Fets de Montejurra

Els fets de Montejurra van tenir lloc el 9 de maig de 1976, en els inicis de la transició, en el romiatge anual que des dels anys quaranta del segle XX els carlins seguidors de Francesc Xavier de Borbó i Parma realitzaven al turó de Montejurra (Navarra). Durant el romiatge, va tenir lloc un atemptat terrorista contra el Partit Carlí, organitzat pel franquisme polític que encara controlava els ressorts de l'Estat i els sectors ultradretans del carlisme, agrupats al voltant de Sixte de Borbó-Parma, germà del pretendent carlí Carles Hug i enfrontat a ell.

En els successos de Montejurra van prendre part també terroristes neofeixistes italians i argentins. En els incidents van morir dues persones participants en el romiatge (Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos) i va haver-hi diversos ferits.

Antecedents

Després del Decret d'Unificació promulgat per Franco el 1937 (que integrava falangistes i tradicionalistes en un partit únic, la Falange, a partir de l'anomenada Tradicionalista: el Moviment Nacional), es va produir un gran malestar a les files de carlisme, que es va aguditzar després del final de la Guerra Civil. Els partidaris de Javier de Borbó-Parma, nomenat regent després de la mort d'Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, no van acceptar la unificació (el 1937 el regent va declarar expulsats de la família carlina als qui havien acceptat la unificació) i van prosseguir la seva actuació política, que va evolucionar, al marge del carlisme oficial, cap al socialisme autogestionari. El 1972, Javier de Borbó-Parma va abdicar en el seu fill Carles Hug, creador del modern Partit Carlí.

El romiatge de Montejura de 1976

En un ambient de gran crispació política, el Partit Carlí va convocar la pujada anual a Montejurra, des del monestir d'Iratxe, amb el lema Una cita per al poble. Van ser-hi convidats una vintena de partits i organitzacions polítiques de l'esquerra i la ultraesquerra (PCE, PSUC, PTE, ORT, MCE, PSP, PSOE...)

El complot

Des dels sectors ultradretans del carlisme, agrupats al voltant de Sixte de Borbó-Parma, germà del pretendent Carles Hug, es pretenia neutralitzar la facció esquerrana del carlisme. El complot fou organitzat pels aparells de seguretat de l'Estat, a través de l'anomenada Operació Reconquista. El general de la Guàrdia Civil José Antonio Sáenz de Santamaría, aleshores cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil i persona molt rellevant durant la Transició, abans de morir, va revelar que va ser el propi Estat qui, davant l'evolució del carlisme, va tractar de crear un "contrapoder" al voltant de la figura de Sixte de Borbó, per mitjà del servei d'intel·ligència SECED, creat per Luis Carrero Blanco (substituït en 1977 pel CESID, actual CNI).

L'Operació Reconquista comptava amb les benediccions dels estaments superiors incloent Fraga (ministre de Governació) i Arias Navarro (President de Govern). El grup de Sixte de Borbó també rebia suport d'alts càrrecs del règim com Antonio María de Oriol y Urquijo, llavors president del Consell d'Estat; el general Angel Campano, director de la Guàrdia Civil (en el despatx de la qual es va gestar l'operació); José María Araluce, president de la Diputació de Guipúscoa, i José Ruiz de Gordoa, governador civil de Navarra:

«

Per la seva banda, el general Sáenz de Santamaría, qui era aleshores cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil, va afirmar que el Seced havia facilitat als mercenaris estrangers gran quantitat de bastons per a agredir als carlins i que «el finançament de l'operació va anar a càrrec de senyor Oriol Urquijo». Els mercenaris van participar en els incidents produïts en la part baixa del turó, on va morir Aniano Jiménez per trets realitzats per José Luis Marín García-Verde, conegut com l'home de la gavardina. Els trets de metralladora que van provocar la mort de Ricardo García Pellejero i van ferir a diversos carlins en el cim del turó van ser efectuats per ciutadans espanyols, simpatitzants de Comunió Tradicionalista.

