Història de Badalona
Les primeres estructures urbanes de Badalona aparegueren cap el segle IV aC en el poblat ibèric del Turó d'en Boscà. Però fou durant el domini romà que visqué la primera època d'esplendor urbanística i demogràfica. Després, durant l'edat mitjana, fou un nucli pràcticament deshabitat. El segle XVIII va recuperar una certa importància, i durant els segles XIX i XX ha viscut un vertiginós creixement provocat per la industrialització que l'ha dut a ser la 3a ciutat de Catalunya.[1]
Prehistòria
Tot i que es creu que per Badalona haurien passat comunitats prehistòriques, que es podrien haver establert en abrics o coves naturals, no s'han pogut trobar restes humanes, ja que aquests llocs han estat reutilitzats per l'home posteriorment; tanmateix, la presència de trossos de sílex treballat acredita l'habitament.
Sí que hi ha constància de la presència humana des dels anys 3500 a 2500 aC, és a dir, l'època de sedentarització al neolític mig-recent. Hi ha restes en coves al barri del Manresà i el turó d'en Seriol, així com a Sistrells i Llefià (Bòbila d'en Seret).
Història antiga
Badalona va ser el territori de poblament de la primera cultura històrica peninsular dels ibers, que van ocupar el turó de les Maleses i el d'en Boscà a partir del segle VII aC. Va ser zona de laietans i avui al turó d'en Boscà hi ha un jaciment amb restes ibèriques.
La branca laietana dels íbers sembla que hauria caigut en declivi vers el segle I aC, tot abandonant el poblat del turó d'en Boscà. La causa directa d'això és l'arribada dels romans, en guerra amb els cartaginesos, que arribaren a Catalunya el 218 aC, a Empúries. Un cop els derrotaren, es van quedar amb les terres que havien anat ocupant fins acabar fent-se amb tota la península. Així, l'arribada dels romans i tota la nova cultura agrícola a les terres laietanes, vers els segles II i I aC, feren abandonar els poblats preexistents.
La fundació de Bætulo
Bætulo (o Bètulo) fou una ciutat fundada de nova planta pels romans amb una planificació ortogonal.[1] L'establiment de la ciutat es data pels volts de l'any 100 aC,[1] Inicialment tenia la categoria d''oppidum civium romanorum; però posteriorment va assolir el rang de municipium.[1] Tenia per funció principal vertebrar els territoris laietans que s'anaven romanitzant.
Els romans aplicaren el model de ciutat quadrícula en una planària una mica elevada, com és el turó d'en Rosés, prop del mar i amb possibilitats agrícoles i ben comunicada amb els pobles veïns. Era una ciutat emmurallada[1] i tingué la seva entrada per la Via Augusta (abans via litoral). Badalona, doncs, amb una superfície d'unes 11 ha, es completà amb un traçat de 413 metres per 261. La seva configuració interna tenia uns atributs molt similars als d'altres ciutats romanes de l'època.
Quan es va concedir l'Ius Latii per a les terres laietanes mercès a l'emperador Vespasià, Badalona va esdevenir municipium i els seus habitants ciutadans romans de ple dret.
La raó principal de la prosperitat de Bætulo va raure en una important producció i comerç de vi,[1] una activitat ben pròpia dels pobles de la Mar Mediterrània. Aquesta serà l'època més esplendorosa de la ciutat antiga i és quan s'hi daten restes cabdals com ara les termes públiques, la Venus de Badalona o l'ampli món urbà domèstic que encara avui es conserva.
El declivi romà
En el segle III i des d'ençà, l'Imperi comença a davallar i amb ell totes les terres que li pertanyien entraren en decadència. Hi hagué un procés de ruralització que va despoblar els nuclis urbans. És un període del qual hi ha poca documentació sobre Badalona; se sap que vers el segle VI Badalona va viure la part final d'un intens procés de reformes urbanístiques a la zona propera al fòrum. La necròpoli de Can Peixau també es creà en aquests segles, no abans del segle IV ni més tard del VI.
Des del segle IV, Badalona importava ceràmica africana, i encara al segle VII se'n troba.
