Dones índies en la història del país

La colonització i l’emergència del nacionalisme

Durant el segle XIX la situació de les dones a l’Índia es tornà en un dels principals debats i en una de les principals preocupacions del govern britànic com a legitimació política de colonització i cristianització, per tal de demostrar que els indis eren uns “bàrbars salvatges” als que calia civilitzar i cristianitzar per tal de poder “salvar-los” del mal. La pèssima situació de les dones a l’Índia era una demostració del salvatgisme, i voler “salvar” a les dones era l’excusa perfecta per justificar la invasió. La pràctica de la poligàmia, l’observància de la purdah, el matrimoni infantil i el ritus sati (la crema de la dona dins la pira del marit) esdevingueren temes centrals.

Missioners cristians lluitaren per tal de conscienciar a la societat sobre la discriminació de la dona, i el govern britànic creà diferents lleis per tal de protegir a les dones índies. Al 1802 una llei il·legalitzà l’infanticidi femení. Al 1829 s’il·legalitzà la pràctica del sati, al 1856 es legalitzà el matrimoni de les dones índies vídues, i al 1972 s’implantà l’edat mínima del matrimoni als 14 anys per les dones i als 18 anys per als homes, per tal d’impedir el matrimoni infantil. Però totes aquestes mesures resultaren completament ineficaces en una societat que ha mantingut totes aquestes “tradicions” patriarcals fins avui dia.

El govern britànic, però, tot i crear totes aquestes lleis en suport de les dones índies, empitjorà la seva situació en altres aspectes. Per exemple, les noves lleis sobre propietat anul·laren el sistema matrilinial existent al sud de l’Índia on l’herència es passava per línia femenina. A més, l’imperi britànic destruí gran part del sistema econòmic indi especialment la industria tèxtil índia. Aquest nou esquema econòmic forçà a les dones a treballs pesats de més quantitat d’hores que els homes, molt pitjor pagats i havent de fer a més les feines domèstiques. Serien treballs com ara a les fàbriques tèxtils o a les mines.

Tal i com descriu Spivak en el cas concret del sati, la idea que els britànics tenien al cap era “White men saving brown women from brown men”, mentre que els homes indis defensaven que “women actually wanted to die”. Pot resultar obvi que cap ésser humà desitja morir per si sol, i que si és cert que les dones índies volien morir era per les fortíssimes pressions socials. Però el que denuncia Spivak i totes les pensadores seguidores d’aquesta teoria es que en aquest context les dones esdevenen completament silenciades: “The two sentences go a long way to legitimize each other. One never encounters the testimony of the women’s voice-consciousness”. Tant els homes indis com els britànics decideixen que es el que les dones índies volen i desitgen, però, el cert és que no apareix la veu de les dones indies enlloc.

Un es podria preguntar en aquest cas, i perquè els homes indis defensaven tan aferrissadament que les dones índies volien morir? Era tan sols l’interès per defensar i garantir la pervivència del fort sistema patriarcal indi? Sembla que l’interès anava molt més enllà, tal i com ha demostrat Partha Chatterjee. Segons ella, la situació de les dones no fou tan sols polititzada pel govern britànic, sinó també pel món nacionalista indi. Amb la invasió estrangera, començà a aparèixer un fort sentiment nacionalista amb constants moviments de lluita per aconseguir la independència. En aquest context, mentre que els que recolzaven el govern britànic començaren a vestir a la occidental i a adquirir els costums britànics com a propis, els nacionalistes, defensors de la independència se centraren en reforçar els trets distintius que els diferenciaven dels anglesos. Per tant, la penosa situació de les dones fou endurida i emprada com a tret identitari indi (tal i com succeeix avui dia amb els talibans).

Segons Charttejee, una de les formes més efectives de reforçar els rols de gènere femení indis, fou a través de burles i sàtires en vinyetes, dibuixos, escrits i bromes populars que feien burla de totes aquelles dones indies que tractaven de vestir i comportar-se a “l’occidental”, llegint, anant a estudiar, viatjant en cotxes oberts, anant a reunions socials o anant pels carrers sense vel.

Els discursos patriarcals canviaren i es reforçaren. Els homes es veien obligats a relacionar-se amb els homes occidentals per motius econòmics i de negocis. Es considerava que aquests homes occidentals embrutaven l’ànima i l’esperit indi, amb la luxúria d’un mon brut i corrupte. Però les dones índies, en canvi, podien romandre tancades dintre de casa, lluny de tota aquesta brutícia i corrupció de l’ànima. Segons Chartterjee, “Las mujeres debían asumir la principal responsabilidad de proteger y alimentar las cualidades espirituales índias”. Pel que la comunitat índia interpretà que el grau d’occidentalització femení i masculí havien de ser diferents. És a dir, els discursos patriarcals indis d’exclusió de les dones, de no herència, de pràctiques com el sati o la submissió ver el marit inclòs a la força es reforçaren. Tot i que no succeí el mateix amb l’educació.

