Dones índies i matrimoni

Matrimonis infantils

La funció de les dones índies dintre de la societat és esdevenir “bones” esposes i “bones” mares, d’acord amb els costums, creences i tradicions de cada casta, religió i cultura de l'Índia. Aquest és precisament un dels motius que impedeixen que moltes nenes rebin una educació o se les prepari per a un ofici qualificat. Tot i que la Constitució de l’Índia de 1978 estableix l’edat mínima del matrimoni als 18 anys per a les noies i els 21 anys per als nois, aquests límits es violen sovint, especialment en el cas de les noies. En moltes zones de l’Índia, especialment en les zones menys poblades, la mitjana de matrimoni en les nenes és molt inferior als 15 anys. El Govern de Delhi va reconèixer que més del 50% de les noies són casades abans dels 18 anys .

Es troben casos com el d’una nena intocable de 14 anys resident a l’Andra Pradesh que es volia escapar del seu marit de 15 anys perquè la maltractava i perquè volia anar a l'escola, i va aconseguir el divorci al 2005; i també trobem el cas d’una nena de 12 anys que va trobar refugi a un orfenat fugint de la violència quotidiana a la que la sotmetia la família del seu marit. El seu pare l’havia casada als 4 anys amb un nen de 3 anys. Per una altra banda, una fotografia que va guanyar el premi de “fotografia de l’any” per part de la delegació d’UNICEF a Alemanya d’una nena en aquest cas d’Afganistan, reflecteix aquesta dura realitat de països musulmans i asiàtics, incloent l’Índia. Tal i com denuncia UNICEF: “El matrimonio infantil puede acarrear trabajos forzados y esclavitud a lo largo de su vida, prostitución y violencia contra las víctimas. Puesto que no pueden evitar las relaciones sexuales ni insistir en el uso del preservativo, las novias menores de edad se exponen a graves riesgos para su salud, como los embarazos prematuros, las infecciones transmitidas sexualmente y, cada vez más, al VIH/SIDA” . Segons UNICEF, la principal raó que provoca que els pares practiquin aquest costum es deu a necessitats econòmiques. La intenció és proporcionar a les seves filles una tutela masculina, protegir-les contra agressions sexuals (fora del matrimoni, no dintre), allargar els anys de fecunditat o assegurar l’obediència a la llar del marit (ja que es considera que, com més joves, més “domesticables” són).

Aquests matrimonis no tan sols atempten contra els drets de les nenes les quals són “comercialitzades” com objectes sense voluntat pròpia, i moltes passen a ser violades sistemàticament al llarg de la seva vida dintre de la “legitimitat” del matrimoni, sinó que posen en perill les seves vides i les vides dels futurs infants que naixeran. El cos femení no està format fins a una edat aproximada als 18 anys. Abans d’aquest moment, el cos no està encara preparat per un embaràs, amb uns malucs encara massa estrets per poder suportar un part. Per aquest motiu, moltes nenes que es queden embarassades moren durant el part, o pateixen lesions de per vida. Una lesió bastant comuna és l’obertura del conducte anal que provoca que les nenes no puguin aguantar mai més les defecacions, provocant que facin una pudor contínua que acaba fent que siguin repudiades fora del poble. Per una altra banda, la vida del nadó que neix també perilla, ja que el cos de la mare no estava preparat ni per fer-lo fort ni per facilitar-li la sortida en néixer.

Una greu denúncia que reiteradament fan ONG com Amnesty International i Human Rights Watch és que la violència domèstica dintre del matrimoni, l’assetjament sexual i les violacions són tan esteses que gairebé es poden considerar com una epidèmia a l’Índia. Tot i que hi ha legislacions que penalitzen aquest tipus de conductes, les dones ignoren els seus drets, no gosen a queixar-se i se les dissuadeix a causa de la tolerància que regna al voltant d’aquestes qüestions. Per aquests motius, el 26 d’octubre del 2006 va entrar en vigor una llei més dura per tal de protegir les dones, però sense èxit. Al 2004 la Policia va enregistrar més de 58.400 denúncies per violència conjugal, més de 18.100 violacions i més de 175.000 denúncies per part de donés víctimes d’altres tipus de violència. L’octubre de 2006, la ministra federal va anunciar que aquestes dades tan sols representava un nombre ínfim de la realitat existent, on es va calcular que el 70% de les dones índies patien algun tipus o un altre d’agressió.

