Vés al contingut

Robert Campin

De Viki.cat

Plantilla:Infobox artista

Robert Campin (Valenciennes,[1] 1375 - Tournai, 26 d'abril de 1444)[2] fou un pintor i escultor[3] flamenc del gòtic. Ell i els germans Van Eyck estan considerats com els fundadors de l'escola flamenca del prerenaixement, moviment conegut amb el nom de primitius flamencs, si bé realitzaren la seva obra en ciutats diferents: els Van Eyck a Bruges i Robert Campin a Tournai, que es on van residir.

No existeixen obres documentades al seu nom, si bé es considera que Robert Campin és el Mestre de Flémalle, nom sota el qual, el segle XIX, varen ser catalogats una sèrie de plafons d'un estil similar, que suposadament provenien del Castell de Flémalle i que actualment s'exhibeixen a Frankfurt del Main.[1]

A les seves primeres obres s'aprecia la influència dels germans de Limburg, així com la de Melchior Broederlam, tal com també s'observa en Jan van Eyck. Però Campin va mostrar uns poders d'observació realistes superiors a cap altre pintor anterior. Fou un dels primers artistes que, en lloc de pintar amb tremp d'ou, van experimentar amb la innovadora pintura a l'oli, per aconseguir així la brillantor del color típica d'aquest període. Campin va usar la nova tècnica per presentar personatges rotunds i forts, modelant la llum i l'ombra en unes composicions plenes de perspectives força complexes. Va abandonar les formes estilitzades de la pintura gòtica internacional incorporant un realisme que va tenir una gran influència en els artistes de la generació següent, una de les més importants de la pintura flamenca.[4]

Va comptar amb un important taller on va ser el mestre de Rogier van der Weyden i de Jacques Daret entre els anys 1427 a 1432.[5]

Biografia

Robert Campin va néixer a Valenciennes[6] al voltant de 1375, data que s'ha deduït a partir d'un document de 1422 on s'indicava que tenia 47 anys. Està documentat que era pintor mestre a Tournai des del 1406 fins el 1440; va adquirir la ciutadania el 1410, fet que denota que no va ser Tournai el seu lloc de naixement, tot i que algunes fonts així ho han proposat. Va adquirir diversos immobles a la ciutat, vivint a la rue Chapeliers des de 1408 fins a 1420, quan es traslladà a la rue des Puits-l'eau, i el 1422 va comprar una altra casa a la rue des Corriers. El 1420 va ser un membre notable de la seva parròquia; el 1423-1424 va ser vice-degà de la guilda de Sant Lluc d'orfebres i pintors. A partir de 1423 va estar compromès amb la revolta dels artesans enfrontats a l'aristocràcia patrícia. En dos mandats diferents, 1425 i 1427, va ser nomenat Eswardeur, un càrrec electe de la ciutat de Tournai. Entre 1425 i 1427 també va ser secretari de comptes de la ciutat, i el 1428 "Guardià de l'església de Saint Pierre". Però el 1429, la seva participació en la revolta li comportà la prohibició d'exercir cap funció pública i va ser condemnat a peregrinar a Sant Geli (França). No es tornen a tenir notícies d'ell a Tournai fins el 1430.[7]

Es va casar el 1422 amb Ysabiel de Stoquain, una vídua set anys més gran que ell; no varen tenir fills. El 1432 es va veure implicat en un escàndol i va ser condemnat a un any d'exili per haver mantingut relacions extramatrimonials amb Laurence Polette. La intercessió de la comtessa d'Holanda i Hainault, Margarida de Borgonya, va permetre que se li commutés la pena per una multa de cinquanta sous, la qual cosa denota els cercles de poder en el que es movia, si bé aquest incident li va suposar una certa marginació social.[8]

