Imamat d'Oman
|
Per a altres significats vegeu «Imamat ibadita d'Oman». |
L'imamat d'Oman fou un estat que va existir al modern Oman (llavors sultanat de Masqat) que va adoptar als anys cinquanta el nom d'estat d'Oman. L'imamat comprenia les zones interiors de l'actual Oman, mentre les zones costeres i Dhofar obeïen al sultà de Masqat.
1911-1920
El 1911 Salim ibn Rashid al-Kharusi va iniciar una revolta amb el suport de les tribus ibadites del interior del modern Oman, en contra del sultà de Masqat i es va proclamar l”imamat d'Oman el 24 de maig de 1913. La proclamació de l'imamat va portar a la guerra que va durar del 1913 al 1920. Amb la mediació britànica el 1920 es va signar el tractat de Sib que pretenia establir un estat autònom a l'interior però que no va solucionar el problema ja que no reconeixia una autoritat suprema sinó que establia una autoritat compartida entre el sultà i l”imam, cadascun amb un territori, sent reconegut l'imam a l'interior com autoritat única, sent la capital Nizwa. Salim va morir el 23 de juliol de 1920 i fou designat imam Abu Abd Allah Muhammad ibn Abd Allah al-Khalili al-Kharusi.
L'imamat de 1920 a 1955
En endavant l'imam va deixar de pagar impostos a Masqat, i no va acceptar als seus funcionaris, i els seus propis passaports, emesos a Aràbia Saudita, estaven en circulació. l”imam fins i tot va arribar el seu ingrés a la Lliga Àrab. A la mort de l'imam el maig de 1954, el sultà Said ibn Taymur va intentar estendre la seva autoritat a l'interior i el nou imam Ghalib ibn Ali al-Hinawi, designat el 3 de maig, li va fer front amb les armes. El sultà, ajudat pels britànics, va sortir vencedor; el tractat de Sib fou declarat anul·lat i l'imamat suprimit (17 de desembre de 1955); l'imam va marxar a l'exili a l'Aràbia Saudita.
Guerra de 1957
L' imam Ghalib ibn Ali i el seu germà Talih ibn Ali, van retornar des de l'Aràbia Saudita i van aixecar a les tribus del interior d'Oman fidels al imamat el juliol de 1957. La major part dels xeics els va donar suport. L'imam tenia el suport dels països àrabs conservadors i el sultà va demanar la intervenció militar dels britànics, la qual era diplomàticament complicada. Però la Gran Bretanya va enviar finalment soldats i avions. Nizwa es va rendir el 11 d'agost després de forts bombardejos de l'aviació britànica. La comuna motoritzada manada per Robertson va entrar a la ciutat sense oposició i les forces dl”imamat es van retirar cap a les muntanyes. La fortalesa de Birq fou una de les que més van resistir als britànics i als soldats del sultà. Les forces de terra del sultà van anar conquerint totes les fortaleses dl”imam durant el mes d'agost mentre els britànics iniciaven la retirada el 16 d'agost. El 19 d'agost va arribar a Masqat el resident britànic per al Golf Pèrsic , Sir Bernard Burrows, per supervisar la darrera fase de l'evacuació. Per prevenir un rebrot de la guerra va restar al territori un unitat britànica amb cinc tancs i les seves dotacions.
El 12 d'agost el Comitè Polític de la Lliga Àrab va presentar el cas al Consell de Seguretat de l'ONU que en sessió d'urgència va condemnar l'acció britànica com una flagrant agressió contra la integritat territorial, independència i sobirania del estat d'Oman, però la inclusió a l'agenda no va obtenir el nombre de vots necessari.
El març de 1958 els fidels de l'imam van atacar Nizwa. Les tropes del sultà, manades per oficials britànics, foren atacades amb metralladores que per primera vegada eren utilitzades pels rebels, rebudes segons es sospitava del Iemen. Grups aïllats van mantenir la lluita alguns anys.[1] L'imam va morir el 2009.
Escut i bandera
La bandera de l'imam era blanca. Les variacions antigues no són gaire conegudes. La bandera presentada com a bandera dl”imamat a emissions de segells aparegudes el 1971 o posteriorment, incloïen en la bandera la asahada i una espasa vermella.
L'escut, en el sistema tradicional de la zona, incloïa dos banderes creuades, dos sabres un a cada costat i al damunt mitja lluna i estel.
Llista d'imams
- Salim ibn Rashid al-Kharusi (1913-1920)
- Abu Abd Allah Muhammad ibn Abd Allah al-Khalili al-Kharusi (1920-1954)
- Ghalib ibn Ali al-Hinawi (1954-1955 i 1957)
Vegeu també
Referències
- ↑ Enciclopèdia Espasa, suplement 1957-1958