Esquerra Independentista
<templatestyles src="Metacaixa enllaç de desambiguació/styles.css" />
|
No s'ha de confondre amb el corrent crític d'ERC Esquerra Independentista (ERC). |
L'Esquerra Independentista (EI) és un moviment polític que, des de finals dels anys 60, propugna la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Començà a gestar-se l'estiu de 1968, tot i que no fou fins el març de l'any següent que es fundà formalment amb la formació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), organització resultant de l'escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya.[1]
Com a tret propi, l'Esquerra Independentista es caracteritza pel seu rebuig a l'ordenament jurídic i polític dels estats espanyol i francès, i per tant l'enfrontament amb aquests estats i les seves institucions, i pel seu rebuig a les posicions autonomistes que ajornen o condicionen l'assoliment complet de la independència.
El nom pot arribar a portar a confusió: dir-se d'esquerres i independentista no vincula directament a ser de l'Esquerra Independentista, ja que una part del ventall d'opcions que defensen bé del dret a la sobirania de la nació o bé les postures d'emancipació social no necessàriament pertanyen a l'esquerra independentista, comparteixen el projecte polític d'emancipació de la classe treballadora de caràcter socialista o l'alliberament de tot el territori, els Països Catalans.
L'Esquerra Independentista reivindica les diades nacionals del 9 d'octubre com a Diada del País Valencià, l'11 de setembre com a Diada del Principat de Catalunya, el 7 de novembre com a diada de la Catalunya Nord i el 31 de desembre com a Diada de Mallorca. També són diades reivindicatives el 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora, el 25 d'abril en commemoració de la derrota a Almansa, l'1 de maig com a Dia de la Classe Treballadora, el 28 de juny com a Dia per l'Alliberament Afectivosexual i el 25 de novembre com a Dia Contra la Violència de gènere.
Ideari
Símbols
El símbol més característic de l’Esquerra Independentista és sens dubte l'Estelada amb l'estel roig i el triangle groc. L'origen d'aquesta ensenya rau l'any 1969 quan els militants del PSAN modificaren la bandera estelada del FNC i incorporaren l’estel roig.[1] El triangle va ser en un principi blanc, malgrat que amb el temps es va decidir canviar per un de groc.[1]
L'estelada roja neix amb la voluntat de representar la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans i per l'alliberament social, en una sola bandera d’acord amb la tesi que les dues lluites són dues cares d’una mateixa moneda. S’incorpora l’estel roig simbolitzant la lluita socialista a la bandera Estelada.
D’ençà de la seva creació l’Estelada roja ha estat sempre utilitzada per totes les organitzacions de l’Esquerra independentista, encara que l’Estelada de triangle blau i estel blanc també és reconeguda com a bandera històrica pels militants.
Un altre símbol utilitzat per les organitzacions que formen part del moviment, és la bandera roja, bandera que històricament ha representat les lluites de la classe obrera. Malgrat que l’ús d’aquesta bandera està generalitzat, normalment no es fa servir la falç i el martell, i es presenta un drap roig nu. Però organitzacions com per exemple el PSAN sí que fan servir la Bandera Roja amb la falç i el martell. En els últims anys, com que l'EI ha adoptat, la lluita antipatriarcal o la lluita per l’alliberament i igualtat de gènere, és freqüent veure banderes de color lila a les seves manifestacions.
Història
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per verificabilitat. Us animem a millorar-lo afegint referències a fonts fiables i independents. Tota informació no verificable pot ser posada en dubte o eliminada. Plantilla:Amagada2 |
[[Categoria:Articles sense referències des Plantilla:Deod']]
Precedents
El Front Nacional de Catalunya (FNC) fou un front patriòtic, transversal que lluitava per la llibertat de Catalunya durant la postguerra i tot el franquisme. Va ser fundat a l’abril del 1940 a París per independentistes catalans a l’exili.[2]
A partir del 1960 els plantejaments d’esquerres es van anar introduint amb força dins del FNC, i el sector més jove del partit es decantà poc a poc pel marxisme, molts d'ells ingressaren a Comissions Obreres i al SDEUB. El gener de 1967 el Consell Executiu intentà reimpulsar la política unitària de l'oposició antifranquista sense excepcions, i proposa accions reivindicatives de caire no violent. El juny de 1968 mantindria contactes amb el Partit Socialista Valencià, però alhora el sector més immobilista va expulsar el sector més jove del partit, que havien presentat un document on proposaven una nova estratègia basada en unir la lluita nacional i la lluita social en l'àmbit total dels Països Catalans.
Tanmateix, mentre que el FNC fou partidari d'una política de pactes i assolir poder en institucions democràtiques, el sector escindit es decantà per una política socialista i independentista de base popular. El març de 1969 els joves escindits al 1968 (Ferrer, Castellanos, Armet) formarien un nou partit, el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN).