Era un artista de ciutat més que un artista cosmopolita,[9] d'èxit a la seva ciutat amb força encàrrecs de la guilda i d'institucions públiques i privades,[10] si bé realitzant força obres menors, com el disseny de banderoles o la decoració de murs com el de l'església de Sant Brice a Tournai,[9] tot dirigint un taller amb nombrosos aprenents.[6] Entre els deixebles que el 1427 consta que treballaven al seu taller hi ha Jacques Daret, des del 12 d'abril, i Rogelet de la Pasture, identificat com Rogier van der Weyden (denominació en flamenc del seu nom que adoptà quan es traslladà a Brussel·les), des del 5 de març. L'únic retaule documentat de Daret mostra marcades similituds amb les obres del Mestre de Flémalle, igual que les primeres obres de Rogier.[11] La fama de Campin va arribar a Gant, d'on era originari el pintor Gheeraert de Stoevere qui, el 1419, va enviar el seu fill Jan a estudiar al taller de Campin.[7]

Va ser contemporani de Jan van Eyck i consta que, com a mínim, varen estar en contacte un cop el 1427, arran d'una festa organitzada en honor de Van Eyck per la guilda de Sant Lluc de Tournai, quan Campin n'era síndic, i van considerar Van Eyck "mestre de mestres".[12][8]

Al final de la seva vida va patir un descrèdit professional causat per la participació en la revolta política i el seu comportament reprovable dins la moral de l'època. Van disminuir les comandes i les seves obres van deixar d'interessar fins fa poc temps. Els primers cronistes de la història de l'art flamenc, font de documentació de Vasari i la resta d'historiadors posteriors, no varen destacar l'interès de la seva obra potenciant, en canvi, la figura del respectable Jan van Eyck, contemporani de Campin.[13]

Obra

El Mestre de Flémalle i Robert Campin

Un inconvenient en el reconeixement de la producció de Campin és que al fet habitual a l'època de no signar les obres s'hi afegeix la inexistència de documentació sobre la producció del seu taller. El 1898, l'historiador alemany Hugo von Tschudi va agrupar sota una mateixa autoria un conjunt d'obres del Städelsches Kunstinstitut (Frankfurt del Main) que procedien del castell de Flémalle, prop de Lieja. Es reconeixia l'existència de l'anomenat Mestre de Flémalle, tot i desconèixer encara el seu nom.

El 1909, el professor belga George Hulin de Loo el va relacionar amb el pintor Jacques Daret i finalment l'identificà com a Robert Campin. Posteriorment es varen desenvolupar noves hipòtesis que opinaven que el mestre de Flémalle era Rogier van der Weyden, i fins i tot en vinculaven les obres a més d'un autor del seu taller. El cas més famós va ser el del Tríptic de l'Anunciació o Tríptic de Merode (The Cloisters, Nova York), actualment atribuït a Robert Campin.[1]

Estil i tècnica

Com ja s'ha comentat, fou un dels primers artistes que, en lloc de pintar amb tremp d'ou, van experimentar amb la nova introducció de la pintura a l'oli.

Tot i no estar documentat que hagués rebut cap mestratge, en la seva obra es detecta un procés d'observació de la paleta de Broederlam ampliat amb l'estudi de l'escultura de Claus Sluter.[14] El seu coneixement en aquest terreny es manifesta en algunes grisalles del dors de Les noces de la Mare de Déu (El Prado), La Santíssima Trinitat (Institut Städel) o L'Anunciació (The Cloisters). Destaca la cerca d'una perspectiva com a La Nativitat de Dijon amb una barraca molt oberta, o disposant la composició en una mena de capsa sense un dels seus costats com a L'Anunciació. Amb aquestes estratagemes aconseguia una perspectiva obliqua, com s'observa a La Mare de Déu davant la llar de foc (National Gallery de Londres).[15]

