Vés al contingut

Història de Peníscola

De Viki.cat
Litoral de Peníscola (al fons) i Platja Nord l'any 1979

Història

Àmfora romana trobada a Peníscola, exposada al Museu de la Mar.

Edat antiga

Son abundants els vestigis arqueològics trobats a les rodalies del tómbol rocós, com restes de vaixells, àmfores, etc., així com en els poblats del Poaig i els Barrancs que confirmen el poblament de la zona per ibers (ilercavons), així com la relació d'aquests amb mercaders fenicis, grecs i posteriorment cartaginesos i romans.

Els testimonis més antics i versemblants sobre Peníscola cal trobar-los en les cites d'Hecateu (s.VI aC), Estrabó (s. I aC) i Rufus Festus Avienus (s.IV aC). Aquest darrer en la seua coneguda Ora Marítima anomenada Quersónesos, que alguns identifiquen amb l'actual Peníscola. La seua traducció del grec significa 'península', però no aclareix si es tracta d'un topònim o d'una població permanent.

Peníscola, possiblement fou port grec i romà, a través d'on desembarcaran productes manufacturats (ceràmica, teles, armes, etc.) que els colonitzadors intercanviaven per oli i vi que els pobles indígenes cultivaven a les serralades litorals. A la rodalia del penyal s'han fet abundants troballes d'àmfores.

Els romans, en traduir el topònim grec de Quersónesos al llatí vulgar de Peníscola ("quasi illa", molt semblant en italià actual "penísola"), donaren el nom quasi definitiu de la ciutat.

Edat mitjana

Vista del Castell de Peníscola amb la Platja Nord en primer pla, prop de Benicarló.

Des de gairebé pràcticament el principi de la invasió musulmana de la Península Ibèrica (any 718), fins a l'any 1233, Peníscola pertany al domini islàmic. Malgrat açò, no es coneixen molts aspectes d'aquesta època.

Els geògrafs àrabs l'anomenen Banàskula o Baniskula, descrivint-la com a castell i poblat inexpugnable front la mar, amb diverses alqueries (com la de Beni-Gazlum -Benicarló-, Beni-Aròs -Vinaròs-, Irta, etc.), abundància d'aigües i importants salines. Durant dècades marca la frontera amb el Principat de Catalunya, des d'on es realitzen incursions pirates al litoral català.

Peníscola és el bressol d'importants personatges del regne musulmà de València, como el Rei Llop (Muhàmmad ibn Mardanix, Peníscola, 1124 - Múrcia, març de 1172), que arribarà a mantindre un regne a la zona de Balansiya i Mursiyya, sent l'última dinastia reial fins l'arribada d'En Jaume I. Un altre peniscolà rellevant, també relacionat amb el rei conqueridor, va ser el poeta Alí Albatà, que va iniciar les negociacions de la rendició de València, a Russafa.

Escut del Papa Luna a les muralles de Peníscola.

En la seua empresa de conquerir el regne musulmà que ocupava les terres valencianes, Jaume I va intentar conquerir Peníscola en primer lloc al 1225, sense èxit, continuant així la llegenda de castell inexpugnable. Jaume va decidir evitar la fortalesa i va conquerir Mallorca i Borriana, fet que deixaren a Peníscola aïllada de la resta de territoris musulmans. Així, el 1233 es va rendir amb un pacte de capitulació que garantia les lleis i costums sarraïnes.[1]

Se li atorga la Carta de poblament en l'any 1251. En 1294 passa a pertànyer a l'Ordre del Temple i en 1319 a la de Montesa.

L'actual castell, va ser construït pels Templers, tot i que posteriorment va sofrir diverses modificacions.

Durant el Cisma d'Occident, en l'any 1411, se li concedeix l'ús de la fortalesa a Benet XIII, més conegut com el 'Papa Lluna'. Abandonat i perseguit per tots, es refugia en el castell per a viure els seus últims anys envoltat d'alguns cardenals fidels als seus principis. Peníscola es converteix així en seu pontifícia. Juntament amb Roma i Avinyó són les úniques seus pontifícies que han existit al món.

Edat moderna

Peníscola i el seu castell en una representació idealitzada de Juan Fernando Palomino publicada a l'Atlante español, ó Descripción general de todo el reyno de España, de Bernat Espinalt i Garcia, el 1786.

Després de l'episodi papal, Peníscola va regressar a la jurisdicció reial, sent una de les viles de realenc del Regne de València, junt amb altres llocs com Morella, Borriana, Xàtiva o Alzira.

