Nord-catalans
| Nord-catalans | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Població total | vora 450 mil | |||
| Regions amb població significativa |  França: 440.855[1] incloent la Fenolleda; 435.498 sense la Fenolleda[2] Espanya: ? Catalunya: ? Andorra: ?
| |||
| Llengua | Català i occità (a la Fenolleda) i també francès | |||
| Religió | Cristianisme (Catolicisme) | |||
| Grups humans relacionats | Catalans | |||
Els nord-catalans i nord-catalanes[3][4] o catalans del nord [5] són un grup humà originari de la Catalunya del Nord (comarques de la Conflent, el Vallespir, l'Alta Cerdanya, el Capcir i el Rosselló, i l'occitana Fenolleda), a França. Amb l'excepció dels 5.500[2] habitants de la Fenolleda -tradicionalment una zona de parla occitana-, la immensa majoria viuen en una zona de llengua i cultura històricament catalanes, compartides amb els anomenats catalans del sud, però des del 1659 i en virtud del Tractat dels Pirineus, els nord-catalans esdevenen ciutadans francesos[3] i, en part per forts moviments migratoris, el català s'hi ha reduït a una llengua minoritària.[6] Amb una població de 440.885 habitants (2009[1]), representen un 0,6% de la població total francesa, 18% de la regió Llenguadoc-Rosselló, i un 3,1% de la població total dels Països Catalans.
Demografia
Segons el Consell Generall, hi ha vora 400.000 nord-catalans (411.447 al 2003[3], 440,885 segons el cens de 2009[1]), amb 3.200 més cada any[7] La distribució demogràfica dels nord-catalans és altament desigual. Un 80% de la població es concentra en menys de 30% del territori, l'anomenada plana del Rosselló, i la quarta part a la capital, Perpinyà.[6][3] Altres nuclis importants són Canet de Rosselló (10 299 h), Sant Esteve del Monestir (9 982 h), Argelers (9 164 h), Sant Cebrià de Rosselló (8 655 h), Cabestany (8 410 h), Ribesaltes (8 163 h), Sant Llorenç de la Salanca (7 995), Tuïr (7 329 h), Ceret (7 549 h), Bompàs (7 039 h), Elna (6 473 h) i Prada (6 315 h).[3]
Llengua
Malgrat la carta en favor del català, que declara que el català és la llengua pròpia i oficial dels nord-catalans -junt amb el francès i a la Fenolleda l'occità-,[8] el darrer cens oficial revela que només un 10,6% de la població declara que pot parlar el català, si bé un 65,3% diuen que l'entenen.[9] Un altre estudi més optimista diu que el 49% poden parlar català, si bé un 16% d'aquests ho fan amb dificultat.[6]
A partir del del segle XVII i especialment amb l'arribada de la Revolució Francesa, arrenca una forta repressió contra la llengua catalana: cap funcionari podia exercir si no parlava francès; se substitueixen els monjos catalans per francesos; des de 1700, l’ús del francès en escrits públics és obligat.[10] Fins al segle XX, el català havia perdurat mitjançant la tradició oral, malgrat la introducció d'escolarització universal en francès el 1880.[10] A partir de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el pas del català al francès és imparable, ja que molts pares decidien no parlar català amb els seus fills, adduint que el francès era una eina d'avançament social.[10]
A la darreria del segle XX i sobretot gràcies al naixent catalanisme a la Catalunya Sud, es nota una tímida recuperació del català,[10] tot i que la immigració fa que el nombre absolut de parlants continua davallant. A partir de 1973 es comença a ensenyar català en algunes escoles.[10] Al 1976 es crea l'escola infantil i primària en llengua catalana de la Bressola i, uns anys després, l'escola Arrels. El 1981 comença Ràdio Arrels.[10]
Història
És evident que, abans del 1659, la història dels nord-catalans era igual que la dels catalans del sud. Això canvia a partir del tractat dels Pirineus, que representa una mena de data de naixement per als nord-catalans, tot i que el canvi es limitarà, al principi, a un de purament polític. Un canvi que no treu el fet que el Casal de Barcelona, i per tant el germen de la nació catalana, es va iniciar a la Catalunya del Nord -concretament al poble de Rià, al Conflent.