Les missions cristianes començaren a obrir escoles i a formar a nenes en anglès. Per tal d’impedir aquesta influència, organitzacions índies obriren gran quantitat d’escoles per a nenes índies, passant de 95 escoles per a nenes amb 2500 alumnes en Bengala l’any 1863 a 2238 escoles per a nenes amb més de 80.000 estudiants l’any 1890. Es començà a educar en bengalí a la considerada “nova dona”: bhadramahila, dona respectable que es diferenciava de les generacions anteriors perquè es considerava que era capaç d’aconseguir refinament cultural sense abandonar les feines domèstiques, convertint-se així en memsaheb. D’aquesta forma, s’aconseguiren dones entusiasmades, de classes mitjanes i altes, plenes d’energia defensant la importància de la “nova dona” i de les “virtuts” femenines en els moviments nacionalistes. Aquestes “virtuts” eren la castedat, l’autosacrifici, la submissió i la paciència. Es va ampliar el cercle on les dones es podien moure: podien anar a escola, viatjar en mitjà de transport públics i assistir a llocs públics. D’aquesta manera, tal i com explica Chatterjee: “ El nuevo patriarcado que defendía el nacionalismo confirió a las mujeres el honor de una nueva responsabilidad social, y al asociar la tarea de emancipación femenina con la meta histórica de la nación soberana, las destinó a una nueva, y sin embargo completamente legítima, subordinación”. És a dir, que amb aquest “relativa llibertat” s’aconseguí el suport d’un influent grup jove de dones que reforçà el sistema patriarcal indi anul·lant així qualsevol possibilitat de que les dones índies volguessin apropar-se a un sistema patriarcal britànic molt més relaxat i obert.

Moviments femenins i drets aconseguits

Les organitzacions femenines, les pressions externes i la pròpia conjuntura històrica índia han fet que poc a poc a les dones se li anessin atorgant més drets. Al 1916 el professor D. K. Karve creà la primera universitat per a dones a Poona, la qual, tot i ser accessible tan sols a les dones de les classe més altes de la societat, fou l’inici d’un lent i feixuc accés de les dones al món de l’educació i del treball qualificat.

A finals del segle XIX, les dones començaren a publicar diaris i revistes per a dones, on per primer cop es podia sentir la seva veu. Al 1904 s’inaugurà el Ladie’s Social Conference, mentre que entre la dècada de 1880 i la de 1930 es crearen gran quantitat d’organitzacions femenines arreu. Però la més important fou la Women’s Indian Association, fundada a Madras en 1917 per Dorothy Jinarajadasa, organització que adquirí ràpidament un abast nacional. Estava formada per dones educades de les classes mitjanes i altes de totes les religions que lluitaven per defensar el seu reconeixement com mares i educadores, i per demanar el dret de representació política i legislativa. Moltes dones que eren actives en aquest tipus de moviments també ho eren a nivell polític, identificant la seva cultura i refinament, compaginada alhora amb el seu rol de bones mares i esposes com tret identitari de les “bones dones” indies front les “llibertines” britàniques, en moviments nacionalistes independentistes.

Una d’aquestes dones actives fou Annie Besant. A pesar de ser britànica, passà aviat a identificar-se amb la causa índia. Fundà l’India Home Rule League al 1916 i denuncià constantment el govern britànic en el seu diari New India. Va ser considerada una amenaça per l’estabilitat britànica, pel que fou empresonada. El poble indi es mobilitzà per donar el seu suport, motiu pel que al 1917 va ser escollida presidenta del Congrés Nacional indi.

El major suport amb el que les dones es van trobar va ser amb l’arribada de Gandhi i el seu moviment de masses de desobediència civil, la “no-cooperació” vers el govern britànic i la mobilització pacífica per tal d’aconseguir l’autonomia. Gandhi va convocar a les dones a les seves campanyes, en règim de total igualtat. Defensà a ultrança els drets de les dones i escriví un manifest al 1942 anomenat Women and Social Injustice. Es podria dir que la base del seu pensament vers les dones es el que diu en aquestes línies: “Woman is the companion of man gifted with equal mental capacities. She has the right to participate in the minutest detail of the activities of man, and she has the same right of freedom and libery as he. [...] By sheer force and vicious custom, even the most ignorant and worthless men have been enjoying a superiority over women which they do not deserve and ought not to have...” Gandhi defensà a ultrança una igualtat que no s’aconseguí, però que endinsà més encara a les dones en la política i creà consciència reivindicativa dels seus drets a grups de classe mitjana i alta.

