Sard
Sardu | |
|---|---|
| Parlat a: | Illa de Sardenya (Itàlia) |
| Regió: | Europa meridional |
| Parlants: | 1.85 milions[1] |
| Rànquing: | - |
| Classificació genètica: | Indoeuropea |
| Llengua oficial de: | Sardenya |
| Regulat per: | Limba Sarda Comuna |
| ISO 639-1 | sc |
| ISO 639-2 | srd |
| ISO 639-3 | sdc, sro |
 | |
 Visiteu el Portal:Llengües | |
El sard (sardu en sard) és una llengua parlada a l'illa de Sardenya, és una llengua romànica i es considera una de les més conservadores de les llengües derivades del llatí. També és la que ha rebut més influències del català, a causa de l'ocupació catalana de l'illa durant molts segles.
El sard es parla a gairebé tota l'illa, excepte a l'Alguer (on es parla un dialecte del català, l'alguerès) i a les illes menors de San Pietro i part de Sant'Antioco (on es parla el dialecte ligur de Tabarcha). Es calcula que aproximadament el 80 % dels habitants de l'illa el comprenen perfectament, i que entre el 65 i el 70 % l'empra com a idioma habitual.
Dialectes
El sard pròpiament dit presenta dos grups:
- Sard logudorès (al nord i centre de l'illa), que comprèn també el subdialecte de Nuoro o nuorès, és la forma més arcaica (i més propera al llatí) i la que té més prestigi i vivacitat cultural.
- Sard campidanès (a la regió del Campidano, a la part centre-meridional de l'illa, que inclou la capital Càller); és la variant majoritària a l'illa.
Per altra banda, aquests altres dos dialectes són sovint considerats dialectes sards tot i que tenen característiques gramaticals netament diferents:
- El gal·lurès (gadduresu), parlat a la Gal·lura, a la part nord-occidental de l'illa, és de fet un dialecte cors, aparegut a partir dels corrents migratoris des de l'illa veïna des del segle XV.
- El sassarès (sassaresu en sassarès, thatharesu en sard, -- th per representar la consonant interdental sorda), parlat a Sàsser, a Porto Torres i voltants, té característiques a mig camí entre el gal·lurès i el sard logudorès, efecte de la migració corsa i de fortes influències dels dominadors pisans, genovesos i catalans.
La llengua sarda està reconeguda com la segona llengua oficial de l'illa des de 1997, després de l'italià.
Característiques
Algunes característiques notables del sard logudorès:
- Comparteix amb el baleàric l'ús de l'article salat (derivat del llatí ipse). Els articles són su i sa en singular, en plural varien segons els dialectes:is o bé sos i sas.
- Comparteix amb el català, el castellà, el portuguès i l'occità l'ús del subjuntiu per expressar l'imperatiu negatiu.
- La V manté la seva pronúncia bilabial (bolere-voler).
- Els grups kw i gw passen a bb i b (abba-aigua, limba-llengua).
- LY pasa a zh i dz (fidzu-fill).
- La L en grups oclusiva+L es rotatitza (prenu-ple).
- Conserva els neutres en -us (pettus-pit).
- La geminada LL llatina esdevé l'oclusiva cacuminal dd (casteddu-castell).
Frase en sard que posa de manifest la proximitat al llatí clàssic:
- Veni in domo mea (Vine a casa meva).
Vocabulari
Taula de comparació del les llengües neollatines:
| Llatí | Francès | Italià | Castellà | Occità | Català | Portuguès | Romanès | Sard | Cors | Sicilià |
| aqua | eau | acqua | agua | aiga | aigua | agua | apă | abba | acqua | |
| vallis | val | valle | valle | val | vall | vale | vale | adde | vaddi | |
| clavis | clef | chiave | llave | clau | clau | chave | cheie | crae/crai | chjave/chjavi | chiavi |
| nox (acc.: noctem) | nuit | notte | noche | nuèit/nuèch | nit | noite | noapte | notte/notti | notte/notti | notti |
| cantare | chanter | cantare | cantar | cantar | cantar | cantar | cânta | cantare/cantai | cantà | cantari |
| capra | chèvre | capra | cabra | cabra | cabra | cabra | capra | cabra/craba | capra | crapa |
| lingua | langue | lingua | lengua | lenga | llengua | língua | limbă | limba/lingua | lingua | lingua |
| platea | place | piazza | plaza | plaça | plaça | praça | piaţă | pratha/pratza | piazza | chiazza |
| pons | pont | ponte | puente | pònt | pont | ponte | punte' | ponte/ponti | ponte/ponti | ponti |
| ecclesia | église | chiesa | iglesia | glèisa | església | igreja | biserică | creia/cresia | ghjesgia | cresia |
| hospitalis | hôpital | ospedale | hospital | espital | hospital | hospital | spital | ispidale/spidali | spedale/uspidali | spitali |
| caseus lat.volg.formaticum |
fromage | formaggio | queso | formatge | formatge | queijo | caş | casu | casgiu | furmaggiu/caciu |
Història i orígens
La llengua sarda apareix, com la resta de les llengües romàniques o neollatines, de l’evolució del llatí importat durant l’ocupació romana de l’illa a partir del segle III a.C. Quan arribaen altres invasors, segles més tard, el llatí ja s’ha difòs per tota l’illa i manté el caràcter primari de la seva estructura lingüística. Davant aquesta unitat inicial dels seus caracters constitutius, sembla que cap els volts del segon mil.leni comencen a apareixer diferenciacions arreu de l’illa en la parla. En tot cas, tot i les constants aparicions de llengües foranes en les successives onades invasores (pisans, catalans, castellans, piemontesos), el sard mantindrà la seva particularitat, incorporant en les diverses èpoques nou vocabulari que a poc a poc l’anirà enriquint com a llengua però mantenint-se molt propera a les formes del llatí originari.
