Mariano Benlliure y Gil (València, 8 de setembre de 1862 - Madrid, 9 de novembre de 1947) fou un escultor valencià. La gran capacitat artística d'aquest escultor i els nombrosos encàrrecs que ben aviat va tenir, van dur-lo a adoptar un virtuosisme tècnic i una temàtica agradable que li donà una gran popularitat. Allunyat de qualsevol renovació artística, va mantenir ben entrat el segle XX unes formes tradicionals que, no obstant això, li van proporcionar nombrosos premis oficials. Realitzà gran nombre dels monuments que es van erigir a Espanya i a Amèrica del Sud les darreres dècades del segle XIX i les primeres d'aquest segle.[1]
Biografia
Mariano Benlliure va néixer al Grau de València, dins d'una família d'àmplia tradició artística. Seria a més, un artista precoç, ja que des de molt petit va deixar mostra del seu do per a l'escultura. Els seus primers concursos i exposicions van tenir lloc abans de complir els deu anys. El que seria un dels més famosos escultors valencians del segle XX va començar a conrear en la seva joventut una matèria en la qual ocupa un lloc destacat: la tauromàquia, amb representacions en bronze de les diferents sorts i protagonistes del toreig.
Als tretze anys va participar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1876 presentant un grup escultòric de cera anomenat: L'agafada d'un picador.
La seva dedicació principal, no obstant això, era llavors la pintura, que va seguir conreant a París al costat del seu mestre Domingo Marquès. Al 1879 va anar a Roma on, fascinat per Miquel Àngel, va abandonar els pinzells per a dedicar-se exclusivament a l'escultura.
L'any 1887 es va establir definitivament a Madrid on, a l'Exposició Nacional d'aquest any, va obtenir primera medalla per l'estàtua del pintor Ribera. El seu nom aviat va adquirir fama. Els bustos i monuments públics que va realitzar són nombrosos; entre aquests últims destaca el del general San Martín, a Lima. Caracteritza el seu estil un naturalisme detallista i minuciós, un impressionisme espontani, de modelatge nerviós, tan ràpid i vivaç que queda palès al fang la petjada manual de l'artista. En aquest sentit va arribar a un nivell artístic prodigiós. Alfons XIII li va encarregar treballs per a la Casa Reial. Obres importants seves són els monuments de Castelar, Gayarre, Maria Cristina de Borbó, Velázquez, Fortuny i Joselito. Ha deixat una producció vastíssima. Al 1895 va obtenir la medalla d'honor per l'escultura del poeta Trueba, instal·lada a Bilbao, ciutat per a la qual també va fer l'estàtua del seu fundador, don Diego López V de Haro. Va conrear a més la imaginería religiosa. Posseïa il·lustres condecoracions estrangeres, com la de la Legió d'Honor, de França, i la medalla especial de l'emperador Francisco José.
Mare de Dé dels Dolors "La Dolorosa", 1946. Cofraria Virgen de los Dolores. La imatge està exposada al culte de l'església de la Nostra Senyora de Betllem de Crevillent.
Santíssim Crist de Difunts i Ànimes, 1946.
Les Tres Maríes i Sant Joan, 1946. Un dels més bells grups escultòrics processionals
Santíssim Crist Jacent, 1946
Entrada de Jesús a Jerusalén, 1947. Última obra realitzada per l'artista valencià.
Sant Joan de la Tercera Paraula de la Creu, 1947 . Adquirida per la família de En Vicente Martínez Mas i la seua dona Ena Encarnación Carreres als hereders i col·laboradors de l'artista, confirmant l'autoria de Benlliure.
Nostra Senyora del Rosari, 1945 (patrona de Crevillent).
Fitxer:Gracia.jpgMare de Déu de Gràcia de Sant Llorenç de l'Escorial
_01.jpg)
_01.jpg)