Un reflex d’aquestes reivindicacions son els moviments per aconseguir el vot femení. Demanaven el dret de vot i una representació política igualitària. Els majors moviments foren entre el 1917 i el 1928, en que s’escriviren llibres reivindicatius i hagueren nombroses manifestacions. Curiosament, al costat del ritus sati i altres pràctiques durament discriminatòries vers les dones, el dret de votar de les dones es tornà un símbol identitari indi i una reivindicació nacionalista. Al 1919, líders de diferents grups nacionalistes, Sarojini Naidu, Annie Besant, Herabai Tata i Mithan Tata arribaren a Londres per tal d’exigir un dret de vot que els hi havia sigut negat tants cops per correu i per telegrama. A l’Índia tenien el suport de la Women’s Freedom League, Women’s International Leagu i grups d’homes com el Joint Parlamentary comitee i representants de l’Indian National Congress, així com el suport de la Lliga Musulmana i la Home Rule League. El govern britànic va cedir i decidí que cada estat indi decidís el que volgués front aquest tema. Poc a poc, al llarg de la dècada de 1920, els estats foren incloent a les dones en el dret de vot.

Tots aquests moviments es fonamentaven en la base de que les dones havien d’adquirir reconeixement pel seu paper com mares/educadores i esposes. I Gandhi considerava a les dones importants perquè creia que elles tenien més moralitat i més capacitat de sacrifici. És a dir, tots els moviments reforçaven els discursos de gènere que atorga a les dones l'única identitat de mares i esposes mentre que els homes han de ser éssers polítics/socials, breadwinners. Però portà a les dones una representació política que a la dècada dels ’30 tan sols fou superada per Estats units i per l'URSS.

L’activisme de les dones va tenir un paper transcendental en el procés d’independència de l’Índia, i això fou determinant d’una “obertura mínima” de les seves llibertats en l’Índia independent. Al 1931 es redactà una resolució que defensava la igualtat de drets entre homes i dones, i la constitució índia de 1947 garantí la igualtat política entre homes i dones. Des de llavors, gran quantitat de lleis s’han redactat per tal d’evitar les discriminacions per motius de sexe. Al 1955 s’aprovà la llei de matrimoni que legalitzà el divorci i la monogàmia, i també se signà la llei de successió on es va reconèixer el dret de les dones a heretar. Al 1961 s’aprovà la llei de benefici de la maternitat i la prohibició de la dot, al 1971 es legalitzà l’avortament i al 1975 es creà la llei que obliga a pagar el mateix sou a homes i dones pel mateix treball realitzat.

El problema, però, és que aquests drets s’han reconegut de dret però no de fet. La majoria de les dones índies desconeixen els seus drets, i la pressió social és tant forta que tot i conéixe’ls, sovint és gairebé impossible aconseguir-los. Però aquests problemes no es troben tan sols a l’Índia. A totes les cultures dominades per patriarcats més o menys estrictes (com ara la nostra), hi ha drets igualitaris reconeguts per la llei que no es compleixen després en la societat. Per exemple, en la nostra societat tenim encara avui dia el problema dels sous, en que per la mateixa tasca realitzada, les dones sovint reben una menor remuneració que els homes. Però sens dubte, tenir a la llei a favor és un pas molt important vers la igualtat, ja que suposa un primer reconeixement a una situació injusta.

Es pot considerar que el moviment feminista pròpiament dit, el qual cerca la igualtat total entre sexes, comença a finals de la dècada de 1970. Moviments feministes d’altres països començaren a calar en la societat índia, tot i que es pot considerar com a detonant d’aquest moviment un informe del govern indi publicat al 1974 i conegut com Toward Equality. Aquest informe presentava la pèssima situació de les dones al país, la qual tan sols havia fet que empitjorar després de la independència. Indira Gandhi era la Primera Ministra, i l'Índia era un dels pocs països que havia enviat ambaixadores a les Nacions Unides i a altres països, però la situació de les dones dintre de la societat continuava sent pèssima. Des de llavors, les denúncies i les condemnes socials al dowry death, al ritus sati i a altres tipus de violència característics de la societat índia van en augment, tot i que encara continuen sent una veritable minoria. Al menys, però, els grups feministes aconseguiren que el govern es tornés més actiu en la legislació a favor dels drets de les dones.

Pàgines Relacionades

Dones indies i treball Dones índies i matrimoni