Fundació
PSAN
El PSAN fou el resultat de la reflexió feta des del sector juvenil del FNC que els portà a defensar el marc nacional complet com a àmbit d'actuació, i a integrar l'independentisme català en la teoria i la pràctica marxista.[3] Això s'expressa en la fusió de la lluita contra l'explotació de classe i contra l'opressió nacional. Tot i la primera Declaració de Principis (1969), el PSAN no va implantar-se a València fins el 1974, i no es va proclamar com a partit comunista (marxista-leninista) fins el 1976. El PSAN recollia també la decepció d'alguns comunistes davant el caràcter repressiu del sovietisme i la resposta eurocomunista que es donava des de l'hegemònic PCE-PSUC.
Divisió del PSAN
El 1974 el partit va patir una primera escissió arran de la qual es formaria el PSAN-provisional, que anys després donaria lloc a Independentistes dels Països Catalans (IPC). Aquest sector del PSAN s'apartà de les instàncies unitàries de l'antifranquisme i insistí en la necessitat d'organitzacions pròpies per l'independentisme. El PSAN-oficial, tot i amb tot, continuà la seva política de participació crítica a les instàncies unitàries de l'antifranquisme, fins que cristal·litzà la reforma a l'estat espanyol (1977). En aquesta etapa va patir dues noves escissions al Principat, que donaren lloc a Nacionalistes d'Esquerra, i que s'incorporaren a la legalitat reformista (tot acceptant la divisió autonòmica i adoptant un plantejament socialreformista); paral·lelament a aquestes escissions, al País Valencià, el sector "possibilista" es va escindir per integrar-se a l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV).
Terra Lliure i l'MDT
L'estiu del 1984 neix el Moviment de Defensa de la Terra a la VII Trobada Independentista celebrada a l'Alforja amb la participació del PSAN però no la d'IPC, molt afeblit en aquells moments tot i que posteriorment s'incorporaria a l'organització unitària de l'Esquerra Independentista.[4] Aquell Onze de Setembre ja fou convocat per l'MDT, el qual va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure.[5]
Divisió de l’MDT i dissolució de Terra Lliure
El 1987 es produeix la divisió de l'organització de masses unitària de l'EI en dues parts, apareixen fins a l'any 1989 dos MDT que utilitzen les mateixes sigles, un que s'havia aliat amb el PSAN per tirar endavant la proposta del Front Patriòtic i l'altre que s'havia aliat amb IPC per tirar endavant la proposta de la Unitat Popular.
Amb el temps les dues propostes es veuran reflectides en dues organitzacions que representaves totes dues estratègies, la del Front Patriòtic Catalunya Lliure i la de la Unitat Popular Assemblea d'Unitat Popular. Totes dues es veuríen afectades per la dissolució de Terra Lliure i el pas de militants de totes dues organitzacions a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que debilità la primera i provocà la dissolució de la segona. Terra Lliure va patir (a l'igual que l'MDT) una divisió interna molt semblant. Tal com va succeir a l'MDT, una facció pròxima a les tesis del Front Patriòtic es dissolgué l'any 1992, mentre que la facció pròxima a les tesis de la Unitat Popular es dissoldria quatre anys després. Al final dels anys 90, tant Catalunya Lliure com l'Assemblea d'Unitat Popular es dissolgueren.
Regeneració de l'EI
A partir d'aquell moment només sobreviuen, organitzativament parlant, dues organitzacions històriques de l'EI, precissament els partits al voltant dels quals es van aplegar els independentistes dels anys 90 a Catalunya Lliure, el PSAN i a l'Assemblea d'Unitat Popular, l'MDT tot i que aquest darrer va esdevenir alguns anys més "congelat".
Apareix també a partir d'aquell moment una nova organització vinculada a l'EI la Plataforma per la Unitat d'Acció, que reagrupa a diferents independentistes que provenien tant de les restes de Catalunya Lliure i l'Assemblea d'Unitat Popular com de sectors joves que no havien viscut en primera persona l'etapa de divisió de l'MDT de finals dels 80 i principis dels 90. A partir de la base d'aquesta nova organització, que amb el temps aniria consolidant-se dins de l'EI, apareixeria l'actual Endavant.
Procés de Vinaròs
El procés polític de Vinaròs, que es va allargar de l'any 2000 al 2002, pretenia ser el punt de trobada entre els militants de l'Esquerra Independentista dels anys vuitanta i els dels principis del noranta, molts dels quals ja no estaven a cap organització política, i la nova fornada de militants. Tot va començar en una reunió a Vinaròs el 2 d'abril de l'any 2000 on van participar un centenar de persones, entre elles exmilitants de Terra Lliure i Maulets, d'on va sorgir un manifest que demanava un procés de confluència que portés a la unitat del moviment. La crida de Vinaròs va tenir la resposta desitjada i ràpidament les diferents organitzacions de l'Esquerra Independentista van participar d’aquestes reunions. El Procés de Vinaròs va anar avançant i l'11 de Setembre de 2001 va haver un bloc unitari de l'EI en les manifestacions d'aquest dia sota la consigna “Construïm la Unitat Popular”; bloc el qual s'ha anat repetint d'ençà d'aquell any.