Els catalans del nord vivien sotmesos a l'Edat Mitjana als comtes catalans de la Cerdanya, del Conflent i del Rosselló.[10] Aquests comtats passaren a poc a poc a dependre de Barcelona,[10] tot i que la ciutat de Perpinyà tindria certa importància a tot el nord de Catalunya. El darrer comtat a integrar-s'hi fou el Rosselló, el 1172, amb la qual cosa hom pot considerar que els habitants dels comtats nord-catalans passaren a ser principatins.[10] Aquest fet polític tingué una pausa de setanta anys, de 1276 fins a 1344, quan s'incorporà al Regne de Mallorca. Al segle XV, França ocupa els comtats de Rosselló i Cerdanya diverses vegades, i alguna ocupació duraria vint anys.[10] Hi hagué setges importants contra la ciutat de Perpinyà, on els habitants rebien el sobrenom de menja-rates.[10]
Al segle XVII s'inicien els pasos que duran a la divisió de Catalunya. El 1640 la Generalitat de Catalunya comença una guerra de separació d'Espanya, anomenada la Guerra dels Segadors, que dura 19 anys.[10] Finalment la guerra es perd, amb la qual cosa el país és ocupat al nord pels francesos i al sud pels castellans.[10] El 1659, la frontera política actual queda definida pel tractat dels Pirineus.
En aquesta època són importants les revoltes contra els francesos, sobretot per part dels anomenats Angelets de la terra a Ceret, que eren durament castigades.[10] Igualment hi hagué repressions dirigides contra l'ús de la llengua i a favor del francès.[10] També van ser dissoltes les institucions catalanes. L'any 1660 es creà la Generalitat de Perpinyà. Aquest govern fou l'origen del que cent anys després seria el Consell General, primer govern privatiu dels nord-catalans.
Amb l'arribada de la Revolució Francesa (1792) s'intensifica la repressió del català i s'introdueix el jacobinisme i el burgesisme a un país encara marcadament feudal i rural.[10] La creació del departament dels Pirineus Orientals significà la formalització de la seperació de la Catalunya Nord de la del Sud. Al segle XIX els Pirineus Orientals van ser un dels departaments més republicans de França, en part gràcies a la presència de Francesc Aragó, un polític nascut a Estagell. Aquest afany republicà tenia efectes negatius per a la cultura local.[10]
A partir del segle XX les històries, i les experiències, del poble nord-català i sud-català se separen cada cop més. La Primera Guerra Mundial, que afecta només la Catalunya Nord, i la Guerra Civil Espanyola i la posterior dictadura, que afecten només el sud, fan que s'allunyen entre si.[10] Un dels fets més dramàtics del darrer segle ha sigut el creixement demogràfic. Concretament, el 1954 tenia 230.285 habitants mentre el 2005 en tenia 412.685.
El 10 de desembre del 2007 el Consell General declarà l'oficialitat de la llengua catalana, juntament amb el francès, mitjançant la Carta en favor del català.[11]
Nord-catalans il·lustres
Escriptors
Entre els escriptors a destacar hi ha Eliana Thibaut i Comalada, Creu de Sant Jordi 2009.
Polítics
Entre els polítics nord-catalans d'importància, cal destacar Christian Bourquin, president del Consell General i els alcaldes de Perpinyà Paul Alduy i Jean-Paul Alduy.
Militars
Entre els militars nord-catalans que han tingut importància, cal destacar Josep Joffre, mariscal de França, Josep de Trinxeria, líder dels Angelets de la terra.
Religiosos
Entre els religiosos siginificants, hi ha Jaume Domènec, inquisidor provincial del Regne de Mallorca.
Científics
Entre els científics nord-catalans de renom, figura Francesc Joan Domènec Aragó.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 INSEE cens oficial 2009:pob total sense comptes dobles
- ↑ 2,0 2,1 INSEE 440.855 - cantons de Sornià (1.168), Sant Pau de Fenollet (4.189)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 GEC
- ↑ Payscatalans.fr
- ↑ libre:Qui som els catalans del nord (Arrels)
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Estudi del català a França
- ↑ Consell General/presentació (francès)
- ↑ Charte en faveur du Catalan (francès) Carta en favor del català
- ↑ Pàgina web oficial del Consell General
- ↑ 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 10,12 10,13 10,14 10,15 10,16 10,17 Pere Mayans: Catalunya Nord: L'altra Catalunya
- ↑ Charte en faveur du Catalan