La Colla de Sabadell

La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada fou una agrupació de gent jove fundada l'any 1917 a l'entorn de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, amb l'objectiu de renovar la vida cultural de la seva ciutat i —a un nivell més ampli— de Catalunya. En formaven part artistes i escriptors com Joan Oliver i Sallarès, Francesc Trabal, Armand Obiols, Ricard Marlet, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep Maria Trabal i Benessat, Miquel Carreras i Joan Garriga, entre altres. El màxim impulsor en va ser Francesc Trabal.

El grup va publicar un full dominical de caire satíric anomenat La Fulla Salau i va organitzar nombroses lectures i tertúlies que van comptar amb la presència d'alguns dels intel·lectuals més destacats del moment com Josep Carner o Carles Riba. Nogensmenys l'empresa més important del grup va ser la fundació d' Edicions La Mirada, l'any 1925, que després esdevingué a formar part d'Edicions Proa amb el nom de Col·lecció La Mirada.

La Colla de Sabadell o Grup de La Mirada es va formar l'hivern del 1918 a l'Acadèmia de Belles Arts, polaritzada aleshores entre l'academicisme vuitcentista de la generació rectora i el progressiu apropament dels joves a l'ideari noucentista que irradiava Barcelona. Des de la plataforma de Belles Arts, i en contacte amb la universitat, la premsa i la cultura barcelonines, varen projectar damunt la ciutat el seu esperit de revolta i un ideal de modernitat cosmopolita que es van traduir molt aviat en l'humor provocatiu i l'activisme cultural que van caracteritzar el grup al llarg dels anys vint, fins a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera.

L'humor que va practicar la Colla de Sabadell era un humor absurd i gratuït, corrosiu i desmitificador dels valors culturals establerts per una societat —la sabadellenca de primers de segle— tancada i endarrerida. Era un humor molt proper a les primeres avantguardes europees, especialment als dadaistes, amb els quals compartien un mateix activisme provocador i una estètica de la transgressió molt semblants.

Tanmateix, si els dadaistes van adoptar una actitud negativista davant la cultura i els valors de la societat europea, que havien entrat en crisi arran de la Primera Guerra Mundial, la Colla de Sabadell, en canvi, s'havien fet seu l'ideal regenerador de la Catalunya-ciutat amb què la burgesia catalana, a l'estil del que des del Romanticisme havien fet els diversos pobles europeus, intentava bastir una cultura nacional, moderna i cosmopolita que ajudés a vertebrar el país; una cultura que al continent havia sofert la desmoralització i el descrèdit bèl·lics i contra la qual s'havien rebel·lat les avantguardes, mentre que aquí, a Catalunya, era tot just una promesa de futur.

Els activistes principals de la Colla

Francesc Trabal i Benessat (Sabadell, 1899 – Santiago de Xile, 1957)

Periodista i novel·lista, la seva obra destaca per l'audàcia dels plantejaments narratius, l'humor i la sensualitat. Fou redactor en cap del Diari de Sabadell i col·laborà en La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, Meridià, D'Ací i d'Allà… S'estrenà amb L'any que ve (1925), llibre d'acudits il·lustrats, prologat per Josep Carner, que encetava les Edicions La Mirada, on també publicà la primera novel·la, L'home que es va perdre (1929), i Judita (1930). I, successivament, Quo vadis, Sánchez? (1931), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933) i Vals ( Premi Crexells 1936). Els mediocres (1929) és l'única incursió al teatre, que s'estrenà el 1931. Durant la guerra, a Barcelona, fou membre actiu de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, secretari de la Institució de les Lletres Catalanes i organitzador del Servei de Biblioteques del Front. Exiliat a França, gràcies a les seves coneixences, gestionà per a un nombrós grup d'escriptors el refugi de Roissy-en-Brie. El desembre de 1939 s'embarcava en el Florida cap a Santiago de Xile, en un camí sense retorn.

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986)

Fill de l'alta burgesia industrial i financera sabadellenca, estudià Dret, però de molt jove es decantà per la literatura i el periodisme. Ja abans d'entrar com a redactor al Diari de Sabadell, el 1923, va ser corresponsal de La Veu de Catalunya i de La Publicitat, en els quals més endavant col·laborarà habitualment. El 1928 publicà el primer llibre de narracions, Una tragèdia a Lil·liput, a les Edicions La Mirada. En època republicana, fou redactor de Mirador i de Meridià, publicà Les decapitacions (1934), amb què s'estrenava en poesia amb el pseudònim de Pere Quart, Cataclisme (1935), Allò que tal vegada s'esdevingué (1936), Bestiari (Premi Folguera 1936) i el 1938 estrenà La fam (Premi Teatre Català de la Comèdia). Durant la guerra va participar en la creació i la gestió de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques del Front. S'exilià a França, al castell de Roissy-en-Brie i, a finals de 1939, s'embarcà en el Florida cap a Santiago de Xile, d'on retornà a primers de març de 1948.

