Ramon Andrés i Cabrelles
Ramón Andrés i Cabrelles (Campanar (València), 1869 - 1957) fou un escriptor valencià
Fou considerat l'últim poeta de la Renaixença valenciana. Fill d'agricultors, va tenir una educació autodidacta i estudià dibuix a les classes nocturnes de l'Ateneu Obrer de València i de l'Acadèmia de Sant Carles. Allí va conèixer Francesc Barber i Bas amb qui participà a les tertúlies literàries a l'escola d'artesans, i el seu mestre, Constantí Llombart. Va conviure amb Llombart de 1885 a 1893 preparant l'edició del Diccionario Valenciano-Castellano de Josep Escrig i Martínez, i la va acabar a la mort del seu mestre. També col·laborà amb Lo Rat Penat i després amb l'Oronella, i guanyà la flor natural als Jocs Florals de València el 1894, 1909, 1928 i 1946. Va publicar alguns poemes a Las Provincias.
Obres
- Versos vells
- El bufó (1893), Les males llengües,
- El toc del caragol (1936)
- El camí nou (1932)
- La Fe premiada (miracle)
- L'horta vella (òpera)
- Somnis de fantasia (1946)