Ramon de Penyafort

Ramon (o Raimon) de Penyafort (Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès, 1180 - Barcelona, 1275) va ser un religiós dominic català, un dels grans especialistes en dret canònic de l'Edat mitjana. L'impuls de l'escolàstica dels segles XI i XII motiva l'estudi científic de la Teologia i Penyafort esdevé un doctor en Teologia escolàstica gràcies, principalment, a les seves Summas.^[1] Se'l considera l'introductor de la Inquisició a la Corona d'Aragó.

Vida

Fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina.^[2] El 1204 era clergue i escriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat (1217-22). De nou a Barcelona (1223), fou nomenat canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquests càrrecs i ingressà en l'orde de sant Domènec, congregació que conegué a Bolonya.

Després d'uns quants anys de silenci documental, que esmerçà en l'estudi i en la redacció d'alguns tractats, com la Summa de casibus poenitentiae o glosses al Decret de Gracià, acompanyà el legat papal Jean d'Abbeville (1228) en el seu recorregut pels regnes hispànics per a implantar la reforma i les decisions del concili quart del Laterà. El seguí a Roma, on fou nomenat capellà i penitencier papal i confessor de Gregori IX (1230).

El Papa li encarregà la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234; és l'obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l'Església Catòlica fins al codi de Pius X. També escriví aquest temps les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

El 1235 obtingué la concessió de la regla augustiniana que normalitzava l'orde de la Mercè, al qual havia orientat en els seus orígens. El Papa el volgué premiar amb la concessió de l'arquebisbat de Tarragona, però cansat i malalt, hi renuncià, així com als càrrecs papals, i es retirà a Barcelona, al convent de Santa Caterina (1236).

En l'etapa del 1236 al 1238 desplegà una gran activitat a la Corona d'Aragó: intervingué en les corts de Montsó (1236), aixecà l'excomunió de Jaume I (1237), que fou gran amic seu, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa (1237), en la provisió del bisbat d'Osca i en la del de l'illa de Mallorca, recentment conquerida, a més d'altres gestions en pla de jutge o assessor jurídic en temes d'heretgia i nul·litat de matrimonis.

El 1239 fou elegit tercer general de l'orde dominicà en un capítol general de l'orde a París, on disposà una nova redacció de les constitucions, promulgades el 1241. Visità els principals convents, obtingué butlles papals per al bon desenvolupament de l'orde i disposà la plena integració de la branca femenina en l'orde. Dimití el 1240, després d'un curt però intens govern. Retornà al convent de Santa Caterina de Barcelona, on visqué trenta-cinc anys, fent de conseller del rei Jaume I, intervenint en tots els afers importants de la vida religiosa del país, fins al punt que quatre bisbats (Barcelona, Vic, Lleida i Girona) foren regits per dominicans.

Actuà d'inquisidor i d'assessor jurídic en múltiples casos. També és remarcable la seva obra pastoral i missionera: fundà un studium, o escola de llengua àrab, a Tunis (1245) i un altre a Múrcia (1266) per a la conversió dels musulmans; a petició seva Tomàs d'Aquino redactà el manual apologètic o Summa contra gentiles, entre el 1259 i el 1261.

A més de les obres citades, és autor també d'una Summa Iuris canonici, escrita, sembla, entre el 1218 i el 1221, i altres petits tractats de temes d'afinitats i consanguinitats matrimonials o compilació de decretals per a ús dels dominicans.

Veneració

El concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins el 1601; amb aquest motiu se celebraren a Barcelona dos certàmens poètics, amb participació castellana i catalana, dels quals Rebullosa publicà una extensa Relación (1601). La seva despulla, abans venerada al convent de Santa Caterina, fou traslladada a la catedral el 1838, en ésser enderrocat el convent, i a la capella actual el 1879. El sepulcre a la catedral és el mateix que hi havia a Santa Caterina.

Hom li atribuí miracles i fets extraordinaris, com la travessada del mar de Sóller a Barcelona sobre la seva capa i, l'any 1665, el papa Climent VIII el proclamà sant. La seva festivitat se celebra el 7 de gener. És patró dels col·legis d'advocats catalans. Diverses localitats acullen convents i parròquies advocades al sant. Plantilla:Galeria

Referències

↑ le Goff, Jacques. «Diccionario de nombres, términos y nociones». A: La civilización del Occidente medieval. Barcelona: Juventud, 1969, p. 635-636. «La misma Teologia escolàstica se convierte en una ciencia cuyos monumentos más acabados son las Summas de los doctores del siglo XIII: Alejandro de Hales, Raimundo de Peñafort, San Buenaventura, Santo Tomás de Aquino i otros [como] Rogelio Bacon.»
↑ Plantilla:Citar llibre

Enllaços externs

Plantilla:Sister

[1] Goff, Jacques. «Diccionario de nombres, términos y nociones». A: La civilización del Occidente medieval. Barcelona: Juventud, 1969, p. 635-636. «La misma Teologia escolàstica se convierte en una ciencia cuyos monumentos más acabados son las Summas de los doctores del siglo XIII: Alejandro de Hales, Raimundo de Peñafort, San Buenaventura, Santo Tomás de Aquino i otros [como] Rogelio Bacon.»

[2] Plantilla:Citar llibre

[1]

[2]