Diversitat de l'Índia

L'Índia és molt heterogènia i la quantitat de factors que determinen l’edat del matrimoni així com el nombre de fills és enorme. Per exemple, mentre que en la regió de Kerala (l’estat situat a l’extrem sudoest de l'Índia) la mitjana de naixements és 1.8 fills per dona, a la zona de Rajastan és de 4.6 per dona. Més del doble. Un dels condicionants determinants per Raju seria que en els estats amb un major grau d’educació per les nenes, aquestes tenen menys fills. Tot i que Raju no especifica els motius, sembla evident pensar que a les zones on les nenes no reben educació són casades abans i, per tant, comencen a tenir fills a edats més joves, per la qual cosa al final de la seva vida el còmput total de fills serà molt més alt. Al nord les nenes són casades abans i, per tant, reben menys educació que al sud. Aquest fet explica també perquè la quantitat de mares que moren durant el part és el doble a regions del nord com Uttar Pradesh, Madhya Pradesh i Orissa que a regions del sud com Kerala.

Kerala destaca per l’alt grau d’educació femenina, la relativament elevada edat de les noies al moment del matrimoni i el relatiu baix índex de natalitat. Al principi d’aquest apartat hem determinat que els únics objectius de la dona índia “han de ser” el matrimoni i la maternitat. Però a la zona sud, especialment a Kerala i a l’est de Karnataka el percentatge de dones solteres és realment elevat, amb més del 28% de les dones que no s’han casat mai. En aquesta zona les dones ostenten una posició relativament poderosa dins la família, moltes posseeixen terres com els homes i gaudeixen d’una major independència.

Tradicionalment, la religió ha estat considerada com definitòria a l'hora de determinar una major o menor llibertat de les dones índies. En teoria, les dones hindús no poden heretar propietats, no poden tornar-se a casar si queden vídues (per pressions socials) i s’espera que portin vels, mentre que es considera que les dones musulmanes a l’Índia sempre han gaudit d’una major “independència”. Elles poden portar el seu propi negoci, tenir propietats que conserven fins i tot dintre del matrimoni i poden tornar-se a casar sense cap tipus d’estigma social. Però els estudis antropològics i demogràfics han demostrat que les influències regionals entre cultures i religions són tan fortes que la religió no es pot considerar determinant de la situació i llibertat de la dona, sent el major determinant la regió en la qual es viu i les seves influències interculturals i interreligioses.

“Dowry death”

Abans de la Independència, el costum del dot femení era present tan sols a les castes superiors. Tot i que el govern ha legislat en diversos moment de la història contra aquesta pràctica, el costum no tan sols ha sobreviscut, sinó que s’ha estés a les noves regions de l’Índia i a les castes inferiors. Aquesta obligació és potser una de les majors preocupacions dels pares, i potser un dels principals motius que fan que les famílies prefereixin tenir fills abans que filles. Avui dia es creu que l’origen del dot provindria del stridam hindú, uns bens transmesos de mare a filla per tal de garantir el seu futur, ja que estaven excloses de l’herència de terres. Però, amb la devaluació constants al llarg de la història de les dones índies, el dot ha passat de ser una donació a la núvia a una donació cap a la família del marit com a compensació per la “càrrega” que suposa haver de mantenir a una dona a casa. Com més paguin els pares, major garantia tindran que serà ben tractada. Tradicionalment el dot eren caps de bestiar, joies d’or, saris de seda,... Els temps han canviat, i avui dia volen televisors de plasma, mòbils, cotxes,... Però la idea és la mateixa.

Tot i que legalment el dot està prohibit, se segueix practicant portant-se fins als seus extrems. Tant a l'Índia com a Bangla Desh, la violència domèstica s’agreuja amb el Dowry Death. Marits insatisfets de la suma pactada i rebuda de la dot, assetgen i maltracten a les seves esposes fins que aquestes supliquen als seus pares que augmentin la quantitat oferta. Si no ho fan, la violència s’accentua més i més. Tot i estar durament reprimit, és una pràctica completament estesa. Una pràctica comú sol ser ruixar la cara amb vidriol, el que els destrossa el rostre, o son cremades vives, o inclús assassinades fingint un suïcidi. Això es deu a que, si a pesar de la violència practicada sobre la dona, la família decideix no donar més dot, el marit termina assassinant-la per tal de poder-se casar de nou. Per tant, la dona acaba sent primer un objecte amb el que es comercialitza i posteriorment un instrument d’extorsió entre agents externs a ella. El 2004 s’enregistraren 7000 morts referents al Dowry death , però novament, representa tan sols la punta de d’iceberg de la real immensitat del problema.

