Josep Gudiol i Cunill
Josep Gudiol i Cunill (Vic, Osona, 26 de desembre, 1872 - Vic, Osona, 1931) fou un arqueòleg i historiador de l'art català.
Format al Seminari de Vic, formà part del Cercle Literari de la ciutat, entitat que que va promoure la creació del Museu Episcopal. Fou ordenat sacerdot l'any 1896 i nomenat conservador del Museu el 1898.
El 1902 publicà Nocions d'arqueologia sagrada catalana, que el relacionà amb societats arqueològiques i d'acadèmiques. Publicà nombrosos articles sobre temes locals en la premsa vigatana i en el Butlletí del Centre Excursionista de Vic i també estudis que documenten aspectes de les arts menors, apareguts a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, o en revistes especialitzades.
El 1907 va participar en la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC. Anava acompanyat per Josep Puig i Cadafalch, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.[1]
El 1917 fou distingit amb el Premi Martorell pels tres volums sobre l'arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense, obra en què havia reunit els millors resultats de les seves recerques i que malauradament restà inèdita i dispersa. Publicà més tard Els trescentistes (1924), diverses monografies sobre pintors medievals, Mestre Joan Gascó (1907), El Pintor Lluís Borrassà (1925) i els tres volums dedicats a la pintura romànica Els primitius (1927) i els catàlegs dels vidres de la col·lecció Amatller (1925) i el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934). També escrigué nombroses monografies que dedicà a una extensa diversitat de temes històrics i de monuments, una gran part dels quals referents a Vic i al Museu Episcopal.
Fou membre de l'Academia de la Historia (1917) i de Bellas Artes (1920), de Madrid, i de l'Institut d'Estudis Catalans (1921) i Doctor honoris causa de la Universitat de Bonn (1927). El 1929 presidí els Jocs Florals de Barcelona.