El Greco

El Greco

El Greco: Cavaller ancià (possible autoretrat)
Q36279
Q14819852	Domenikos Theotokopoulos grec. Δομήνικος Θεοτοκόπουλος 1541 Càndia, Creta, República de Venècia
Q4	7 d'abril de 1614 Toledo, Regne de Castella
Q1914636
P135	Manierisme
Q107292093
Q193139   Q327245 Q841654
Obres destacables
El cavaller de la mà al pit (restaurat)

Domenikos Theotokopoulos (Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614) conegut amb el nom de El Greco fou un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment al Regne de Castella. Les seves obres, juntament amb les de Velázquez (s. XVII), Goya (s. XVIII-XIX) i Picasso (s. XIX-XX), constitueixen segurament la màxima expressió de la pintura espanyola de tots els temps.

Biografia

Nascut a Càndia, actual Iràklio, capital de Creta (que en aquell moment era possessió de la Sereníssima República de Venècia), gairebé no se sap res ni dels pares ni de la seva família. Domenikos va estudiar pintura a la seva illa natal i es va convertir en pintor d'icones, però gairebé cap de les seves pintures de joventut ha sobreviscut. Estaven, probablement, pintades en l'antic estil bizantí vigent en la Creta d'aquells temps. Algunes reminiscències d'aquest estil són evidents en els seus treballs posteriors.

El Greco va demostrar ser un home culte i de gran erudició, que en la seva joventut devia haver llegit els clàssics i els contemporanis i haver estudiat l'arquitectura, l'orfebreria, l'escultura i la pintura dels grans mestres. Recentment es va identificar un dels seus treballs a l'església de Koimesis tis Theotokou, a Siros, fet que prova que ja al seu país natal era considerat un mestre.

Venècia

Cap a 1566 es va traslladar a Venècia, on potser va treballar en el taller de Ticià i, sens dubte, hagué de conèixer pintors com Tintoretto, el Veronès i Bassano, igual com l'obra dels pintors manieristes del centre d'Itàlia (Domenichino, Parmigianino, etc.). Entre les obres més conegudes del seu període venecià es troba La curació del cec, en la qual es percep la influència de Ticià quant al tractament del color. Respecte de la composició de figures i la utilització de l'espai, la influència de Tintoretto és notable. Com s'observa, El Greco era, en conseqüència, deixeble dels dos grans mestres de l'Alt Renaixement. Després el pintor va abandonar Venècia per a encaminar-se a Roma.

Roma

El 1570 va arribar a Roma, ciutat on romandria sis anys. Allí rebria dos importants dons: la influència de l'escultura de Miquel Àngel —evident en el quadre La Pietat del Greco— i el seu sobrenom (Il Greco, "El Greco") pel qual passaria a la història. Entre les principals obres del seu període romà es troben la Purificació del Temple i el Retrat de Giulio Clovio. D'aquest període són els profunds estudis del Greco sobre l'arquitectura romana, que va utilitzar per a donar estabilitat als seus quadres inserint-hi sovint edificis i estructures del Renaixement. Una raó per la qual va abandonar Roma pot ser perquè va proposar al papa Pius V que ell podia repintar el Judici Final de la Capella Sixtina per a adequar-lo a les idees de la Contrareforma. Això li devia provocar una pèssima reputació a la ciutat que potser el va obligar a abandonar-la.

Castella

Durant la seva estada a Roma, Domenikos va conèixer diversos prelats molt importants de l'Església toledana, que van convèncer-lo de traslladar-se a Castella.

El 1576 l'artista va abandonar la ciutat romana i, després d'una curta estada a Malta, va arribar a Toledo la primavera de 1577. Va ser el moment de les seves obres de maduresa. Els primers encàrrecs van arribar immediatament: diversos altars i, el mateix any de 1577, la cèlebre Assumpció de la Verge per a l'església de Santo Domingo el Antiguo. Basada en la composició de l'Assumpció de Ticià (Església de Santa María dei Frari, Venècia, 1516-18), els colors i les relacions espacials del quadre comencen ja a distanciar-se de l'estil italià.

Aquest gir cap a un estil personal, diferenciat dels dels seus mestres, comença a tenyir el treball del Greco a partir d'aquí. Utilitza colors menys convencionals, agrupaments més heterodoxos de personatges i proporcions anatòmiques úniques. Encara que el Greco va tractar d'obtenir el suport del rei Felip II, per a qui va pintar El martiri de Sant Maurici i la legió tebana, les peculiaritats estilístiques del pintor no van ser del grat del monarca, que mai li va brindar el seu mecenatge. A continuació va pintar una de les seves obres més belles però menys conegudes: El martiri de Sant Sebastià. Aquesta gran tela es conserva al museu catedralici de Palència. Ansiós per aconseguir l'anuència del rei, el Greco li va presentar diversos projectes, especialment alguns esbossos destinats als futurs frescos d'El Escorial —acabat el 1582—, que el pintor ambicionava tenir l'oportunitat de realitzar. Va enviar al rei diverses pintures, però totes van ser rebutjades. El somni de Felip II (1578?) demostra la capacitat del cretenc per a combinar complexes iconografies polítiques amb ortodoxos motius medievals.

