Hidrur de sodi
 Estructura del cristall del clorur de sodi. Verd: H- Gris: Na+ | |
| Nomenclatura | |
|---|---|
| Fórmula química | NaH |
| Nombre CAS | 7646-69-7 |
| Propietats químiques | |
| Aparença | Sòlid blanc cristal·lí |
| Densitat | 1,39 |
| Massa molar | 23,998 |
| Punt de fusió | 425 °C (698 K) Descompon |
| Solubilitat | Reacciona en aigua |
| Estructura cristal·lina | Cúbic |
| Geometria de coordinació | Octaèdrica |
| Seguretat | |
| Perills |  Inflamable (F) |
| Frases R | 15 |
| Frases S | 7/8-26-24/25-36/37/39-43-45 |
| NFPA 704 |  1
0
0
|
| Compostos relacionats | |
| Recursos externs | |
| Si no s'indica el contrari, les dades són pels materials en condicions estàndard (25 °C, 100 kPa) Avís d'exempció de responsabilitat | |
L'hidrur de sodi, NaH és un representant dels hidrurs metàl·lics compostos per cations Na+ i anions H−, en contrast amb els hidrurs moleculars com el borà, metà, amoníac i aigua que són compostos covalents. És insoluble en dissolvents orgànics. Pur el NaH és incolor però en moltes mostres es pot presentar gris. NaH, com l'LiH, l'KH, l'RbH, i l'CsH adopten l'estructura cristal·lina del NaCl. Cada catió Na+ es troba envoltat per 6 anions H− i en el centre d'una geometria octaèdrica.[1] Els fabricants el subministren en una mescla al 60 % (w/w) en oli mineral.
Reactivitat
El NaH es produeix directament per reacció del sodi líquid amb l'hidrogen.[2] NaH pot inflamar-se en aire, especialment si està en contacte amb aigua per donar hidrogen, el qual també és inflamable. L'hidròlisi transforma el NaH en hidròxid de sodi, NaOH.
Aplicacions
En síntesi orgànica s'empra com a base.[3] NaH redueix diversos grups de compostos, així el trifluorur de bor hi reacciona per donar diborà:[2]
- 6 NaH + 2 BF3 → B2H6 + 6 NaF
També es redueixen els enllaços Si-Si i S-S dels disilans i disulfurs. S'empra també com agent dessecant de dissolvents orgànics per la seva ràpida i ireversible reacció amb l'aigua. L'hidrur de calci també s'empra per aquest fi.
Referències
- ↑ Wells, A.F. Structural Inorganic Chemistry, Oxford, Clarendon Press, 1984
- ↑ 2,0 2,1 Holleman, A. F.; Wiberg, E. "Inorganic Chemistry" Academic Press: San Diego, 2001. ISBN 0-12-352651-5.
- ↑ Encyclopedia of Reagents for Organic Synthesis (Ed: L. Paquette) 2004, J. Wiley & Sons, New York. DOI: 10.1002/047084289
Bibliografia
- LIDE D.R. (Ed.) Handbook of Chemistry and Physics. CRC Press. 77th Ed. (1996-1997) New York