Llafranc
Llafranc és una població de la Costa Brava del municipi de Palafrugell.[1] Poble situat sobre una costa rocosa, amb un altre nucli costaner i turístic com Calella de Palafrugell. Al nord de Llafranc es troba el far de Sant Sebastià, amb un mirador al cim.
Les cases individualitzades representen la major part essencial de les edificacions, i es conserven xalets d'un gran valor arquitectònic local, principalment dels anys 1930. Segons el cens de població, a Llafranc hi ha empadronades 316 persones.[1] De totes maneres, s'estima que durant la temporada baixa i mitja hi ha unes 1.000 persones i en temporada alta unes 10.000.[2]
Història
A pocs centenars de metres al nord de la platja es va descobrir el 1964 el dolmen de Can Mina dels Torrents que prova la presència d'ésser humans des de l'edat de pedra, fa uns quatre o cinc mil anys.[3]
Al segle II aC, amb l'arribada dels romans a Empúries, el poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda va viure un lent i progressiu abandonament en favor del nucli de Llafranc, ocupat de manera permanent fins al segle IV dC. La localitat de Llafranc es va convertir en època romana en un destacat centre de producció de vi i de terrissa. Des del seu port sortien àmfores per emmagatzemar vi, materials de construcció, ceràmica de cuina i vaixella, a més del vi cultivat en el seu rerepaís, on s'han localitzat més d'una desena de vil·les romanes.[4]
Del passat romà, el poble en conserva els vestigis del que va ser una premsa de vi i un celler molt a prop de l'església de Santa Rosa, situada en un petit promontori, on les excavacions arqueològiques han descobert els habitatges més antics del jaciment.[4] Una de les restes més antigues és una làpida sepulcral (avui desapareguda) dedicada per Cesàrea al seu espòs Carudo.[5]
El 1857 es va inaugurar el far de Sant Sebastià al cap de Sant Sebastià, proper a la torre de guaita del segle XV i a l'ermita barroca i l'hostatgeria.
Des de finals del segle XIX Llafranc va esdevenir un indret de lleure cada vegada més freqüentat. El 1936, durant la Guerra Civil Espanyola, l'església de Santa Rosa va ser parcialment cremada.[6] El creixement més pronunciat de demandes de llicències d'obra a Llafranc va ser durant els anys 1930 i entre el 1950 i 1970.
Geografia
La platja, o cala, de Llafranc és una platja urbana de 360 metres de longitud i 40 metres d'amplada i que presenta un alt grau d'ocupació. La sorra és fina i daurada, i és de fàcil accés a peu, en cotxe (amb zona d'aparcament per a més de 100 cotxes) i per a minusvàlids.[2]
L'entrada del mar cap al poble de Llafranc envoltada per la punta d'en Blanc, per la part de garbí, i el cap de Sant Sebastià forma la badia de Llafranc.[7] Al davant de la badia, en direcció al cap de Sant Sebastià, s'hi situava l'Illa Negra, un petit porció terrestre que va desaparèixer, sepultada per les aigües, durant la construcció de l'espigó del port.[8] L'Illa Blanca es troba entre l'escullera del port de Llafranc i la punta Negra, al davant de cala Fondo o embarcador d'en Vilà.[9]
A uns 500 metres al sud del cap de Sant Sebastià, a la vora de Llafranc, s'hi troben tres cims submarins coneguts com els Ullastres. Al nord del cap mencionat, entre Llafranc i Tamariu, s'hi forma la cala el Cau.
Turisme
Molts turistes interiors provenen de l'àrea metropolitana de Barcelona, mentre que els turistes internacionals són principalment dels Països Baixos, Anglaterra, França, i més recentment dels Estats Units.
Un dels establiments més coneguts és l'Hotel Llafranc, popular entre artistes com Salvador Dalí i Ernest Hemingway. L'escriptor anglès Tom Sharpe també era resident de Llafranc.[10]
Patrimoni monumental
| Monument | Protecció | Estil/època | Localització | Coordenades | Codi? | Imatge |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Ermita de Sant Sebastià | BCIL | Barroc XVIII |
Palafrugell Santuari de Sant Sebastià de la Guarda |
IPA-4151 |   
| |
| Far de Sant Sebastià | BCIL | Eclecticisme Josep M. Faquinetto XIX (1857) |
Palafrugell Muntanya de Sant Sebastià, al final pg. Pau Casals |
IPA-4191 | 
| |
| Església de Santa Rosa de Lima | BCIL | Historicisme XIX (1897) |
Palafrugell C. de Santa Rosa, 13-15, Llafranc |
IPA-4194 | 
| |
| Casa Rosa | BCIL | Eclecticisme XIX |
Palafrugell C. de Monturiol, 22, Llafranc |
IPA-4216 | 
| |
| Cases de les Escales de Garbí i plaça Marinada | BCIL | Noucentisme XX |
Palafrugell Pl. Marinada, 2 - c. Escales de Garbí, 17 - c. Pere III, 2, Llafranc |
IPA-4221 | 
| |
| Casa Bravo | BCIL | Obra popular XIX |
Palafrugell Pl. del Promontori, 9-10, Llafranc |
IPA-4222 | 
|
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «Llafranc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ 2,0 2,1 «Gestió ambiental de les platges de Llafranc, Tamariu i Calella de Palafrugell (Port Bo i Canadell)» p. 8. Ajuntament de Palafrugell/Generalitat de Catalunya, 2009. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ Unland 1996: p. 33
- ↑ 4,0 4,1 «Un passeig per la història». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 30 agost 2012].
- ↑ Saurí i Ros, Maria Concepció «Carudo i Cesàrea». Nou Palafgugell, 124, 1998, p. 17.
- ↑ Unland 1996: p. 40
- ↑ Castelló, Josep. El perfil de la costa: Palafrugell, Mont-ras i les illes Formigues. Palafrugell: Josep Castelló, 2003.
- ↑ «Carrer de l'Illa Negra». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 4 novembre 2012].
- ↑ «Carrer de l'Illa Blanca». Ajuntament de Palafrugell. [Consulta: 4 novembre 2012].
- ↑ «Mor als 85 anys l'escriptor britànic Tom Sharpe». 324.cat, 06-06-2013. [Consulta: 6 juny 2013].
Bibliografia
- Unland, Annie. Llafranc, entre la tradició i la modernitat. Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona, abril de 1196 (Quaderns de Palafrugell). ISBN 84-86812-54-2.
Enllaços externs
{{#coordinates:41 | 53 | 38,70 | N | 3 | 11 | 44,40 | E | type:city(317) | primary|name= }}Error de l'expressió: Operador < inesperat