També va treballar per a la Catedral de Toledo. El Despullament de les vestidures de Crist en el Calvari, habitualment conegut com L'espoli, pintat per a la sagristia, mostra un esplèndid Crist vestit de vermell, assetjat pels botxins. Aquest quadre va suscitar el primer dels diversos judicis que hagué d'iniciar l'artista contra els seus contractadors estatals o privats, que es negaven a pagar-li adduint que els treballs eren molt cars. Acabar aquest quadre en particular li havia costat dos anys complets.

De "grec" a mestre espanyol

L'enterrament del comte d'Orgaz

A partir de la conclusió el 1586 d'una de les seves obres cimeres, L'enterrament del comte d'Orgaz, el Greco es va convertir en el màxim mestre de la península. El quadre, realitzat per a l'església de Santo Tomé a Toledo, es troba encara en aquest mateix lloc. Mostra un noble toledà com és dipositat a la seva tomba (el quadre es troba justament al damunt d'on el comte va ser soterrat) pels sants Esteve i Agustí, envoltats per multitud de personatges (entre els quals hi ha el pintor i fins i tot el seu fill). A la part superior del quadre, l'ànima del mort ascendeix al cel, densament poblat d'àngels, sants i prominents figures polítiques de l'època. Mostra ja la típica elongació longitudinal de les figures, així com el seu horror vacui ("por al buit"), característiques ambdues que es farien més i més acusades en les seves obres a mesura que el Greco envellia. Aquests trets (encara que no tan exagerats) provenien del manierisme, que va persistir en el treball del Greco encara que havia estat abandonat per la pintura internacional alguns anys abans. Els colors manieristes, molt intensos i il·luminats per llums fantasmals, són aquí constituents essencials de la peça.

Una altra pintura clau és La Trinitat, de tints renaixentistes italians i un marcat estil manierista. Les figures són allargades i dinàmiques, disposades en ziga-zaga. Sorprèn el tractament anatòmic i les postures extremadament humanes de les figures de caràcter diví, com Crist, o de les dels àngels. Els colors són àcids, incandescents i mòrbids, i, juntament amb un joc de llums en contrast, doten a l'obra d'un aire místic i dinàmic. La intensa i personal visió de l'artista arrelava en la seva espiritualitat altament conreada. Els seus llenços tenen una profunda atmosfera mística que els emparenta amb els escrits dels seus contemporanis santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu, encara que no hi ha proves que el Greco els hagués conegut personalment.

Com a home ric que posseïa una gran casa a Toledo (havia llogat la mansió del marquès de Villena, avui Museu del Greco, tot i que investigacions recents afirmen que el pintor no va arribar a viure mai en aquella casa) i era cèlebre, Domenikos es feia amb intel·lectuals d'elit i nobles poderosos de la cort. Va ser amic del poeta Luis de Góngora i de fra Hortensio Félix Paravicino, dels quals va fer dos superbs retrats. És cèlebre el seu retrat El cavaller de la mà al pit, que ja en la seva època va provocar grans controvèrsies entre els estudiosos a causa del seu peculiar estil. El retrat és típic de l'Escola espanyola; el retrat de bust del personatge, que vesteix vestits en-vellutats i punys i coll d'encaix, juntament amb el fons neutre, sense mobiliari ni paisatge, inscriuen el retrat en aquesta escola. També va pintar paisatges de Toledo, encara que aquest gènere no tenia gaire prestigi en la tradició pictòrica espanyola. La seva vida, plena d'orgull i independència, sempre va tendir a finançar-se el seu particular i estrany estil i a evitar curosament les imitacions. Va col·leccionar volums valuosos, que van acabar formant una meravellosa biblioteca. Un contemporani el va definir com un "home d'hàbits i idees excèntrics, tremenda determinació, extraordinària reticència i extrema devoció". Per aquestes o altres característiques, va ser una veu respectada i un home celebrat.