Crims "d'honor"

La idea d’honor a la família està molt arrelat en moltes comunitats d’arreu d’Àsia, especialment en comunitats musulmanes de l'Índia, d’Afganistan i Pakistan. En aquestes comunitats “d’honor”, a més de ser habitual la pràctica del “Dowry Death”, les dones solen ser “usades” per pagar els delictes del homes. Per exemple, quan un home ha comés un delicte o ha ofès a un altre clan, la comunitat pot ordenar la violació pública i col·lectiva d’una dona de la família que ha comés el greuge per tal de “tacar” l’honor d’aquesta família . El major problema, però, és que una dona violada –tant col·lectivament com per una violació individual- ja no pot ser casada ni portar honor a la família, sinó que es converteix en una càrrega i en una taca. Per aquest motiu, quan una dona –generalment musulmana- és violada, sol ser assassinada posteriorment pel propi pare o pels germans per tal de tornar a aportar l’“honor” a la família.

Ritus Sati

Per el moment, sembla que a grans traces (tenint sempre en compte l’heterogeneïtat de les dones depenent de casta, classe social i zona en la que viu, entre altres) podem perfilar dues Índies. La del sud, en que les dones reben més educació, son casades més tard, i inclús sembla que algunes poden escollir no casar-se; i la del Nord, on les nenes son casades més joves, reben menys educació, tenen més fills i moren més mares durant el part. A aquestes dades hem de sumar una altra dada esgarrifosa. Al sud hi han moltes més vídues que al nord. La pregunta que ens hem de fer llavors és ¿a on son les vídues del nord que hi manquen?

La regió de l’Índia en la que es viu influeix més en la situació de les dones que no pas altres determinants com la casta o la religió. En el cas del ritus sati, però, la religió és determinant. És una pràctica hindú que, tot i que es pot estendre a grups musulmans, correspon a aquesta primera religió. Les regions en els que més es practiquen son de nou la part central del nord del subcontinent.

Per tal d’entendre el ritus sati, cal que ens remuntem a la religió. Sati es la deesa hindú de la felicitat marital i la longevitat. És la primera esposa de Shiva, qui va haver de seduir a Shiva per treure’l de l’ascetisme. Aquesta assistí a una festa que organitzà el seu pare Daksha, qui insultà a Shiva durant la festa, motiu pel qual Sati s’encengué a sí mateixa en flames i se suïcidà cremada. Amb aquesta història, la religió hinduista va crear la tradició sati, en que lligaven a les vídues a la pira funerària del seu marit com acte final de “lleialtat i devoció”. Amb l’arribada dels britànics al país, i les constants denúncies a aquesta pràctica, els hindús declararen que les vídues ho feien de pròpia voluntat. Les van deixar de lligar i començaren a saltar elles “perquè volien”, pressionades per una societat que les preferien mortes que amb vida. De totes formes, però, es documenten casos en que les dones eren drogades, o empeses amb pals per impedir que hi poguessin sortir.

En la cultura hindú, la dona no té cap valor fora de la institució del matrimoni. Per tant, un cop mort el marit, l’existència de la dona es torna “inútil”. Mentre que els homes vidus es poden tornar a casar, per a les dones resulta pràcticament impossible, especialment si son mares. Per una altra banda, en el moment que una dona es queda vídua, perd totes les propietats i drets, quedant-se literalment sense res. El rebuig social és molt fort. Se les obliga a identificar-se amb saris completament blancs, se les rapa el cabell i se les canvia la senyal del front. La seva sola presència es considerada mal auguri i sovint es veuen repudiades del seu entorn veient-se obligades a marxar fora dels pobles, on existeixen comunitats de vídues que viuen de la caritat dels que s’hi acosten. El fet de que es quedin sense res que les permeti subsistir i envoltades tan sols de rebuig social és el principal motiu que fa que moltes morin al cap de pocs mesos de morir el marit, i que moltes altres prefereixin saltar a la pira del marit en comptes d’allargar una dolorosa mort provocada per desnutrició o inanició.

