Joan de Mandevila
Q107292093  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||||||||
El Llibre de les meravelles del món (o Viatges) de Joan de Mandeville ha estat objecte de debat sobre la llengua original en què fou escrit. Segons l'hebraista francès Claude Duret, en les seves obres Thrésor de l'Histoire des Langues de cet Univers i Histoire admirable des plantes et herbes esmerveillables & miraculeuses en nature, en edicions publicades de 1605 a 1619 a Yverdun (Suïssa), Mandeville va escriure originalment la seva obra en **llengua romanesca**.
Biografia
Joan de Mandeville, Jehan de Mandeville o John de Mandeville (? - 1372), originari de Lieja, Bèlgica, va ser un escriptor, autor d'una obra titulada Llibre de les meravelles del món (o Viatges) en el qual relata els viatges, presumptament realitzats per ell, al llarg de trenta-quatre anys per Egipte, i diferents parts d'Àsia i Xina. El seu títol evoca el famós Llibre de les meravelles de Marco Polo, i que va ser dictat pel venecià al seu company de presó. Joan de Mandeville afirmava ser un cavaller anglès.
El seu viatge
Joan de Mandeville va partir cap a Egipte el dia de Sant Miquel de 1322. Afirma, a la seva tornada, que va ser un mercenari al servei del soldà, llavors en lluita amb els beduíns. D'Egipte va anar a Palestina, va seguir la ruta de la Seda i va visitar l'Índia, l'interior d'Àsia i la Xina. Va dir haver servit durant quinze anys en l'exèrcit del gran Khan. Després d'una absència de 34 anys, va tornar el 1356, anys posteriors a la pesta Negra del segle XIV, que va implicar una sagnant baixa demogràfica a Europa durant els anys 1347-1350. El relat dels seus viatges és considerat normalment com una impostura, encara que no referent al viatge d'Egipte, a raó del to emprat i dels relats d'altres exploradors anteriors.
Fonts del llibre
Les fonts del llibre han estat investigades minuciosament per Albert Bovenschen[lower-alpha 1] i George F. Warner.[1]
Odoric de Pordenone
La major part d'aquests viatges més llunyans, que s'estenen des de Trebisonda fins a Ormuz, l'Índia, l'Arxipèlag Malai i la Xina, i de retorn cap a l'Àsia occidental, han estat apropiats del relat del frare Odoric de Pordenone (1330). Aquests passatges gairebé sempre apareixen ampliats amb detalls interpolats, sovint de caràcter extravagant.[2][lower-alpha 2]
Tanmateix, en diversos casos l'autor no va comprendre correctament els passatges que adoptava d'Odoric i els presentà com si fossin experiències pròpies. Així, quan Odoric descriu amb gran precisió el costum xinès d'utilitzar corbs marins ensinistrats per a la pesca amb corbs marins, Mandeville transforma els ocells en «petites bèsties anomenades loyres[3] que són ensinistrades per entrar a l'aigua». El terme loyre sembla emprar-se aquí amb el sentit de «llúdria», derivat del llatí lutra, mentre que en provençal apareixen les formes luria o loiria.[4]
Des d'una data molt primerenca es va reconèixer la coincidència entre les narracions de Mandeville i les d'Odoric.[4] Fins al punt que un manuscrit d'Odoric conservat, o conservat antigament, a la biblioteca capitular de Magúncia comença amb les paraules:
- Incipit Itinerarius fidelis fratris Odorici socii Militis Mendavil per Indian; licet hic ille prius et alter posterius peregrinationem suam descripsit.
(«Aquí comença el viatge del fidel germà Odoric, company del cavaller Mendavil a través de l'Índia; encara que aquest descrigué primer el seu viatge i l'altre ho féu després.»)
