Temístocles i Cimó

Temístocles i Cimó

Després de Salamina, la direcció d'Atenes girava en torn dels dos respectius caps dels dos partits atenencs: Temístocles, partidari de la democràcia, i Cimó, partidari de l'oligarquia. Temístocles, després de la batalla de Marató, anava a agafar les regnes del partit democràtic, que tendia a la formació d'una flota, mentre Cimó, fill de Milcíades, anava a convertir-se en un continuador de les tendències oligàrquiques.

En el període immediat a Marató, a instancies de Termístocles s'havia procedit a Atenes a una sèrie de reformes institucionals que anaven a crear condicions més propicies pel triomf del partidaris de Temístocles. L'any 487 s'havia establert una reforma institucional en la que l'arcontat, elegit en el si de l'aristocràcia, anava a perdre força per a cedir-la a un altre col·legi: el dels 10 estrategs.

A partir d'aquest moment es necessitava el sorteig per l'elecció del càrrec d'arcont i amb això s'evitava que es pogués designar per endavant la persona que es volgués, mentre el càrrec d'estrateg s'elegia per votació i podia ser renovable cada any. D'aquesta forma, a partir de llavors el col·legi dels 10 estrategs s'anava a convertir en un dels pilars de la Constitució atenenca.

La transformació operada a Atenes per Temístocles la tenim magistralment reflectida en Plutarc en llur vida d'aquest polític: “Tenint els atenencs el costum de repartir-ne el producte de les mines d'argent del mont Laurió, gosà ell sol a proposar, perorant al poble, que convenia deixar-se d'aquell repartiment i amb aquells fons fer les galeres per la guerra contra els eginetes. Fins llavors era la guerra de més entitat de Grècia, i els eginetes eren, pel gran nombre de llurs naus, els amos del mar; així fàcilment vingué al cap d'ells Temístocles, no anomenant a els atenencs a Darios o els perses, perquè aquests restaven lluny i no podien infundir-los una por prou poderosa llur vinguda, sinó valent-se amb art i oportunitat de la tossudesa i enemistat que i havia amb els eginetes per aquells preparatius...d'allí a poc, atraient i com impel·lint la ciutat envers el mar...,assolí fer-los, segons l'expressió de Plató, d'hoplites, innobles, navegants i mariners".

L'aparició d'una flota a Atenes proporcionaria, per altra banda, una sortida per aquell sector paràsit de la ciutat que trobava en la flota la possibilitat de tindre un lloc com a mariner.

El triomf de les reformes escomeses per Temístocles no anava a ésser definitiu per la consolidació de la democràcia a Atenes. Un dels principals centres de l'oligarquia , l'Areòpag, després de la batalla de Salamina havia assolit novament una solida robustesa. Aristòtil és la principal font per això: “després de les guerres mèdiques se sentí de bell nou la influència predominant del Consell de l'Areòpag, que era el que governava la ciutat, sense que se li hagués assignat aquesta preponderància o cabdillatge per cap decret, sinó per haver estat la causa de la batalla de Salamina. Doncs quan els estrategs, desesperats ja de la situació de les coses, feren saber pels heralds que cadascun devia vetllar per la seva pròpia salvació, havent-ne procurat vuit dracmes per a cadascú, se'ls hi donà i els feren pujar a les naus. Per aquest motiu admetien la dignitat de l'Areòpàg...”.

Junt amb l'Areòpag, els partidaris d'ell, anirien controlant la situació a Atenes. Mentre començà a destacar un jove que gaudia d'una elevada reputació, tant per llur llinatge com pels seus mèrits militars. Es tractava de Cimó, fill de Milcíades, que s'havia distingit en una sèrie de victòries al front de la flota atenenca, fonamentalment en la batalla d'Eurimedont (469), en la que infligiria una severa derrota naval i terrestre a la flota persa.

Per altra banda, alguns dels personatges anteriorment expulsats, com Aristides, havien retornat a la ciutat i contribuït a enfortir la posició de l'Areòpag, ensems que s'incrementava l'oposició a Temístocles. En aquesta situació, llur expulsió només era qüestió de temps. Efectivament llurs rivals assoliren d'expulsar-lo mitjançant l'ostracisme, sotmetent-lo a un dur itinerari per a tot el món grec, fins que no li restà altra refugi que la cort persa, on, governant algunes ciutats, acabaria els seus dies. Allunyat el principal defensor de la democràcia i sense cap líder caracteritzat en aquests moments a Atenes, Cimó restaria com el principal director de la política atenenca. La seva popularitat restava basada en llurs èxits bèl·lics i en la seva enorme riquesa. Quan llur estrella militar començà a declinar, només li'n restà per mantenir la seva fama l'ús dels diners. Cimó emprava part de llurs riqueses en organitzar festins públics amb el que assolia una gran popularitat a Atenes.

Poc a poc, la influència de Cimó fou decreixent en favor d'Efialtes, partidari de la democràcia i continuador de la política de Temístocles. Cimó, a la recerca de noves oportunitats que augmentessin llur prestigi, marxà en ajuda d'Egipte, que s'havia revoltat contra Pèrsia. Aquesta oportunitat seria aprofitada per Efialtes per aconseguir que s'aprovés una llei per la que es privava l'Areòpag de totes llurs antigues prerrogatives. D'ara endavant, l'Areòpag restaria reduït a jutjar els afers d'indol criminal i llurs principals atribucions passarien al Consell i l'Heliea. En tornar, Cimó es trobaria amb el domini de la democràcia radical atenenca i amb el comandament a Atenes del binomi format per Efialtes i Pericles.

Efialtes seria assassinat per un oligarca, però el cop assestat a l'aristocràcia seria total i Pericles s'encarregaria de continuar en la línia iniciada per Efialtes. D'aquesta forma, dos antics adversaris, Temístocles i Cimó, havien desaparegut de l'esfera política, però llur antagonisme havien omplert un període de la història d'Atenes. Les activitats començades per Temístocles posaren a la vista de tothom que aquesta era la sortida d'Atenes, malgrat llur fracàs inicial. L'herència de Temístocles seria aprofitada per llurs continuadors, que aconseguirien derrotar en Cimó, al mateix temps que naixia a Atenes una cèlebre etapa bategada amb el nom de democràcia.

Referències

• Tom núm. 2 pàg. 378 d'Història del Mundo, Salvat Editores, S.A.