Tot i la seva prohibició, avui dia el ritus sati segueix practicant-se. Per exemple, el 21 d’agost de 2006 es produí un d’aquests casos al districte de Sagar, a Maghya Pradesh, el qual va tenir ressò internacional . El problema és que aquest cas aïllat és tan sols la punta de totes les pràctiques que avui dia s’estan produint i que no surten a la llum. Sense anar més lluny, la majoria dels líders polítics i religiosos es mostren en una posició ambigua vers aquest tema, i molts ho defensen com un “dret religiós” de les esposes a escollir el seu destí quan el marit mor.

La idea principal del sati es que l’esposa pugui portar als extrems la demostració de lleialtat. Dintre del discurs patriarcal hindú, aquest suïcidi representa la màxima “puresa”, “glòria” i “virtut” al que una dona pot aspirar en la seva vida. Tant és així, que dones que han passat desapercebudes al llarg de la seva vida, es converteixen en autentiques santes i en motiu de peregrinació un cop han realitzat el ritus sati. Aquesta és sens dubte una poderosa arma del patriarcat, i la màxima expressió de submissió i control del cos femení.

Resulta curiós com en el budisme, el sati representa la “claretat de ment”, la “consciència adequada” cap al camí de la il·luminació. Però per Spivak i altres pensadors, no és aquest element el que resulta més paradoxal. Spivak explica que el significat de la paraula sati és esposa, i que foren els britànics els que anomeraren sati al ritual. Segons ella, “This exemplifies the race-class-gender overdeterminations of the situation … White men, seeking to save brown women from brown men, impose upon those women a greater ideological constriction by absolutely identifying, within discourse practice, good-wifehood with self-immolation on the husband’s pyre”. Spivak denuncia que els britànics, volent “salvar” a les dones índies, els impedien tenir veu identificant el grup “dones” com un grup homogeni amb una única consciència i voluntat. Alhora que denuncia que, identificant la paraula sati (bona esposa) amb l’autoimmolació de l’esposa, els homes britànics sentenciaren que la bona esposa es la que s’autoimmola en la pira del marit, reforçant així el discurs de gènere de submissió.

Sigui com sigui, la mort de la vídua quan mor el marit és l’exemplificació del paper que la dona té dintre del discurs patriarcal hindú: la vida d’una dona fora de l’estructura del matrimoni “no val res”. Per tant, per moltes lleis que es facin prohibint aquesta pràctica, el ritus sati no desapareixerà fins que el paper de la dona dintre d’aquesta estructura canviï, i se la valori més enllà de la maternitat o del servei al marit.

Avortaments i infanticidis femenins

“100 milions de dones falten a l’Àsia” . Aquestes son les paraules de l’economista indi i premi Nobel Amartya Sen, qui denuncia que la selecció d’infants per sexe s’ha multiplicat des de la dècada de 1980 amb els avenços tecnològics. Segons el cens de 1991, a l’Índia hi havia 407 milions de dones i 439 milions d’homes. És a dir, que per cada 1000 homes hi ha tan sols 927 dones, una de les proporcions de dones més baixes del món. Segons l’United Nations Demographic Yearbook de 1996 el ràtio sexual és de 1050 dones per cada 1000 homes a països industrialitzats, 1020:1000 a l’Àfrica Subsahariana i 1010:1000 al sud-est asiàtic. Mentre que tal i com hem vist a l'Índia és de 927:1000. Això demostra que a l’Índia, les dones no tan sols son inserides en un rol subaltern en el que la majoria son casades a la força i obligades a la obediència masculina, sinó que a moltes se li nega la norma bàsica dels drets humans: el dret a la vida. Malauradament, el més preocupant no és la quantitat de nenes a les que se li nega la vida pel simple motiu d’haver nascut dona, sinó que aquesta pràctica va en augment.