L'edat mitjana
A partir de l'arribada dels visigots a la península i la posterior invasió musulmana, la crisi que sofria Badalona des de feia temps es veu agreujada. No obstant, ni visigots ni musulmans influiren en l'evolució de la Badalona medieval. Serà a partir de l'arribada dels francs, amb la conquesta de Barcelona per les tropes de Lluís el Pietós l'any 801, quan la situació s'estabilitzarà mitjanament, sobre tot després de la ratzia d'Almansor.[2]
Badalona, en realitat, a banda de l'antic nucli de la Baetulo romana, estigué composada per diversos nuclis dispersos per tot el territori de la seva parròquia, delimitada en el Besòs, el mar, el turó de Montgat i la Serralada Litoral, i que es formaren a redós d'antigues vil·les romanes que tenien les seves pròpies torres i capelles. Els nuclis més importants foren els de Pomar, centrat en l'alou de Cal Comte (o Castell de Godmar); el de Poià, centrat en l'alou dels Rigolf; el de Llefià, centrat en l'alou de Can Peixau (o dels Aversó).[2]
Demogràficament Badalona deixa de ser una ciutat, el cens de 1359 dóna un total de 136 cases, amb una població estimada de 680 habitants. La tònica oscil·larà, més o menys, entre uns 400 i 700 habitants, dels quals la gran majoria vivien als nuclis del voltant de Dalt de la Vila i no al voltant de Santa Maria. A més, la població patirà alts i baixos deguts a les males collites, pestes i altres factors com els atacs de pirates. La població es dedicarà a activitats agrícoles i ramaderes.[2]
Tanmateix, l'antic nucli romà, Dalt de la Vila, fou el centre administratiu i religiós de la zona que s'estabilitzà totalment a partir del segle XII amb la consagració del nou temple de Santa Maria l'any 1112 i que establí una zona de sagrera. Aquí trobem l'alou de la Torre Vella, la qual posseïa una vasta extensió de terra des de Dalt de la Vila fins a mar i tenia els drets jurídics sobre els seus vassalls.[2]
A partir de 1096 la documentació parla d'aquests drets en mans dels Santcliment, tot i que el 1135 el comte Ramon Berenguer IV els cedeix als Montcada, els quals els vengueren als Plegamans els drets sobre Badalona i d'altres parròquies. Els drets canviaran de mans diverses vegades fins arribar a mans dels Sentmenat i, finalment, de la Catedral de Barcelona. El 1317 el rei demana l'alliberament de Badalona del jou feudal, amb tot les lluites continuen però finalment Badalona assoleix un règim municipal i s'implanta la insaculació per a escollir a parts iguals el govern entre la Sagrera, Llefià, Pomar i Canyet. El 1435 la ciutat era venuda al Consell de Cent de Barcelona i esdevenia carrer de Barcelona.[2]
El monument més destacat d'època medieval a Badalona és el monestir de Sant Jeroni de la Murtra fundat l'any 1416 i seria un dels que més rellevància car rebé favors dels reis de la Corona d'Aragó i després de la unió dinàstica amb Castella encara tingué importància amb les visites de l'emperador Carles V al monestir. Es diu que van estar a punt de celebrar-s'hi corts el 1472, en el marc de la guerra civil vers Joan II, rei del qual Badalona era ciutat partidària.[2]
L'edat moderna
Badalona va tornar a agafar un impuls econòmic i demogràfic progressiu altre cop a través de la vinya (potenciada amb el contracte de la rabassa morta) i també amb l'agricultura extensiva i intensiva (blat, grans, cànem), i la pesca inicià una puixança al segle XVII. Atenent-nos als fogatges, era la sagrera, el nucli de Dalt de la Vila, l'indret més poblat del municipi.
Badalona fou objecte d'un atac dels pirates berbers amb setze galeres que desembarcaren a la desmbocadura del Besòs i assolaren el terme fins a Sant Adrià i algunes cases de Badalona el 25 de juny de 1564.[3]
Administrativament, Badalona seguí funcionant amb la insaculació fins que es veié afectada pel decret de Nova Planta, que imprimí l'estructura provinciana borbònica del nou monarca. Badalona no va rebre bé els canvis governamentals conseqüents a la derrota catalana de la Guerra de Successió Espanyola.