Però el procés es va anar allargant i van començar a sorgir disputes, per exemple pel nombre de representants que havia de tenir cada organització, i poc a poc els diferents grups l'anaren deixant. Malgrat no assolir tot els objectius desitjats, es va reafirmar l'autoreconeixement com a àmbit polític diferenciat i l'extensió del nom Esquerra Independentista per denominar-lo i se'n va derivar el projecte comú de les Candidatures d'Unitat Popular i Alerta Solidària (organització Antirepressiva de l'EI).
Candidatures d'Unitat Popular
Confluències sectorials
Després d'un llarg procès de debat intern s'assolí la unitat orgànica a nivell estudiantil i a nivell juvenil. L'1 de maig de 2006 és fundà el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), fruit de la unió d'Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC). Any més tard, el 2012, la Coordinadora d'Assemblees de Joves de l'Esquerra Independentista (CAJEI)[6] i Maulets, el jovent independentista revolucionari[7] confluïren en una nova organització juvenil anomenada Arran.[8]
Organitzacions
- Organitzacions polítiques
- Candidatura electoral
- Organització estudiantil
- Organització antirepressiva
- Sindicat
Organitzacions, projectes i mitjans propers
- Brigada Catalana "Alí Primera": Organització de solidaritat i cooperació política implicada en el procés revolucionari veneçolà.[16]
- Brigada Catalana "Venceremos": Organització de solidaritat i cooperació política implicada en el procés revolucionari cubà.[17][18]
- Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC): Escola de formació socio-política.[19]
- L'Accent: Periòdic popular dels Països Catalans de periodicitat quinzenal sobre actualitat global des de l'òptica de l'EI.[20]
- Llibertat.cat: Portal d'internet per la difusió i debat.[21]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)». Diari Avui, {{#invoke:data|data_format|09/08/08|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ El Front Nacional de Catalunya (1939-1977)
- ↑ Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978)
- ↑ Breu balanç històric de l'MDT (1982-2002)
- ↑ Bassa, David. L'independentisme català, 1979-1994. Llibres de l'Índex, 1994, p. 82. ISBN 8487561705.
- ↑ «L'esquerra independentista es desentén de la crida del PSAN a sumar-se a Solidaritat». Nació Digital, {{#invoke:data|data_format|3 de novembre 2010|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Els independentistes perseguits per Puig donen la cara». Llibertat.cat, {{#invoke:data|data_format|27 d'abril 2012|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ 8,0 8,1 «Maulets i CAJEI creen la nova organització Arran». Vilaweb, {{#invoke:data|data_format|2 de juliol 2012|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ 9,0 9,1 «Biel Majoral canta per l'absolució dels independentistes detinguts durant la Diada del 2010». Vilaweb, {{#invoke:data|data_format|7/6/2012|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «L'MDT contra les detencions: "La repressió convergent continua"». llibertat.cat, {{#invoke:data|data_format|15/06/2012|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ Plantilla:Citar llibre
- ↑ «Els resultats de la CUP els apropen a l'escó al Parlament». El Punt Avui, {{#invoke:data|data_format|24/05/11|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ http://itacappcc.cat/documents/presentacio-2/
- ↑ http://www.sindicatcos.cat/index.php?option=com_k2&view=item&id=2014:benvinguda-%C3%ADtaca&Itemid=75
- ↑ http://www.laccent.cat/index.php/internacional/%C3%A0sia/item/3183-primera-acci%C3%B3-reivindicativa-d-%C3%ADtaca-en-solidaritat-amb-els-treballadors-de-bangla-desh
- ↑ «Presentació de la Brigada Alí Primera». Nodo50.org. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «Visita Matanzas brigada catalana Venceremos» (en {{#invoke:llengua|nom|castellà}}). Mtz.jovenclub.cu. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «La Venceremos torna als PaÏsos Catalans complint els seus objectius polítics». Endavant.org, {{#invoke:data|data_format|7 de setembre 2008|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «Universitat Comunista dels Països Catalans». Llibertat.cat, {{#invoke:data|data_format|21 de març 2008|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «Els Mossos d'Esquadra intenten boicotejar la festa del periòdic l'Accent». RacóCatalà.cat, {{#invoke:data|data_format|16 de setembre 2006|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ «S'estrena a Olot el documental "Operació Garzón contra l'independentisme català"». 324.cat, {{#invoke:data|data_format|10 de setembre 2012|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].