Un dels fets que provoca que a l’Índia hi hagi més homes que dones es la prematura mort de les vídues. Un altre motiu és que els nens son alimentats infinitament millor que les nenes , així com els dowry death i altres formes de violència de gènere. Però, sens dubte, el principal motiu es deu als avortaments i infanticidis selectius, els quals són molt més practicats al nord que al sud. Les condicions de les dones del Nord son realment pèssimes al Nord, les quals van millorant relativament quan anem descendint cap al sud, especialment a l’estat de Kerala, on hem documentat un major nivell d’alfabetització de les dones, matrimonis més tardans i major índex de dones solteres. Segons la regió en la que una nena s’engendri, tindrà més possibilitats o menys de viure. Per exemple, mentre que en Kerala al 1991 es van enregistrar 1036 dones per cada 1000 homes, a Chandigarh (situat al Nord del subcontinent indi) es van enregistrar 790 dones per cada 1000 homes. Nayaran Banerjeee, director del Centre for Women and Development Studies explica que els avortaments femenins no estan estesos per tot el país, sinó que ell ho atribueix a diferents sectors de la societat, especialment a les ciutats índies dominades pels brahmans d’alt llinatge així com pels sihks del Panjab . Un altre grup social que es manifesta molt hostil al naixement de nenes son les classes mitjanes, per les quals les nenes no son “directament productives”, però per les quals han de tenir unes despeses en el matrimoni cada cop més i més quantioses. Ifat Hamid explica com per a les classes mitjanes, les nenes s’han convertit en sinònims d’obstacles, de fre a l’ascensió social . Per Jasbir Bawa aquest fet resulta realment preocupant i representa un futur augment progressiu dels avortaments a l’Índia. Tal i com ell afirma “Com que són aquestes classes mitjanes que fixen les tendències socials, la selecció de naixements esdevé una norma acceptada per tots” . Per tant, el rebuig de les nenes a l'Índia no respondria a la pobresa, a l’analfabetisme o al subdesenvolupament com sovint s’ha cregut, sinó que tot al contrari, a l’augment de riquesa i a l’ascensió social.

El nivell de pobresa o la religió s’han considerat tradicionalment determinants en l’infanticidi i l’avortament femení. Però, tal i com defensa Raju i altres autors, els factors regionals son molt més determinants que la identitat religiosa o pobresa . Demostren, a partir de mapes de pobresa, majories religioses i ràtios de sexe en censos que no hi ha una relació directa entre pobresa, religió i mort femenina. Per exemple, l’estat de Kerala té majoria de musulmans, i té un ratio de 1036 dones per cada 1000 homes. En canvi, Pakistan, que també és musulmà, té un ratio comparable als estats del nord de l'Índia, on els musulmans son molt més minoritaris.

Si es tracta d’analitzar alguna relació per casta, es pot apreciar que en les castes més minoritàries, les castes dels “intocables” o també anomenades scheduled, hi ha més dones supervivents, mentre que en la resta de castes la dona es troba en quantitats mol més minoritàries. Segons Drèze i Sen, la importància regional en les pràctiques de reducció de la població femenina és cada cop més important. Tal i com argumenten: “The place or region is now more important in determining a woman’s o girl’s survival than her caste or religion, for even across religion and caste, cultures in the same place in India influence each other strongly” .

Però, on sí que sembla aparèixer una relació és amb els grups tribals. Sembla que, en línies generals, on hi ha major nombre de dones i nenes son bàsicament tribals, incloent els estats del nord-est, la zona central-est com Andra-Pradesh, el sud est de Madhya Pradesh, el sud de Bihar i el nord d’Orissa. Però, per contrapartida, hi ha alguns districtes en Rajastan i Gujarat que tenen ratios sexuals molt baixos tot i que estan constituïts majoritàriament per grups tribals. Al 1991, el Govern indi va elaborar una llei en la que prohibia la Tècnica de Determinació de Sexe Prenatal, per tal d’evitar els avortaments per qüestions de sexe. Però no es registra cap tipus de descens en la pràctica, sinó una iniciació d’aquestes pràctiques de forma clandestina. El cens de 1991 mostra la menor presència femenina de la història, motiu pel que potser es va decidir a realitzar aquesta llei.

Els motius que porten a aquestes diferències son diversos dintre d’una realitat molt complexa. Alguns autors com Dyson i Moore defensen que una característica regional es deu a la divisió cultural nord/sud entre la cultura sanskrítica i dravidiana que conceben els patrons matrimonials i les pràctiques de la dot de formes diferents, així com les diferències d’autonomia de les dones i nenes .