»

Es va decidir que un nodrit grup de membres de la facció ultradretana del carlisme, Comunió Tradicionalista, membres de Guerrilleros de Cristo Rey, falangistes, militants d' Unión Nacional Española (UNE) -el partit de Fernández de la Mora- i un comando integrat per més de 20 mercenaris italians i argentins d'ideologia ultra (entre els quals es trobava també el francès Jean Pierre Cherid, qui moriria en 1984 en una acció dels GAL quan col·locava una bomba en els baixos del vehicle d'un dirigent etarra) acudissin al romiatge i ataquessin als participants. Uns dies abans, el governador civil de Navarra, José Ruiz de Gordoa, va reservar 20 habitacions a l'hotel Irache d'Estella, perquè s'allotgessin Sixte de Borbó i el seu escorta.

Els incidents

Els incidents van tenir lloc primer en la part baixa del turó. Aquí els participants del romiatge van ser atacats amb pedres i altres objectes contundents, sent aquí on van prendre part fonamentalment els mercenaris. L'agressió va culminar amb un tret efectuat pel falangista José Luis Marín García-Verde, conegut com l'home de la gavardina, fou ferit Aniano Jiménez Santos, que moriria uns dies després.

Posteriorment van esdevenir nous incidents en el cim, quan els agressors van tractar d'impedir-hi l'accés als seguidors de Carles Hug. Marín García-Verde, juntament amb altres participants en l'agressió, ciutadans espanyols, simpatitzants de Comunió Tradicionalista, van causar la mort de Ricardo García Pellejero i van ferir diversos carlins amb trets d'arma curta. Aquests crims es van executar en presència i amb la col·laboració de les forces de seguretat, sense que fossin detinguts els autors ni requisades les armes emprades. Aquests actes terroristes han estat relacionats amb l'Operació Gladio i amb la trama de terrorisme d'Estat que posteriorment originaria els GAL. Rodolfo Eduardo Almirón, ex membre de la Triple A argentina que posteriorment seria cap de seguretat d'Aliança Popular i guardaespatlles personal de Manuel Fraga durant els últims anys de la dècada de 1970 i primers de la dècada de 1980, i Stefano Delle Chiaie, terrorista d'ultradreta italià amb vincles amb l'organització anticomunista de l'OTAN, Gladio, hi eren aquell dia a Montejurra.

Conseqüències

Arran dels incidents, Sixte de Borbó va ser expulsat d'Espanya, sense que se li prengués declaració judicial. Posteriorment, i a requeriment de tercers i de l'acusació gestionada pel partit Carlista, van ser detingudes algunes persones acusades d'homicidi. La investigació va acabar en el Tribunal d'Ordre Públic, el jutge del qual la va tancar el 4 de gener de 1977 amb el processament de tres persones: José Luis Marín García-Verde, com a responsable dels assassinats, Arturo Márquez de Prado i Francisco Carrera, com a dirigents de l'acció violenta.

Els advocats de l'acusació no van assolir que atestés Manuel Fraga, ministre de la Governació i que el dia dels successos es trobava en viatge oficial a Veneçuela (quan va tornar, manifestaria que els incidents no havien estat més que una «baralla entre germans»). No obstant això, a aquests crims els va ser aplicada la Llei d'Amnistia de 1977, i els acusats, sense haver estat jutjats, van ser alliberats, al quedar extinta la seva responsabilitat penal. En sentència de la Audiència Nacional de 5 de novembre de 2003 es va reconèixer als dos assassinats com a "víctimes del terrorisme", remetent-se a la Sentència dictada pel tribunal Suprem de 3 de juliol de 1978, i fou lliurada a una de les seves vídues la "Medalla d'Or" de Navarra.

Enllaços externs

• Visió del Partit Carlí:
  • (castellà) Los crímenes de Montejurra (inclou fragment del llibre de Diego Carcedo, Sáenz de Santamaría: el general que cambio de bando, ISBN 8484603091)
• Visió dels partidaris de Sixte de Borbó:
  • (castellà) Montejurra