Últims treballs

Laocoont, 1614

A partir de 1590, les pintures del Greco comencen a carregar-se d'una febril intensitat. Tant El baptisme de Crist (1596-1600) com L'adoració dels pastors (1612-14) mostren les figures dels personatges sagrats com llueixen amb una llum sobrenatural que prové dels propis cossos. La naturalesa mística de l'episodi retratat se subratlla pels ressons espirituals que envolten els personatges. La formació humanística del Greco s'evidencia en les obres d'aquest últim període, que inclouen personatges de la mitologia grecollatina (Laocoont, 1610-1614) o de la Bíblia (la inconclusa Obertura del cinquè segell). Totes mostren la dedicació de l'artista, en els seus darrers anys, a temes repetits, i també el coneixement profund que tenia de la cultura del seu temps.

El Greco va morir el 1614 a Toledo. Moltes de les seves obres (signades sempre en grec) es conserven al Museu del Prado, tot i que també n'hi ha a Barcelona (Museu Nacional d'Art de Catalunya), a Sitges (Museu Cau Ferrat) i a Vilanova i la Geltrú (Biblioteca Museu Víctor Balaguer).

Pocs anys després de la seva mort, i durant segles, el Greco va ser oblidat o almenys considerat autor de segona fila. No fou fins a final del segle XIX que alguns artistes catalans modernistes (entre els quals, en primer lloc, Santiago Rusiñol) el van redescobrir a París i en compraren alguns quadres. Poc després, segurament amb motiu del trasllat de Rusiñol a Aranjuez per motius de salut, primer la ciutat de Toledo i després tot l'Estat van també reivindicar el Greco i, amb altres elements, el convertiren en un dels referents del nacionalisme espanyol.

Trastorn visual

Adoració dels pastors, amb les típiques figures allargades obliquament.

Si bé la característica elongació o deformació de dalt a baix dels personatges del Greco ha estat atribuïda a la seva gran devoció perquè palesa que els protagonistes tendeixen a elevar-se cap a Déu, altres estudiosos han postulat una teoria diferent, segons la qual el pintor patia una malaltia oftalmològica denominada astigmatisme, provocada per un defecte de la curvatura del cristal·lí. Els pacients astigmàtics veuen les imatges deformades en un sentit o un altre (horitzontal o vertical).

La primera teoria, anomenada "religiosa", es recolza en cinc punts fonamentals:

1. L'allargament longitudinal de les figures era un recurs molt usat en l'art religiós europeu, particularment el gòtic
2. És una reconeguda tècnica per a subratllar el fet remot i/o espiritual
3. Tots els mestres i influències del Greco la utilitzaven: l'art bizantí, l'escola veneciana de pintura i els manieristes italians
4. L'astigmatisme deforma les imatges sobre un sol eix, mentre que moltes figures del Greco estan engrandides tant en sentit vertical com horitzontal
5. Finalment, el Greco no sembla que hagi utilitzat aquest recurs en totes les figures (com hauria estat lògic en un astigmàtic) sinó només en algunes. Per exemple, hi ha diferències entre les criatures terrestres i les celestials d'El soterrament del comte d'Orgaz: les primeres són normals mentre que les segones són allargassades.

Aquestes consideracions artístiques no són, malgrat això, capaces d'invalidar la teoria anomenada "mèdica". Aquesta última es recolza en les evidències següents:

1. Les formes corporals del Greco sempre mostren una lleugera desviació obliqua, deformació anomenada "el·líptica", que és típica dels pacients que sofrixen astigmatisme oblic
2. L'astigmatisme és una de les malalties més comunes: només 1 de cada 3.000 persones n'està lliure
3. La tendència a les formes el·líptiques es va aguditzar amb el temps durant la vida del Greco, precisament el que succeïx amb els astigmàtics, el defecte dels quals augmenta en envellir
4. Quan es fotografien els quadres del Greco amb una lent correctora de l'astigmatisme, la deformació el·líptica i l'allargament dels cossos desapareix
5. Alguns biògrafs manifesten que determinats quadres del Greco van ser pintats amb l'ajuda del seu germà. Casualment, els llenços on va participar aquest són els que menys deformació el·líptica pateixen.

El metge argentí Carlos G. Musso, del Departament de Nefrologia de l'Hospital Italià de Buenos Aires, subscriu ambdues teories alhora, ja que opina que no són incompatibles. El Greco podia haver utilitzat l'allargament expressiu i "espiritual" dels seus predecessors, però també està convençut que l'artista sofria un alt grau d'astigmatisme que va anar agreujant-se amb els anys.

Deixebles

El Greco va tenir pocs seguidors, llevat del seu propi fill, Jorge Manuel Theotocópuli, i el seu deixeble Luis Tristán; aquest últim va assimilar tan bé l'estil del seu mestre que alguns crítics han atribuït obres seves al Greco, i inversament, a pesar del major colorit de Tristán i els trets naturalistes més moderns de les obres d'aquest.