Festa de Sant Medir

La festa de Sant Medir és una celebració popular que té lloc a Barcelona i Sant Cugat del Vallès. Concretament, consisteix en una romeria que es fa cada 3 de març, festivitat de Sant Medir, des de Gràcia i Sant Gervasi de Cassoles, actualment barris de Barcelona, fins a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola (terme de Sant Cugat del Vallès

Història

Segons el Costumari Català de Joan Amades, existeixen dues versions sobre l'origen de la tradició. La primera, segons la tradició popular, es remunta a un cabdill carlí que es va refugiar a l'ermita de Sant Medir quan aquest era perseguit pels enemics durant la guerra dels set anys. El cabdill, greument ferit, s'encomanà a Sant Medir i li prometé que en cas de sobreviure el visitaria cada any el dia de la seva festivitat. El devot, després de superar el mal trànsit i tal com havia promès, acudí anualment a l'ermita acompanyat d'amistats. I així va ser com progressivament es va anar establint aquest aplec i pelegrinatge a l'ermita.

La segona versió i possiblement la més estesa i plausible situa l'origen en Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc nascut possiblement el 1803 i molt devot de Sant Medir. Vidal es va casar amb una barcelonina i obrí una pastisseria al carrer Gran de Gràcia núm. 111 cantonada carrer Sant Marc després que s'urbanitzés el 1828. Vidal era una persona molt malaltissa i després d'un dels forts atacs de dolor, s'encomanà a Sant Medir i li prometé que en cas de curar-se aniria cada any en pelegrinatge fins a la seva ermita i que ho difondria per intentar estendre la devoció al Sant. I així va ser com el 1830 Josep Vidal inicià el primer romiatge a Sant Medir. Segons el Costumari Català, Vidal muntat sobre una egua i acompanyat de dos músics que tocaven la cornamusa i el timbal feien una cercavila pels carrers de Gràcia per difondre el romiatge abans d'enfilar cap a l'ermita.

Fer la peregrinació era cosa fàcil: al capdavall, l'ermita de sant Medir era a poques hores de camí de la vila de Gràcia, i el forner vivia a Gran de Gràcia. El que semblava més complicat era trobar la manera que tothom a la vila se n'assabentés. I rumia que rumiaràs, el forner va trobar una manera ben original: va omplir tot un sac amb els caramels que ell mateix preparava a l'obrador i, a mesura que anava recorrent els carrers de Gràcia dalt de l'ase, els anava repartint entre la gent. Com és natural, tota la vila en va anar plena, d'aquell original romiatge, i tothom va saber la història del sant i la de la curació del forner.

L'any següent, el forner va repetir el romiatge fins a l'ermita, però aquesta vegada se li van afegir els seus parents i amics, tots amb cavalls i ases. Varen tenir la bona idea d'incorporar-hi música mitjançant un sac de gemecs, una cornamussa i un timbal que tocaven dos músics i que feren sonar al llarg del camí, i que, com era lògic, despertava la curiositat de tots aquells vianants que encara desconeixien la gesta d'agraïment del forner. I, per mantenir el costum, tots van agafar caramels per repartir entre els graciencs.

I la cosa va anar a més. Cada vegada hi havia més gent que, el dia tres de març, anava a l'aplec a l'ermita, de la mateixa manera que cada vegada hi havia més gent que esperava als carrers el pas dels romeus per agafar caramels. La gent de Gràcia que participava en el romiatge i en el llançament de caramels va començar a aplegar-se en colles a mesura que passaven els anys des del segle XIX, colles que desfilaven sota les seves ensenyes i els seus pendons i anaven a l'ermita per beneir-los anualment davant el sant durant la missa. El pastisser Vidal tenia l'establiment en un punt del carrer Gran de Gràcia on hi havia un cinematògraf, més tard va traslladar-se al davant, on encara subsisteix la pastisseria. Fins ara, en record d'haver estat antic amo de l'establiment el qui va fundar la festa, cada any, el dia d'avui, els propietaris de la pastisseria treien al balcó la bandera de la primera colla.

L'aplec i la festa

Les colles modernes, en passar pel davant, la saludaven respectuosament, com un gest d'homenatge a l'inventor de l'aplec. Per tal de poder saludar la bandera les colles, fossin de la barriada que fossin i fessin la ruta que fessin, passaven, obligadament, pel carrer Gran.

Però a part de la peregrinació que es va iniciar a Gràcia, s'ha de dir que l'aplec a l'ermita es va iniciar realment des del principi pels habitants de Sant Cugat del Vallès, des del 1804 per la germandat de Sant Medir, però, és clar, sense el mateix protagonisme i fama amb que el protagonitzaren les colles de Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Sants i Horta.