Més endavant, Sir Thomas Herbert qualificà Odoric de «company de viatge del nostre Sir John Mandeville» i fins i tot anticipà les crítiques suggerint que probablement havia viatjat amb ell.[5]
Hetoum
Gran part del material de Mandeville, especialment el relatiu a la geografia i la història asiàtiques, prové de la La Flor des Estoires d'Orient d'Hetoum de Còricos, un aristòcrata armeni que esdevingué monjo de l'orde premonstratès i que, el 1307, dictà aquesta obra sobre Orient en llengua francesa a Poitiers, basant-se en el seu coneixement directe d'Àsia i de la seva història contemporània. Un relat sobre la fortalesa de Còricos, o el Castell de l'Esparver, apareix també al llibre de Mandeville.[4]
Marco Polo
Cap passatge de Mandeville pot atribuir-se de manera plausible a Marc Pol, amb una única excepció.[6] Es tracta del lloc on afirma que a Ormuz els habitants, durant les grans calors, romanen dins l'aigua, circumstància esmentada per Marc Pol però no per Odoric. És probable que aquesta observació hagués estat interpolada en la còpia d'Odoric emprada per Mandeville, perquè si l'hagués pres directament de Marc Pol probablement n'hauria manllevat moltes més.[4]
Giovanni da Pian del Carpine i Vicenç de Beauvais
Una part considerable de les informacions relatives als costums dels tàrtars deriva clarament de l'obra del franciscà Giovanni da Pian del Carpine, enviat pel papa com a ambaixador entre els tàrtars entre 1245 i 1247. Tanmateix, el doctor Warner considera que la font immediata de Mandeville fou l’Speculum historiale de Vicenç de Beauvais. Encara que tots aquests passatges es troben, amb més o menys exactitud, a l'obra de Carpine, la redacció apareix resumida i l'ordre modificat.
Per exemple, compareu Mandeville, p. 250, sobre les feines realitzades per les dones tàrtares, amb Carpine, p. 643; Mandeville, p. 250, sobre els hàbits alimentaris dels tàrtars, amb Carpine, pp. 639–640; o Mandeville, p. 231, sobre els títols utilitzats als segells del Gran Kan, amb Carpine, p. 715.[7]
El relat sobre el Preste Joan, derivat de les Epístoles de Joan, estava àmpliament difós al segle XIII. Moltes històries fabuloses sobre monstres, com els ciclops, els escíapodes, els hipòpodes, els antropòfags, els monoscelis i els homes sense cap amb el rostre al pit, així com la fènix, el cocodril ploraner i altres meravelles recollides per Plini el Vell, hi són incorporades aquí i allà, possiblement inspirades per Plini mateix, per Gai Juli Solí, pels bestiaris o bé per l’Speculum naturale de Vicenç de Beauvais.
Entremig, especialment en els capítols dedicats al Llevant, apareixen relats i llegendes explicats als pelegrins: la llegenda de Set i dels grans del paradís dels quals hauria crescut la fusta de la creu; la mort de Caín a mans de Lèmec; la historia del Castell de l'Esparver (que també apareix en la llegenda de Melusina); l'origen dels bàlsams de Masariya; el drac de Cos; el riu Sambation i moltes altres narracions.[4]
El relat del seu viatge
Segons alguns crítics, a la seva presumpta tornada, va decidir, amb l'ajuda d'un metge de Lieja, posar en paper les històries que havia passat. El seu relat es va convertir en una de les obres més cèlebres de l'Edat Mitjana, i probablement més que les dels seus contemporanis Christine de Pisan o Joan Sense Por, duc de Borgonya.
Descriu el món conegut en la seva època, de forma notable l'extrem oriental d'Àsia, que era llavors poc conegut pels occidentals: només els franciscans i els dominics, així com Marco Polo, es van atrevir a aventurar-se en regions tan llunyanes. El relat dels primers missioners (Guillem de Rubrouck) o d'exploradors com Marco Polo estaven poc difosos en Occident en aquella època.
John de Mandeville es va referir a les possibilitats teòriques de la circumnavegació del món. Es diu que John de Mandeville va influir en el jove Cristòfor Colom.
