Felip Solé i Olivé
Felip Solé i Olivé (Barcelona, 1880 - Barcelona, 1947) fou un pedagog i polític català, pare de Lluís Solé i Sabarís i Felip Solé i Sabarís, i avi d'Oriol Solé Sugranyes.[1]
Va ser professor a Gavà[2] fins que va guanyar la càtedra de pedagogia de l'Institut de Lleida. Un cop a Lleida, va promoure la creació de l'Escola Normal de Magisteri, de la qual en va ser director diverses ocasions.[1]
Va ser autor, entre altres, de “Ortografia Catalana” (1922), destinada a l'ensenyament primari, i de diverses obres de pedagogia.[1]
Milità a la Lliga Regionalista, on arribà ser president de la demarcació de Lleida dues vegades.[1] A l'Ajuntament de Lleida va ser regidor de cultura i primer tinent d'alcalde.
Com a activista cultural, va lluitar per la modernització cultural de la Lleida del seu temps, i va elaborar, des de les pàgines de Vida Lleidatana, un programa per a la modernització de la cultura catalana a Lleida i per difondre els valors lligats a la tradició literària de Ponent.[3]
Va ser ponent per les comarques de Lleida durant els treballs de la Divisió territorial de Catalunya de 1936 on defensà la creació de la comarca del Mig Segre, que no prosperà.[1]