Lluís Plandiura i Pou
Lluís Plandiura i Pou (Barcelona, 1882 - 1956) fou un industrial, polític i col·leccionista català. Fou un dels més grans col·leccionistes catalans del segle XX. El 1900 començà a col·leccionar cartells i els exposà al Cercle Artístic de Sant Lluc, i continuà amb peces romàniques i gòtiques, cosa que l'enfrontà amb el capdavanter de la Junta de Museus de Barcelona, Joaquim Folch i Torres.
Biografia
Estudià a l'Acadèmia Galí i s'afeccionà a col·leccionar a la seva casa del carrer de la Ribera de Barcelona obres de pintors modernistes catalans, com Santiago Rusiñol i Ramon Casas i Carbó, a les que hi afegí peces d'autors postmodernistes com Marià Pidelaserra, Isidre Nonell, Ricard Canals, Xavier Nogués, Joaquim Mir o Pablo Ruiz Picasso. Alhora, el 1919 va constituir amb Amando Carreras Miquel la societat Plandiura y Carreras SA, dedicada al comerç del sucre i cafè, principalment.
El mateix 1919, Lluís Plandiura, juntament amb l'antiquari Ignasi Pollak, també fou un dels col·leccionistes que van encarregar de forma privada que s'arrenquéssin algunes de les pintures murals dels pirineus. Més concretament, va encarregar a uns experts que arrenquéssin les pintures murals de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà. El fet va ser descobert per Josep Vallhonrat, qui visitava la zona per realitzar reproduccions per un estudi encarregat per la Junta de Museus. No es va poder evitar que aquestes pintures fossin venudes al Museum of Fine Arts de Boston, als Estats Units.[1]
Més endavant fou escollit diputat pel districte del Vendrell pel Partit Liberal de la fracció del comte de Romanones a les eleccions generals espanyoles de 1923, i nomenat Comissari Reial de Belles Arts. Posteriorment fou Vocal d'art de la junta directiva de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on fomentà que la decoració del Palau Nacional fos encarregada als millors artistes de l'època i es guanyà un gran prestigi. El 1932 patí una forta crisi econòmica del sucre que l'obligà a vendre les seves col·leccions, 1.869 obres,[2] a la Junta de Museus de Barcelona per 7.000.000 de pessetes.
Degut al seu prestigi i a la seva amistat amb Eduard Toda i Güell va tenir molta influència en el govern de Madrid després de la guerra civil espanyola. Aplegà dues col·leccions més, una d'obres petites de grans artistes que va cedir a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú el 1956, i l'altra a la seva casa de la Garriga, que es va dispersar el 1963.
Referències
Enllaços externs
- Biografia
- Fitxa del Congrés dels Diputats
- biografia a Eduard Toda i Güell (1855-1941) de Gener Gonzalvo i Bou
- Plandiura y Carreras a l'Arxiu Nacional de Catalunya