Una explicació no regional sobre la baixa població femenina en els censos podrien ser, tal i com defensen Drèze i Sen , que homes i nens han gaudit i gaudeixen d’un major accés a la medicina moderna que les dones. On la base, sens dubte, torna a ser la preferència per part de les famílies de criar a nens abans que nenes. La zona on hi han menys dones per cada mil homes, conegut com el Foeticide Belt del nord-oest (Panjab, Hariana, Rajasthan, Himachal Pradesh, Gujarat,...), és la zona de l’Índia on el recurs a l’ecografia i a l’avortament selectiu és més elevat . En aquesta zona les religions son diverses, i les castes també. Què és el que pot promoure aquests infanticidis i avortaments en la zona? Costums mil·lenàries? El major despreci de la dona en les cultures sanskrítiques? Resulta difícil de determinar.

Els homes tenen la funció de portar el sustent a la família. Famílies pobres necessiten fills que els hi ajudin a les tasques laborals. Tal i com hem vist en apartats anteriors, tot i que les dones també treballen en feines imprescindibles per la comunitat i en treballs considerats “masculins”, aquests passen completament desapercebuts, i la quantitat de diners que podran portar a la família serà sempre molt menor. Per tant, mentre que un nen garanteix el sustent de la família, la perennitat de l’estirp, el prestigi familiar i la jubilació dels pares, ja que no abandona la família, les nenes, especialment a la part nord de l’Índia, solen ser una font de despeses sense cap tipus de recompensa. Han de vetllar per la seva virginitat, poden provocar problemes alhora de repartir l’herència ja que part de les terres o propietats sortirien de la família, les han de procurar un bon marit (que, sovint, i tot i que il·legal, suposarà una important dot), i acabaran deixant la família per passar a formar part de la família del nuvi, especialment en el nord del país.

Els homes, per tant, sempre estan esperant que la dona els “beneeixi” amb l’arribada d’un nen i no amb la càrrega d’una nena. Per aquest motiu, moltes dones també volen saber el sexe del nadó per poder avortar en el cas de ser nena. Els motius els revela la ginecòloga Obhagya K. Bhat. Ella explica com l’arribada d’un fill és el que es considera per la societat l’objectiu màxim d’una esposa, i quan arriba és rebut amb grans festes . En canvi, quan arriba una nena al món, la família i els amics mostren aflicció. Sovint el marit es nega a veure el bebè i gairebé sempre culpa a la dona com a responsable per haver tingut una filla. En ocasions la sogra o el marit fan fora de casa a l’esposa, en altres ocasions pot ser colpejada i fins hi tot assassinada . La doctora Bhat explica a més que molts doctors recomanen a les seves pacients a avortar si estan embarassades d’una nena perquè saben que les agressions i la violència poden durar mesos o anys, arribant inclús en molts casos a conduir a l’esposa cap al suïcidi.

Per una altra banda, el demògraf Ashish Bose explica que quan les llevadores assisteixen a un part i el nou nat resulta ser del sexe femení, aquestes no cobren res perquè consideren que el seu treball no ha estat un èxit . Inclús, moltes dones que donen a llum a l’hospital una nena, consideren que ha estat un intent “fallit”, senten vergonya perquè no poden estar a l’altura del que espera el marit i fugen amb la criatura.

Tot això provoca que els avortaments siguin sexualment selectius, que els infanticidis es produeixin gairebé exclusivament amb nenes, que els nens estiguin millor alimentats, que gaudeixin d’una millor assistència mèdica i que rebin una millor educació que els portarà a poder desenvolupar millors feines. Les dones, en canvi, seran casades el més ràpid possible per tal d’assegurar la seva virginitat i poder dependre’s de la càrrega que suposen. Però com més jove sigui la nena casada, més possibilitats tindrà de morir amb el part. Moltes dones moren durant el matrimoni per violència de gènere o per la violència concreta del dowry death. Finalment, quan la dona queda vídua, aquesta no rep cap ajut econòmic per part de la família, especialment al nord on les dones solen viure amb la família del marit, a molts quilòmetres de la seva família de sang. En molts casos aquestes vídues son repudiades, condemnades a morir als pocs mesos de gana o d’alguna malaltia, sinó han sigut pressionades a realitzar el ritus Sati.

Pàgines Relacionades

Dones indies i treball

Dones índies en la història del país