Rosó

Rosó o Pel teu amor es una cançó catalana composta el 1922 per Josep Ribas i Gabriel, sobre lletra de Miquel Poal-Aregall. Malgrat haver estat escrita dins la comèdia musical Pel teu amor molt aviat s'independitzà i fou incorporada al seu repertori per molts cantants, començant per Emili Vendrell. És una cançó per a veu d'home, però ha estat adaptada sovint també per a veus femenines. Passà a ser una peça popularísssima de la que se n'han fet versions des de les de caire operístic (Supervia, Kraus, Aragall,Carreras, Villazón, Mariola Cantarero (en castellà i també en català)) fins a les més senzilles, passant pel bolero, etc. La seva fulgurant popularitat la posà en el punt de mira dels avantguardistes Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà que l'escarniren per sentimental al seu famós Manifest Groc el 1928, tanmateix la cançó esdevingué el màxim estàndard de la música vocal popular catalana, i s'ha popularitzat per tot el món, fins i tot amb versions lliures de Mireille Mathieu, Dyango, Moncho o Marina Rossell i Juan Perro.

Lletra

«

Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida. Si em volguessis estimar, ma il·lusió fora complida. I viuria tan content, que en mon rostre s'hi veuria la llum de l'agraïment i a tothora et cantaria una cançó pels teus ulls que jo mateix et faria; una cançó pels teus ulls perquè enmig de tants esculls fossin ells la meva guia. Rosó, Rosó llum de la meva vida, Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió. Presoner en tots moments de la teva veu tan clara, que allunya els mals pensaments i la bondat sols empara. Perquè és fresca i és suau i és un doll de poesia i s'assembla a n'el cel blau que al cor ens dóna alegria. Doncs ja que em tens presoner un dia i un altre dia, i jo m'hi trobo tant bé, Roser la meva Roser, vulgues fer-me companyia.

»