John de Mandeville descriu els seus itineraris, insereix històries i llegendes fabuloses en un relat de referències variades bíbliques i consideracions religioses.
L'obra és en si mateixa una compilació i una síntesi d'un conjunt de viatges, incloent:
- Els discutits viatges de l'autor per Egipte (fruit d'observacions personals, que després d'un estudi profund del text, una part significativa dels crítics està d'acord en afirmar que procedeixen d'un viatger sobre el terreny), Índia, interior d'Àsia, i a Xina.
- Els viatges anteriors efectuats per missioners franciscans i dominics. Van ser descrites les terres no vistes, i introduït les deformacions habituals dels geògrafs de l'Edat Mitjana, la compilació d'obres de viatgers dominics o franciscans tals com Guillem de Boldensele, Guillem de Trípoli o inclús Odoric de Pordenone.
- Referències als grans clàssics de la literatura antiga com Flavi Josep, Plini el Jove o Solinus.
- Referències a l'Speculum Historiale de Vincent de Beauvais, que era una enciclopèdia reconeguda de l'època.
Es va reproduir més de 250 exemplars en deu idiomes, la qual cosa és considerable per a l'època, i va divulgar en gran nombre de persones occidentals, que la terra era esfèrica.
L'estudi crític de l'obra, fet per Christiane Deluz, mostra que hi ha tres versions:
- La versió insular, en anglès i normand (25 manuscrits).
- La versió continental, en parla continental.
- La versió Ogier amb interpolació de texts introduint en escena Ogier en Danès.
Aquestes tres versions van ser traduïdes a diverses llengües vernacles.
La diversitat de les fonts, referències, versions inicials i traduccions en idiomes vernacles, fa difícil verificar les informacions.
La versió més antiga, segons l'hebraista francès Claude Duret, seria l'escrita en llengua romanesca (catalana).
Prova que el manuscrit original estava escrit en català
Claude Duret ens re-copia uns trossos del manuscrit original del segle XIV, on es pot veure que no es tracta d'occità sinó de **pur català d'aquella època**.
La prova principal és que **Johan I li demana el manuscrit a Violant d'Aragó** per "traslladar-lo a l'aragonès" (la primera traducció coneguda). Això evidencia que l'original "romanesc" **no estava en francès**, com volen els francesos, ja que d'haver estat en proto-francès, primer li hauria demanat per "traslladar-lo al català", que era la seva llengua. Al no fer-ho, demostra que l'original estava escrit en català.
Aquests trossos publicats per Duret al 1605 són uns fragments escollits del manuscrit en català de l'obra de Joan de Mandeville, que encaixen dins les seves obres. El més important és que ens diu que el "romanesque" és la llengua original en què fou escrit, i afegeix que, a data de 1605, no li consta que s'hagués publicat encara en aquesta llengua, tot i que ja s'havia publicat en una dotzena de llengües (una traducció a l'aragonès encarregada per Joan I, i quatre edicions en castellà fetes a València, als anys 1521, 1524, 1541 i 1544).
Es podrà discutir si era el manuscrit original o no, però el que no es pot discutir és que es tracta d'un altre manuscrit català antic que s'ha fet fonedís, però amb la diferència que aquesta vegada sí que en tenim fragments, encara que siguin re-copiats per Claude Duret al 1605.
El fet més curiós és que hi ha un munt d'autors que han fet molts estudis sobre Mandeville i alguns fins i tot esmenten aquesta obra en "romanesque" (Martí de Riquer, Maria Rodríguez Temperley, Alda Rossebastiano, etc.), però no s'atreveixen a dir que és català del segle XIV. Per quin motiu? Potser és que tenen por d'enfrontar-se a l'opinió internacional i no gosen fer el primer pas. Els anglesos se l'han fet seu, atès que ho diu al manuscrit, però no podria tractar-se d'un recurs literari com el cas del Tirant?
