Megaduc
El megaduc [1] (Megas Doux, Μέγας Δουξ, en grec; megadux en llatí) fou el quart càrrec en importància després de l'emperador bizantí dins de l'alta jerarquia político-militar de l'Imperi Bizantí.[2] Inicialment, quan va ser creat per Aleix I Comnè vers el segle XI, el títol corresponia al comandant en cap de la flota de guerra, equivalent al d'almirall.[3] Però durant el govern imperial de la dinastia Paleòleg, el megaduc es convertí en primer ministre de l'emperador bizantí, passant per sobre de tota la burocràcia bizantina. El darrer megaduc abans de l'ensorrament de l'imperi Bizantí va ser Loukas Notaras (?-3 o 4 de juny de 1453).
Els megaducs de la Companyia Catalana d'Orient
Al 1303, l'emperador Andrònic II Paleòleg atorgà aquest títol a Roger de Flor, comandant de la Companyia Catalana d'Orient, com una de les condicions que pactaren per a contractar els serveis de la companyia mercenària d'almogàvers. Al 1305, després d'haver investit a Roger de Flor amb el títol encara més poderós de Cèsar, el títol de megaducs fou per a Berenguer d'Entença i de Montcada. Al 1307, a la mort de Berenguer d'Entença i de Montcada, Ferrando Eximénez d'Arenós fou nomenat nou megaducs de l'imperi Bizantí.
Referències
- ↑ «Megaduc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Ramon Muntaner: Crònica, CLXV
- ↑ Francesc de Montcada i de Montcada, Expedicion de catalanes i aragoneses contra turcos i griegos, cap. V (castellà)