a tal apareix en molts manuscrits medievals que fan servir un nombre de ratlles inferior a cinc.
La viola utilitza habitualment la clau de do en tercera, i el violoncel, la clau de do en quarta quan toca en el seu registre agut.
Antigament, el soprano llegia en clau de do en primera línia, i més tard ho va fer en clau de sol; l'ús de la clau de do en segona va ser força menor; el contralt, en clau de do en tercera, el tenor en clau de do en quarta, i el baix en clau de fa en quarta. Esporàdicament, quan el baix no era tan greu s'escrivia en clau de fa en tercera.