D'altra banda, podem treure'n la següent deducció: com pot ser que un borgonyó escrigui un llibre de viatges per Àsia en català al segle XIV? Potser els consolats catalans, la marina catalana, el camí català, que ens connectava i la gran quantitat d'escuts amb els mateixos colors que els de Catalunya existents a la Borgonya/Flandes ens puguin donar una mica de llum sobre aquest fenomen. A part que va fer una proposta molt clara d'un món rodó amb la possibilitat d'arribar a l'est per l'oest, idea que va arrelar profundament en Colom.
Manuscrit català
Pàgines dels llibres de Duret, on re-copia el text d'un manuscrit "romanesc" del segle XIV (que es pot veure que és català de l'època).
Manuscrit francès
Manuscrit aragonès: una mala traducció del català
A totes llums estem davant d'una mala traducció del català. Amb una ràpida llambregada, se n'han trobat les típiques catalanades d'un català a la cort del Cerimoniós/Rei Martí, escrivint en castellà-aragonès.
Pronoms febles adverbials en, hi (canviat per y)
- En aqueilla yglia y ha vna fuent en manera de vna cueua clamada pbada piscina que auia.."
- Car al pie del mot de syon y ha vn castiello beillo
- enta la val de josaphat y ha vna fuent
- al endrecho del natatorio syloe y ha vna ymagin de piedra ancianamt obrada
- En aqueill campo y ha muchas tubas
- toisas de jhrlem y ha vna yglia do solia estar la cueua del leo
- cerca de pdesuso y ha vna fosseta do el pie dela colupna es encora e
- es la yglia de nra dama / Et y ha .xliiij. escalones
- cerca el sepulcro de nra dama y ha vn altar do nro s pdono a sant pedro
- Et de Bethania enta orient ata la grat montaynna do nro s de juno .xl. dias y ha .vj. legoas
- Sobre aqueilla motaynna fue nro s traido / & ailli fue temptad
Pronom hom (canviat per hombre)
| Forma al manuscrit | Context |
|---|---|
| hombre ha passado | hom ha passat |
| hombre la troba | que do hombre la troba en vna sazon no la troba pas en otra |
| hombre ha passado | Et quoando hombre ha passado este desierto |
| hombre viene | hombre viene a betsabee |
| viene hombre | viene hombre a la Cibdat de ebron |
| saca hombre | do saca hombre |
| hombre come | que hombre come |
| hombre lo tiene | hombre lo tiene por pretoso |
| vio hombre | vio hombre en aqueill dia |
| hombre li encargo | vna vegada hombre li encargo |
| va hombre | por las quoalles va hombre a Jhrlem |
| hombre lo podia tocar | hombre lo podia tocar & besar |
| hombre las muestra | hombre las muestra |
| hombre va | como hombre va enta el mont de syon |
| puede hombre | puede hombre |
| hombre desciende | assi como hombre desciende de ara-bia |
| va hombre | Dailli va hombre a naza-reth |
| va hombre | Dailli va hombre a samaria |
| hombre li faga | que hombre li faga honnor |
| hombre va | hombre va alos planos de galilea |
| va hombre | Depues va hombre a nazaret |
| hombre las quiere embiar | ailla do hombre las quiere embiar |
| dize q hombre | dize q hombre deue faz |
| hombre deue faz | hombre deue faz la conffession a dios solament & no pas |
| hombre no sabe | si hombre no sabe la nata |
| puede hombre | no puede hombre dar penitencia |
| hombre seppa | conuiene que hombre seppa |
| pardaca hombre | al Reuenir pardaca hombre Reuiene por damas |
| hombre traye | hombre traye las mercaderias de india |
| hombre Reuiene | De damas hombre Reuiene por ntra dama de sardenach |
| hombre da | Et de aqueill ollio hombre da alos pelegrinos |
| dize hombre | Et dize hombre que qui goarda |