Armand Obiols (Sabadell, 1904 – Viena, 1971)

Poeta, crític literari i periodista, Joan Prat i Esteve adoptà el pseudònim d'Armand Obiols amb la publicació dels primers poemes a la premsa, el 1919. De molt jove fou corresponsal de La Veu de Catalunya amb unes cròniques que signava White i publicà articles de crítica al Diari de Sabadell i a La Publicitat. A mitjan anys vint s'havia creat un gran prestigi intel·lectual i tenia fama de crític dur i exigent. A principis del 1929 hagué de plegar la secció "Buirac" del diari La Nau, perquè la consideraren excessivament mordaç. La Mirada anuncià durant dos anys la imminent aparició de Deucalió, llibre de poesia de tradició simbolista, d'una maduresa precoç, que acabà desestimant, eternament insatisfet de la seva obra de creació. Amb la República mantenia un segon editorial a La Publicitat i, militant d'Acció Catalana, es revelà com un excel·lent orador. En esclatar la Guerra Civil Espanyola participà activament en l'Agrupació d'Escriptors i el Servei de Biblioteques del Front i fou cap de redacció de la Revista de Catalunya. El 1939 s'exilià a França i estigué a Roissy-en-Brie. Amb l'ocupació nazi fou internat en un camp prop de Bordeus. A la fi de la guerra europea entrà de traductor a l'ONU, primer a París i a Ginebra, i després a la IAEA (Agència Internacional d'Energia Atòmica), que també depenia de les Nacions Unides, a Viena.

Altres components

Antoni Vila Arrufat (Sabadell, 1894 – (Barcelona, 1989)

Pintor, gravador i muralista. S'inicià amb el seu pare,Joan Vila Cinca, i a l'Escola Industrial d'Arts i Oficis. Estudià a Llotja el 1911, en ple esclat del Noucentisme, i a la Real Academia de San Fernando de Madrid. El 1919 anà pensionat a París i el 1923 viatjà per Itàlia, d'on retornà molt influït pels prerenaixentistes. La seva obra, entre realisme i noucentisme, se centrà aleshores en la figura, que, en formar família el 1928, derivà aviat cap a les maternitats. Durant els anys trenta, participà activament en la vida barcelonina i obtingué nombrosos guardons a Barcelona, Madrid, Venècia o Berlín. En esclatar la Guerra Civil Espanyola es retirà a Sant Sebastià de Montmajor. En la llarga postguerra espanyola s'orientà cap a la pintura mural religiosa.

Lluís Parcerisa i Serra (Rubí, 1896 – Barcelona, 1989)

Va entrar molt jove al Diari de Sabadell de corrector de galerades i després fou redactor d'esports. Ben aviat, però, es revelà com a humorista amb unes cròniques molt personals, entre l'absurd i el costumisme, que enlluernaren Oliver i Trabal. Va ser el gran gestor de l'Associació de Música. En morir el seu pare, va haver de deixar els estudis de Medicina i entrà a treballar a la Federació Catalana de Futbol, feina que l'ocupà tota la vida professional.

Josep M. Trabal i Benessat (Sabadell, 1897 – Valparaíso, 1981)

Advocat, escriptor i dibuixant. Col·laborà en diverses publicacions com a caricaturista amb el pseudònim de Tramuntana. Cal remarcar la seva col·laboració en l'extraordinari Almanac del Diari de Sabadell de 1928. El 1919 exposà a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Col·laborà estretament en la gestió de l'Associació de Música. S'exilià a França amb el grup de Roissy-en-Brie i, amb l'ocupació alemanya, s'embarcà en el Florida cap a Xile.

Ricard Marlet i Saret (Sabadell, 1896 – Matadepera, 1976)

Dibuixant, pintor i xilògraf especialitzat en la tècnica del gravat al boix, en la qual excel·lí. Va ser professor de dibuix a l'Escola Industrial i d'Arts i Oficis i a l'Escola Sant Lluc. Durant la guerra va fer classes de treballs manuals a l'Institut-Escola creat per la Generalitat de Catalunya per reprendre l'ensenyament en el caos generat per l'aixecament militar del 1936. Dissenyà llibres i el logotip de La Mirada i va il·lustrar molts dels programes de l'Associació de Música. Els seus boixos donaven un toc d'elegància noucentista als pulcres impresos de la casa Sallent, amb la qual col·laborà molts anys. El 1936 s'instal·là definitivament a Matadepera, on feia anys que estiuejava.

Miquel Carreras i Costajussà (Sabadell, 1905 – Térmens de Segre, 1938)

Pensador, filòsof i escriptor, era un home dotat d'una poderosa intel·ligència. Als 23 anys ja s'havia llicenciat en dret, Filosofia i Lletres i Història, i, entre clàssiques i modernes, coneixia una desena de llengües. Publicà nombrosos articles al Diari de Sabadell i a diverses publicacions locals. Col·laborava en La Veu de Catalunya, on escrivia sobre filosofia, dret, història, art i literatura. Fruit de la recerca a l'Arxiu Històric, va escriure Línies d'història ciutadana (1930) i Elements d'història de Sabadell (1932), editat per l'ajuntament republicà com a text per a les escoles. El 1928 havia estat nomenat cronista i arxiver de la ciutat. Però la seva gran obra de creació és un recull d'aforismes i pensaments, Conceptes i dites de Martí Rialp, que donà a l'estampa el juny de 1938, un parell de mesos abans de morir al front, molt probablement assassinat.

Joan Garriga i Manich (Sabadell, 1902 – Bellaterra, 1996)

Llicenciat en Farmàcia, dibuixant, pintor i crític d'art, activitat que exercí amb el pseudònim de Joan David. Va fer la primera exposició a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el 1922. De jove col·laborà en la premsa barcelonina i ocasionalment compartí amb Armand Obiols corresponsalia a La Veu de Catalunya. Va ser fundador i director de Paraules, revista d'arts i lletres apareguda el 1922, en què van col·laborar Armand Obiols i Salvat Papasseit. Participà en l'Almanac de les Arts de 1924, com a crític i com a il·lustrador amb el pseudònim de Flao.

La Fundació La Mirada de Sabadell està especialitzada en el seu estudi i en la publicació de les obres dels seus components.