Durant les revoltes de Germanies, el poble es va mantenir fidel a la corona i el castell de Peníscola va ser refugi del virrei de València. En 1522 se li va concedir el títol de «Molt Noble, Lleial i Fidelíssima» pel suport a la corona durant les Germanies.

Durant el segle XVI es van construir les muralles renaixentistes, que van finalitzar-se en 1578, a càrrec de l'arquitecte militar de Felip II, Giovanni Battista Antonelli, sent un dels exemples més rellevants de fortificació del Mediterrani. Guarden un gran semblant amb les muralles d'Eivissa. La raó d'aquestes construccions va ser la gran pressió de la pirateria i l'amenaça turca al llarg de tot el segle XVI.

Durant la Guerra dels Nou Anys es va dur a terme el bombardeig naval de diverses ciutats costaneres de la Corona d'Aragó, com Barcelona i Alacant, i l'estol de Jean II d'Estrées va amenaçar Vinaròs i Peníscola.[2]

Després d'un període de crisi local a la fi del segle XVII, amb el canvi dinàstic als Borbó, la població va protagonitzar durant la Guerra de Successió un dels capítols més rellevants de la seua història. Es va declarar partidària del bàndol borbònic, al costat del seu governador militar, Sancho de Echevarría. El Regne de València en la seua gran majoria era partidari de l'aspirant al tron austríac Carles d'Àustria, igual que la resta de regnes de la Corona d'Aragó, motiu pel qual Peníscola va ser assetjada durant dos anys, principalment per destacaments anglesos i holandesos. Un dels capítols més rellevants d'aquest lloc va ser l'anomenada «Batalla de les Trinxeres». Finalment, després de resultar vencedor de la Guerra de Successió, Felip V va atorgar a Peníscola el títol de ciutat i els de «Molt Noble, Lleial i Fidelísima Ciutat». Així mateix va ser beneficiada fiscalment i el seu consell va ser ennoblit.

Edat contemporània

El Port de Peníscola l'any 1930, huit anys després de la seua construcció

Durant la Guerra del Francès Peníscola va ser objecte d'operacions militars pel seu valor estratègic i militar. Així, en primera instància va ser conquerida pel general napoleònic Suchet, el qual va expulsar la població de la ciutadella i els obligà a refugiar-se en la Serra d'Irta. Posteriorment, va patir un ferotge bombardeig per part de les tropes espanyoles comandades pel general Elío, que assetjaven les forces napoleòniques acantonades dins de la ciutat i el castell.

Durant el segle XIX i principis del segle XX, les principals activitats econòmiques de la ciutat van ser l'agricultura i la pesca. Va destacar el cultiu del vi, molt estimat i exportat a través del proper port de Benicarló. Després de l'epidèmia de la filoxera en 1885, els cultius de secà locals es van centrar en la garrofera, l'olivera i l'ametler.

Al 1911, concretament el 31 de gener, es va produir un esgarrifós temporal de mar, d'una intensitat inusitada, que va acabar amb la vida de 37 dels mariners de la flota de pesca de Peníscola. La raó de l'elevada mortalitat cal buscar-la en que el mal temps va començar cap al migdia, quan les barques ja estaven afaenant en alta mar, i no van poder tornar a casa. Aquesta tempesta va durar quatre dies, i va causar moltíssims danys en tota la costa mediterrània. Aquest fet fa acabar de convèncer a les autoritats de la necessitat de construir el port pesquer, que fins a la data no existia, i que va acabar de construir-se al 1922.[3]

Vista del port i el castell des de la mar l'any 1969

En el període de la Guerra Civil, la població va sofrir molts patiments per part dels dos bàndols, dels quals es pot destacar el bombardeig per part de l'aviació legionària italiana, comandada per Bruno Mussolini -fill del dictador italià Benito Mussolini- el 20 d'octubre de 1937. Finalment va ser ocupada pel Cos d'Exèrcit de Galícia, IVª Divisió de Navarra, el 19 d'abril de 1938. En aquesta acció va morir a Peníscola Evaristo de Churruca i Zubiría, Comte de Motrico, el qual té un monolit recordatori molt a prop de l'actual carretera N-340.