Les seves composicions són senzilles amb un domini de l'espai, la llum i la plàstica dels personatges, aportant-los-hi una dimensió pròpia de l'escultura. Però aquesta senzillesa no impedeix que creï ambientacions envoltant als personatges d'objectes quotidians, sovint amb un important simbolisme que tracta amb molt detall. Un exemple es pot observar en les ales del Tríptic Werl, al Museu del Prado, amb santa Bàrbara i sant Joan Baptista junt amb el franciscà Enric de Werl, el donant. En aquestes dues taules s'identifiquen objectes molt similars al mirall arrodonit i el candeler de forja que Van Eyck va representar al Matrimoni Arnolfini o la gerra repujada i la de cristall il·luminada pel sol que apareixen al Tríptic de l'Anunciació de Rogier van der Weyden (museu del Louvre). Les imatges de fons de les escenes acostumen a ser paisatges, si bé sense arribar al nivell de detall de Van Eyck. Però no sempre utilitza la natura; a El lladre a l'esquerra de Crist el fons és daurat, com als retaules tradicionals gòtics.[16]

Destaca la seva activitat com a retratista en les dues obres de la National Gallery de Londres, Retrat d'home, (amb chaperon) i Retrat de dona.[1]

Dissenyador

Entre 1433 i 1442, per encàrrec de Felip el Bo, Robert Campin va dissenyar un conjunt de paraments litúrgics. El conjunt, conegut com Chapelle, l'integraven tres capes pluvials i dos frontals d'altar. La confecció va correspondre probablement al taller de Thierry du Chastel, un artesà originari de París. Les vestimentes, utilitzades com ornaments litúrgics en els serveis d'oració de l'orde del Toisó d'Or, es poden considerar com una resposta artística al Retaule de Gant dels germans Van Eyck, finalitzat el 1432. Els personatges de les capes són variacions de les figures de la deisi del Retaule de Gant obert, especialment en els trets de la imatge de sant Joan. Les tres capes, que es conserven al Kunsthistorisches Museum de Viena, tenen com a figures centrals: Crist, Maria i Sant Joan Baptista, que estan acompanyats dels tres arcàngels –Gabriel, Miquel i Rafael, respectivament–.[17] Les capes estan formades per fileres concèntriques de sants, imatges de la mare de Déu o cors d'àngels al voltant de la figura central. Estan confeccionades amb fil d'or i argent amb seda i perles.

Al mateix museu, es conserva un dels antependiums, o frontals d'altar, amb dues fileres d'imatges i una peça dissenyada per Campin, la Santíssima Trinitat, com a figura central, una clara adaptació del seu oli homònim que es troba al museu de l'Ermitage. Plantilla:Galeria Pel que fa a les capes, la figura de Maria s'interpreta com una intercessora, fent una connexió addicional aparent entre les tres capes pluvials. Quan es feia servir, durant les vespres, els tres sacerdots es col·locaven a l'altar un al costat de l'altre, fet que oferia una imatge conjunta similar a la d'una única pintura.[18]

Llegat

Obra de Campin
Obra de Campin
Obra de Van der Weyden
Obra de Daret
Obra de Van der Weyden

El taller de Robert Campin va ser un centre de creació de primera qualitat i l'origen de l'aparició de grans mestres com els esmentats Rogier van der Weyden i Jacques Daret. A més, són múltiples les obres que, sense poder-les atribuir a cap mestre específic, varen sortir del seu taller, com és el cas dels diversos tondos de la Mare de Déu i el Nen. La seva obra va ser àmpliament copiada a finals del segle XV i durant el XVI, la qual cosa posa de manifest la seva fama més enllà de Tournai. El riu Scheldt connectava Tournai amb altres ciutats de Flandes i Brabant, com Gant o Anvers, fent possible un intercanvi cultural actiu que va facilitar la difusió de la seva obra.[10]

La sibil·la Sàmia, còpia de Ludger tom Ring el Vell

Un exemple de còpia d'una sèrie quasi sencera de la seva obra és la que va realitzar el 1538 Ludger tom Ring el Vell. Es tracta de vuit panells coneguts com "Savis pagans i sibil·les" que es troben al Museu Nacional d'Art i Cultura de Munster. La sèrie original es va fer probablement per a la catedral de Munster cap el 1435, i hi figuraven retrats dels cinc homes savis pagans (Milesi, Balaam, Virgili, Albumasar, Hermes) i deu sibil·les (Líbia, Dèlfica, Eritrea, Frígia, Tiburtina, Cumana, Sàmia, Hel·lespontica, Pèrsica, Cimèria).[19]

Les seves composicions foren una font de referència per altres pintors com es pot apreciar al Retrat d'una dona de Campin (1430) i Dona amb un tocat de gasa de Van der Weyden (1445); la mateixa inclinació del cos, un vestit i una toca similars i les mans sobre el marc.

