Irene López Heredia
Irene López Heredia (Mazarrón, Múrcia, 1894 – Madrid, 10 d’octubre de 1962) actriu de teatre espanyol.
Primeres passes en el teatre
El seu pare , era enginyer d’Obres Públiques, s’havia traslladat a Mazarrón per el tresat d’una carretera, i aquesta circumstància la portà a néixer junt la Mediterrània. Però sent encara molt nena es traslladà a Madrid amb llurs pares, i en aquesta ciutat despertà llur afecció pel teatre. Assistí a una representació del grup d’aficionats Sociedad de Arte Español, descobrint allí la que anava a ser la seva vocació; en aquella modesta companyia debutà, interpretant un paper en la comèdia Por las nubes, del que anava a ser després el seu gran amic Jacinto Benavente.
El seu pare intentà dissuadir-la, però al final accedí a que acudis al Conservatori a rebre classes de declamació, esperant així apartar-la del món de les companyies professionals. Però ella es presentà a l’actor Simó Raso, el qual l’acceptà en la seva companyia, encomanant-li papers secundaris. El 1914 s’incorpora a la companyia del famós actor valencià Ernesto Vilches, amb la que assoliria els primers els primers èxits importants.
Gira per l’Argentina
Viatja a l’Argentina i a Buenos Aires la seva actuació és qualificada de sobre salient; llur natural distinció, llur elegància, junt a les seves notables dots interpretatives i la seva dramàtica vehemència, la situen en pocs anys entre les primeres figures del teatre espanyol.
Llur extens repertori i polsa tots els matisos de l’art escènic; coneix i intima amb Jacinto Benavente, el qual escriuria per a ella algunes obres aprofitant aprofitant tots els ressorts de la seva rica personalitat interpretativa; però en llur repertori inclou autors tant apartats del diàleg benaventí com Bernard Shaw, d’entre els moderns i bon nombre de clàssics. Fou també la `protagonista ideal de les comèdies de Ladislao Fodor i Somerset Maugham, que portà per tots els escenaris d’Espanya i l’Amèrica Llatina.
Forma Companyia pròpia
El 20 de desembre de 1928, forma per primera vegada companyia pròpia, i debuta com a empresa a Saragossa; treballà amb els millors actors de l’època, com Ernesto Vilches, Bruguera, Antonio Vico, Mariano Asquerino, Manolo París Espinosa. Amb Margarida Xirgu i Lola Membrives formà el trio més destacat de les actrius espanyoles, dignes successores de Maria Guerrero i deixebles d’ella en bona part, com en el cas concret d’Irene.
Últims anys de llur vida
Durant els últims anys de la seva vida, malalta d’una afecció incurable a la gola, continuà treballant sense descans, malgrat la fatiga que això li produïa. D’entre els seus èxits més clamorosos dels últims anys cal destacar La Celestina, que li valgué a París un reconeixement sens límits de tota la critica europea, i també La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt, que donà a conèixer a Madrid.
El seu caràcter interpretatiu
A pesar dels anys transcorreguts des de llur debut, i de l'evolució de les tècniques interpretatives, Irene López Heredia sabé mantenir-se sempre en un dels primers llocs de l’escena espanyola, tant pel ric acopi d’experiència acumulada durant llurs anys d’actuació professional, com per llurs actuació professional, com per les seves rellevants dots, que sempre va saber dosificar en la mesura convenient, sense deixar en cap moment de ser-ne mestressa, fredament, en totes llurs reaccions i tots els seus gests.
Malgrat de llurs freqüents i magistrals incursions en el drama, el qual prototipus podria trobar-se en la seva creació de La Malquerida, on es trobà més a si mateixa, i va saber desenvolupar-se d’una manera personal, fou en la comèdia: allà llur feminitat, llur matisació de la frase, de la paraula exacta, feren que pogués considerar-se, amb justícia, una de les actrius que donà un to peculiar a l’escena espanyola anterior a 1939.
Referències
- Suplement 1961-62, pags. 249-250 de l’enciclopèdia Espasa.