Durant la postguerra, des dels anys 40 fins al començament dels 60, va haver-hi diversos períodes d'escassetat i fam, tot i que no va ser especialment cruenta a la ciutat. Cal destacar el rodatge de pel·lícules com Calabuch (de Luis García Berlanga) l'any 1956[4] i la superproducció El Cid (dirigida per Anthony Mann, i protagonitzada per Sophia Loren i Charlton Heston) l'any 1961, que van originar molts llocs de treball durant el seu rodatge i van donar a conèixer la ciutat. Així mateix, cap als anys 60 va començar a tindre lloc un procés de constant auge del turisme, que seria el sector econòmic hegemònic al llarg dels anys posteriors, amb la injecció econòmica que hi va comportar.

El municipi ha tingut, en la segona meitat del segle XX, una forta transformació econòmica, en passar del sector primari (agricultura i pesca) al terciari (turisme). La trama urbana, acotada antigament per les muralles, a causa de l'increment de població fruit del creixent turisme, s'estengué durant la segona meitat del segle XX per la part continental de manera desordenada. S'ha urbanitzat la línia litoral fins a Benicarló, els voltants de la desembocadura del Prat o Marjal de Peníscola, els vessants de les muntanyes més properes al poble i la plana litoral sud dels Pitxells. Així mateix, es van emprendre diverses obres públiques de considerable importància a fi de transformar Peníscola en una ciutat turística i atraure visitants: la construcció del passeig marítim, l'ampliació del port, l'acondicionament de les platges Nord i Sud i la reforma i restauració d'antics edificis, com el propi castell o les muralles.

Actualitat

En l'actualitat el sector turístic representa el principal motor econòmic de la ciutat, i suposa una transformació permanent de la mateixa. Amb la consolidació de Peníscola com un dels destins turístics més destacats i reconeguts del País Valencià i de la costa mediterrània,[5] aquesta activitat va començar a presentar alguns conflictes amb el medi ambient i el patrimoni cultural. Així, des de l'arribada del turisme ha tingut lloc un procés d'ocupació massiva del territori del terme municipal, tant al sud com al nord del nucli històric. Al nord del mateix s'han construït nombrosos hotels, aparthotels i finques d'apartaments en línia paral·lela a la costa, arribant a connectar amb el municipi de Benicarló; mentre que al sud es va entrar en conflicte amb el Parc Natural de la serra d'Irta,[6] una de les darreres zones de la costa valenciana lliure de carreteres i apartaments, tot i que en la seua zona més pròxima a la ciutat es troben construïdes diverses urbanitzacions, com la Finca del Moro, Font Nova o El Mirador de las Islas.

Error creant la miniatura:
Vista panoràmica actual des del Penyal de Peníscola, que divideix la costa en dues parts. A la part esquerra de l'istme, la Platja Sud i el port pesquer;
a la dreta la Platja Nord i la Marjal. Al front, les muntanyes més septentrionals de la serra d'Irta.

Galeria d'imatges

Referències

  1. ↑ Maceda, Víctor «Quan el papa vivia a Peníscola». Sàpiens [Barcelona], núm. 70, 8-2008, p. 57. ISSN: 1695-2014.
  2. ↑ Escrig, Joaquim. Cronologies històriques valencianes de Jaume I als nostres dies. Carena Editors, 2001, p.179. ISBN 8487398456. 
  3. ↑ «Las víctimas del mar» (en castellà). La Vanguardia, 06-02-1911.
  4. ↑ Data d'estrena a IMDb (anglès)
  5. ↑ «Turismo en Peñíscola en la provincia de Castellón» (en castellà). Turespaña/Sociedad Estatal para la Gestión de la Innovación y las Tecnologías Turísticas (SEGITTUR). [Consulta: 20 juliol 2012].
  6. ↑ Oficialment declarada parc natural pel Consell mitjançant el decret 108/2002 de 16 de desembre l'any 2002.

Bibliografia

  • Ayza Roca, Alfred. «El món mariner de Peníscola: estudi lexicogràfic i de cultura popular», València, Universitat de València, Facultat de Filologia, 1981. ISBN 84-370-0185-4
  • «Peñíscola, Ciudad en el Mar», Peníscola, Patronat Municipal de Turisme, 1970-.
  • Simó Castillo, Juan Bautista. «Peñíscola, ciudad histórica y Morada del Papa Luna», Peníscola, s.n., 1977, 185 pp. [reimpr.: Barcelona, Avesta, 1982]. ISBN 84-741-4038-2 (castellà)
  • Serrat Pons, Amelia. «Historia de la noble y fidelísima ciudad de Peñíscola», 1965.

Vegeu també

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.viki.cat/w/index.php?title=Història_de_Peníscola&oldid=301071»