També la seva Benedicció de Crist i Mare de Déu pregant va ser un referent per a molts artistes flamencs dels segles XV i XVI. El seu propi deixeble Rogier van der Weyden s'hi va inspirar per realitzar el seu Tríptic de la família Braque, actualment al museu del Louvre. Un altre exemple es pot observar a dues obres de Quentin Massys, Mare de Déu pregant i el Crist salvador, directament inspirades en aquesta obra.[20]

La composició de La Nativitat va ser aprofitada pel seu deixeble Jacques Daret en la seva obra homònima; en ella, la composició i el decorat, els tipus facials i les robes són similars. L'espelma a la mà de sant Josep només es troba anteriorment a les il·luminacions de llibres, a l'obra de Campin i, posteriorment, també serà incorporada per Rogier van der Weyden. Per últim, també coincideix la participació de les llevadores, essent les nativitats de Campin i Daret les úniques pintades sobre taula amb la presència d'aquests personatges.[21] Van der Weyden també va fer servir la mateixa font d'inspiració per a l'escena central del Tríptic de Pieter Bladelin, actualment a l'Staatliche Museen.

Galeria

Plantilla:Encapçalament obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra|

Plantilla:Obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra

Plantilla:Obra Plantilla:Obra |}


Retaules

Plantilla:Encapçalament obragran Plantilla:Obragran Plantilla:Obragran |}


Còpies i obres del taller

Plantilla:Encapçalament obragran Plantilla:Obragran Plantilla:Obragran |}


Plantilla:Encapçalament obra Plantilla:Obra Plantilla:Obra

|}


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Piquero López, M. Ángeles Blanca. «Biografia Robert Campin» (en {{#invoke:llengua|nom|castellà}}). Museu del Prado. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
  2. ↑ «Base dades artistes neerlandesos» (en {{#invoke:llengua|nom|anglès}}). Rijksbureau voor Kunsthistorische Documentatie (RKD). [Consulta: Plantilla:Data consulta].
  3. ↑ Plantilla:Ref llibre, pàg. 293
  4. ↑ Smets, pàg. 16
  5. ↑ Panofsky 1998, pàg.245-247
  6. ↑ 6,0 6,1 Hand 1986, pàg. 34
  7. ↑ 7,0 7,1 Campbell, Lorne. «Robert Campin, the Master of Flémalle and the Master of Mérode» (en {{#invoke:llengua|nom|anglès}}). The Burlington Magazine, {{#invoke:data|data_format|1974|d-m-Y}}. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
  8. ↑ 8,0 8,1 Pijoan, pàg.57
  9. ↑ 9,0 9,1 Panofsky 1998, pàg.160-161
  10. ↑ 10,0 10,1 Borchert, pàg. 36
  11. ↑ Panofski, pàg. 157
  12. ↑ Borchert, pàg. 38
  13. ↑ Frère, pàg. 58
  14. ↑ Plantilla:Ref llibre
  15. ↑ Erlande, pàg. 151
  16. ↑ Frère, pàg. 65-66
  17. ↑ fitxa de les obres del tresor a Kunsthistorisches Museum
  18. ↑ Plantilla:Ref llibre
  19. ↑ Sèrie "Savis pagans i Sibil·les" a AIWAZ.net
  20. ↑ Hand 2006, pàg.59
  21. ↑ Panofski, pàg. 159-160

Bibliografia

Enllaços externs

Plantilla:Sister

Obtingut de «https://www.viki.cat/w/index.php?title=Robert_Campin&oldid=369270»