Com passa amb els Arxius històrics catalans d’aquesta Alta edat mitjana, abundantíssims en documentació, a Sardenya hi ha un gran nombre de documents escrits en llengua autòctona dels segles XI i XII. Sembla que el llatí no era excessivament conegut i usat i per això els documents oficials de caràcter legal van ser escrits i difosos entre els habitants en la seva llengua, el sard.
Els primers testimonis escrits sobre la llengua sarda són de l’edat mitjana. Concretament, fa la seva primera aparició pels volts de l’any 1000 com a llengua oficial del Jutjat de Calaris (Casteddu), un dels quatre regnes independents en què es dividia l’illa de Sardenya. El primer document és un pergamí datat el 1070 i pertanyent a la Cancelleria del Jutjat durant el regnat de Torquitori de Lacon-Gunale i està en crit en sard campidanès. Tot i que aquest sigui el primer document en sard, ja apareixen els elements de la llengua sarda en un acte de donació de 1063 del Jutge de Torres Barisó I adreçat a l’abat Desideri.
Ja dels anys 80 del mateix segle existeixen altres documents, aquests en sard logudorès, com per exemple el Privilegi Logudorès: Ego iudice Mariano de Lacon fazo ista carta ad onore de omnes homines de Pisas pro xu toloneu ci mi pecterunt…
D’entre el 1089 i 1103 destaca la Donació de Torquitori, en antic campidanès, provinent de l’església de Sant Saturní de la diòcesi de Casteddu, conservat actualment als Arxius Departamentals de Marsella.
« E inper(a)tor(e) ki l ati kastikari ista delegantzia e fagere kantu narat ista carta siat benedittu… »
També les cancelleries dels altres dos jutjats sards, el de Gaddura i Arbarèe, redactaven els documents en llengua sarda.
Però el document més conegut d’aquest període és sens dubte la Carta de Logu del Regne d’Arbarèe, un recull de lleis iniciat per Marià IV i publicat per primera vegade l’any 1392 durant el govern de Elianora d’Arbarèe, la seva filla. Tenia com a objectiu conservari sa justicia dessu populu dessa terra nostra e dessu regnu d’Arbaree i va ser usat com a codi de lleis a Sardenya fins el 1827.
De notable importància són també els Estatuts Tatharesos, un cos de lleis que va ser utilitzat per l’Ajuntament Lliure de Tàthari des del 1283, imprès en llengua sarda en la seva varietat lugoduresa el 1316.[2]
Referències
- ↑ Gordon, Raymond G., Jr.. «Sardinian (Campidanese & Logudorese)». Ethnologue: Languages of the World, Fifteenth edition. SIL International, 2005. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ Història i orígens de la llengua sarda
Bibliografia
- Visentu Porru. Nou Dizionariu Universali Sardu-Italianu. Casteddu: 1832
- Giovanni Spanu. Vocabolario Sardo-Italiano e Italiano-Sardo. Cagliari: 1851-1852.
- Max Leopold Wagner Dizionario Etimologico Sardo (DES)
- FARINA, Luigi. Vocabolario Nuorese-Italiano e Bocabolariu Sardu Nugoresu-Italianu
- PITTAU, Massimo. Grammatica del sardo-nuorese. Bologna: Patron Editore, 1972.
- Antonio Lepori. Vocabolario moderno sardo-italiano: 8400 vocaboli. Cagliari: 1980.
- PIRA, Michelangelo. Sardegna tra due lingue. Cagliari: Edizioni Della Torre, 1984.
- LEPORI, Antonio. Dizionario Italiano-Sardo-Campidanese. Cagliari: 1988.
- PITTAU, Massimo. Grammatica della Lingua Sarda. Sassari: Delfino Editore, 1991.
- BLASCO FERRER, Eduardo. Sa domo. Edizioni Condaghes.
- COLOMO, Salvatore (a cura di). Vocabularieddu Sardu-Italianu / Italianu-Sardu.
- MAMELI, Francesco. Il logudorese e il gallurese. Villanova Monteleone (SS): Soter, 1998.
- PITTAU, Massimo. Dizionario della lingua sarda: fraseologico ed etimologico. Cagliari: Gasperini Editore, 2000/2003.
- RUBATTU, Antonino. Dizionario universale della lingua di Sardegna, Sassari: EDES, 2003
- RUBATTU, Antonino. Sardo, italiano, sassarese, gallurese, Sassari: EDES, 2003.
- BOLOGNESI, Roberto. HEERINGA, Wilbert. Sardegna tra tante lingue: il contatto linguistico in Sardegna dal Medioevo a oggi. Cagliari: Condaghes, 2005
Vegeu també
Enllaços externs
- Diccionari sard a italià, anglès
- Sa limba sarda
- Informació sobre Sard a la XV edició de l'Ethnologue, amb el codi “sdc” (anglès)
| ||||||||