La desfilada de colles del 3 de març

I així, fins avui, quan tota la vila de Gràcia i alguns altres barcelonins surten al carrer per Sant Medir per repartir o collir els milers de quilos de caramels que volen per l'aire en la festa. Així mateix, Sant Medir té feina en rebre i beneir totes les colles existents que el venen a visitar a la seva ermita cada tres de març.

Generalment, les colles de sant Medir paguen, durant tot l'any, un petit tant cada setmana, per tal de reunir —sense esforç— la suma fixada com a quota per comprar els caramels. Van presidides per uns quants genets, que cavalquen cavalls molt ben guarnits i enflocats i amb alguns carregats de cascavells. El capdavanter de la colla porta la bandera insígnia de l'entitat, ajudat per dos cordoners a cavall un a cada costat. Segueixen uns quants genets més, segons la importància de la colla. Les dones (encara que hi ha algunes que opten pel cavall) i els qui no saben muntar van en cotxes i camions descoberts, enramats i engalanats de flors. A llur pas tiren confits a la gent dels balcons que els aclama, i a la multitud que s'atapeeix per veure'ls passar. Segons llur importància, les colles van acompanyades d'una o més bandes de música. Un dels números capitals de l'aplec és el dinar, que la majoria de colles fan en un restaurant, a tall de gran àpat. La majoria dels romeus, més que per devoció al sant, van a l'aplec pel goig de lluïment durant les llargues passades i cercaviles i per la satisfacció de fer un bon dinar. Tant és així que són moltes les colles que no arriben a anar fins a l'ermita i que no passen de Vista Rica, des d'on pugen fins al cim del Tibidabo a fer l'àpat. Al retorn, a la plaça dels Josepets hi ha colles que els esperen, gent llogada que, proveïda d'atxes de vent s'afegeix a la comitiva, a fi d'il·luminar la colla al seu pas per la llarga ruta que forma la cercavila, la qual, abans de dissoldre's sempre se sol fer, i constitueix una de les parts més importants de la festa.

Un detall anecdòtic és que de tant en tant —sobretot si s'està en període electoral— algun polític (majoritàriament del consistori barceloní) visita la desfilada ajudant a llençar caramels des d'un carruatge. També en els darrers anys la Guàrdia Urbana de Barcelona ha afegit la seva guàrdia de gala muntada a cavall per escortar els carruatges i les colles, fet que contribueix a enaltir el caràcter oficial de la festa.

Les colles

Article principal: Federació de Colles de Sant Medir

El nombre de colles és tant alt que n'hi ha de Sants, de Sarrià-Sant Gervasi i de Gràcia. Hom relaciona el sant amb les faves, probablement per efecte de la llegenda. Antigament, els ermitans o organitzadors de l'aplec venien faves seques. Entre els pagesos del Vallès existeix la creença que hom pot fer tornar un camp estèril en productiu sembrant-hi faves de Sant Medir. També creuen que en el favar on s'ha sembrat una fava de Sant Medir no en surt cap amb la cella negra.

Són en total 26 colles les existents, tot i que de colles que s'han creat i han desaparegut en la història de Sant Medir n'hi ha hagut una bona colla també, essent l'última fins avui la Colla Nova de Gràcia.

N'hi ha un total de 40 colles que es van fundar en altres anys anteriors i per circumstàncies adverses han desaparegut. També n'hi ha que han viscut dues etapes com Els Tivats, La Nova de Sant Medir Sarrià, Club Ciclista Gràcia, i Collserola.

L'any en què més colles es van fundar fou el 1922. La més antiga de totes forma part de les que desaparegueren amb el temps i fou fundada l'any 1830, el del primer romiatge gracienc pel forner guarit, i per això s'anomenava La Colla d'en Vidal. La segona va ser L'Antiga de Sant Medir i aquesta encara existeix. En contraposició, en els últims anys se n'han fundat una munió de noves, la més recent de les quals és Les Tres Branques, fundada el 2000.

Vegeu també

• Ermita de Sant Medir
• Federació de Colles de Sant Medir
• Sant Medir
• www.projectellepolia: Un documental en procès sobre una història de Sant Medir.

Bibliografia

• Amades, Joan. «Dia 3». A: Costumari Català (paper). 3. Febrer i Març s'acaba l'hivern. ed. 2005. Barcelona: Edicions 62, p. 258-262. ISBN 84-297-5721-X. 

Enllaços externs

• ProjecteLlepolia. Una història de Sant Medir (documental)