| viene hombre | De sardenach viene hombre por la val de bokoa |
| viene hombre | dailli viene hombre a beruch |
| entra hombre | de sidon entra hombre enla mar |
| hombre viene | do hombre viene |
| hombre tuerce | Car hombre tuerce |
| hombre a | Et aRibla hombre a dalguno |
| uiene hombre | uiene hombre en estas Partidas |
| hombre va | hombre va p<>ma-ment |
| camino hombre Retorna | Et por que camino hombre Retorna |
| eillos se qexen | eillos se qexen mucho de Retornar... |
| hombre puede yr | por do hombre puede yr |
| va hombre | Et va hombre por mar en grecia |
| va hombre | Et pues va hombre por tra por adresçar |
| va hombre | Et va hombre drecho en chipre |
| aRiua hombre | Et aRiua hombre al puerto de famagosta |
| hombre intra / va hombre / trapassa hombre | hombre intra en mar et va hombre... trapassa hombre por mar |
| aRiba hombre | a Jaffa aRiba hombre |
| va hombre | Dalli va hombre al Castiello de Emaux |
| ariba hombre | a Jaffa ariba hombre |
Versió castellana: una mala traducció del català
A totes llums estem davant d'una nova mala traducció del català, almenys la versió castellana. Només amb una mirada en diagonal, se n'han trobat unes quantes de bones: oli ? olio, fustas, gotea ? gotas gruessas, "una mica de pont" ? "una poca de puente", Aristòtil, etc.
PASSA HOMBRE => HOM PASSA!!!!!!
- "..y passa hombre por la ciudad de Edipon y por el castillo de Bueissenburg, el que es en fin de Ungría, donde passa el río Danubio. Este río es muy grande y passa por Alemaña de suso de las montañas a la parte de Lombardía. Con este río se juntan otros quatro ríos muy grandes, y corre por mitad de Ungría y de Grecia y por el reyno de Tartaria, y allí entra en la mar hazia la parte de Oriente."
- "Después passa hombre por Bulgaria y entra en la tierra de los búlgaros, y allí passa una puente de piedra muy excelente que.."
Edicions recents
- Mandeville, J. de, Llibres de meravelles : el viatge de San Brandán. El llibre de les meravelles del món, traducció de Marie-José Lemarchand Malantain, Edicions Siruela, Madrid, 2002. ISBN 84-7844-607-9. (castellà)
- Mandeville, J. de, Llibre de les meravelles del món, Editors de Facsímils Vicent García, S.L., 2002. ISBN 84-923358-6-6 (castellà)
Referències
- Claude Duret. «Thrésor de l'histoire des langues de cest Univers», 1619. [Consulta: gener 2025].
- Rafael Beltrán Llavador. «Maravillas, peregrinaciones y utopías: Literatura de viajes», 2002.
- «Libro de las maravilla del mundo». Biblioteca Antologica. [Consulta: gener 2025].
- «Libro de las maravillas del mundo». Sciapoda, 2010.
Enllaços externs
- Obres de John Mandeville al Projecte Gutenberg. (anglès)
- Llibre de les meravelles del món a Cervantes Virtual. (castellà)
- Juan de Mandeville a l'Enciclopèdia Catòlica. (castellà)
- The Travels of Sir John Mandeville. (anglès)
- «John Mandeville». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana [Barcelona].
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/> corresponent.
- ↑ Warner, Roxburghe Club.
- ↑ Nicholson & Yule 1911, p. 561 cita Halliwell 1866, p. 209
- ↑ layre Nicholson & Yule 1911, p. 561 citant Barrois 1371
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Nicholson i Yule, 1911, p. 562.
- ↑ Nicholson & Yule 1911, p. 562 cita Halliwell 1866, p. 282
- ↑ Nicholson & Yule 1911, p. 562 cita Halliwell 1866, p. 163
- ↑ Per a Carpine, Nicholson & Yule 1911, p. 562 cita D'Avezac 1839, pàg. 643, 639–640, 715; per a Mandeville, Nicholson & Yule 1911, p. 562 cita Halliwell 1866, pàg. 231, 250