Dalt de la Vila és la zona que va patir més canvis al segle XVIII. El baró de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, explica la vida badalonina d'inicis del segle XIX, reflectint com Badalona havia passat a comerciar els seus excedents al gran mercat emergent barceloní, que començava a mirar cap a la industrialització. La vida del municipi a poc a poc s'anà dirigint cap a l'inexorable procés d'industrialització i l'èxode rural que catapultaren l'economia catalana del segle XIX.
Edat contemporània
Segle XIX
Badalona començarà a créixer vers el mar amb l'aparició dels populars badius o el naixement d'un dels eixos comercials actuals, el carrer del Mar. La pesca i l'agricultura foren els puntals econòmics de la Badalona d'inicis del XIX, i la marina mercant i de cabotatge adquiriren bastant rellevància. A mitjans segle XIX, Badalona viu un procés d'immigració des de la Catalunya interior, conseqüència de l'èxode rural, que augmenta la població del municipi fins als 12.000 habitants el 1860.[4]
Amb aquest creixement demogràfic comença el creixement urbanístic badaloní, inaugurant-se tot de nous carrers fins que començaren a establir-s'hi les primeres fàbriques de teixits de primera mà, i després les de vapor.
L'arribada del tren a la ciutat en la línia Barcelona-Mataró, la primera de la península, fou l'arrencada definitiva. La indústria arribava de la mà de Barcelona, i a Barcelona retia la seva subordinació els primers temps a canvi de produir la indústria alimentària a la zona industrial de la capital catalana.
A finals del segle XIX neix el moviment obrer a Badalona, amb figures distingides com ara Joan Peiró o Simó Piera.
El 1897 la reina Maria Cristina, la regent, atorgà el títol de ciutat a Badalona.
Segle XX
Als inicis del segle XX la ciutat disposava d'una immensa varietat industrial que a poc a poc començà a desplaçar els nuclis tradicionals vinculats a la pesca.
Culturalment, Badalona també rebria l'impuls renaixentista al teatre amb Enric Borràs (1863-1957) i la construcció del Teatre Zorrilla (1868) i, a la premsa, amb publicacions com ara l'Eco de Badalona (1868) o Acció (1910-1919).
El 1921 es fundà l'Orfeó Badaloní mentre comencen a prendre força iniciatives esportives com el Club Joventut de Badalona o el Club Natació Badalona, entre moltes d'altres.
Badalona patí tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil (Badalona fou diversament bombardejada per raids aeris italians, per exemple) i la posterior dictadura de Francisco Franco.
Fou, però, de llarg la dictadura la que marcà el fre de l'efervescència cultural de Badalona, com de la resta de Catalunya, amb la posterior represàlia i l'època de clandestinitat de la cultura.
L'inici és significat en aquest municipi, amb l'afusellament de l'alcalde d'Esquerra Republicana de Catalunya, Frederic Xifré (1940), el mateix any que el propi president de la Generalitat, Lluís Companys.
Durant la dictadura es va produir el boom més gran de la ciutat, que rebé un flux d'migratori de diverses regions d'Espanya i que no pogué absorbir adequadament a causa de la pròpia estructura del poder. El municipi es va omplir de barris de barraques en condicions insalubres i sense equipaments.[1]
Amb la fi de la dictadura es volgué restaurar l'esperit democràtic que s'havia vist per última vegada durant la Segona República Espanyola. En foren impulsors centres com ara l'Orfeó Badaloní, el Círcol Catòlic, el Centre Excursionista de Badalona… Les vagues i la lluita política més intensa també arribaren a través de l'Assemblea de Catalunya de 1976. Aquest impuls s'estengué fins a finals dels anys vuitanta.
Després de ser subseu dels Jocs Olímpics de 1992, Badalona encara el segle XXI enmig d'un procés convuls de transformacions urbanístiques i amb l'arribada de nous immigrants.
Vegeu també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 84, entrada: "Badalona". ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 José Luis Merino. «La Badalona medieval». [Consulta: 25 maig 2013].
- ↑ Internacional Las Sociedades Ibéricas y el Mar a Finales del Siglo XVI. Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 1998, p.544. ISBN 8492381957.
- ↑ López i Tossas, Emili «Reflexió al voltant de la introducció de la premsa a Badalona i la seva problemàtica». Gazeta, n.1, 1998, p.252.