Vicenç Bou i Geli
| ||||||||||||||
Q107292093  | ||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||||||||
Vicenç Bou i Geli (Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 19 de gener[1] del 1885 - 6 de gener del 1962), fou un compositor, un dels més coneguts, premiats i homenatjats[2] en el món de la sardana, instrumentista de flabiol, trombó i violí. La seva música forma part del repertori imprescindible de les cobles per a ballades i aplecs.
Biografia
Formació i La Lira
Va rebre les primeres lliçons de música del seu pare, Genís Bou, que tocava el fiscorn a cobla La Lira, de Torroella de Montgrí. L'adolescent Vicenç va ingressar en aquesta cobla on a més a més del seu pare hi tocaven tres oncles per part de mare. Després va ser alumne del flabiolaire Pere Rigau, que el féu entrar en la seva cobla, la Lira, de trombonista.[2] La Lira era una de les cobles més antigues de Catalunya, en la qual hi figurava també Josep Pardas, fill del famós i llegendari «dansaire» empordanès Miquel Pardàs, amic i col·laborador de Pep Ventura.[3]
Josep Reixac, professor de l'orquestra del Liceu,[4] el va iniciar al violí.[5] Josep Maria Soler, professor i compositor de la Bisbal, i Josep Pi, compositor de Pals, completaren la seva formació musical. L'any 1906 es casà amb Teresa Rubau, amb qui tingué cinc fills.[2]
Director dels Montgrins
El 1902 ingressà com a trombonista a la que seria la seva cobla durant 25 anys, els Montgrins.[6] A la mort de Pere Rigau, l'any 1909, passà a ser-ne el flabiolaire i director de la cobla, càrrec que exercí fins al 1928. Com era costum en aquella època, per tal de que les cobles es poguessin diferenciar, va començar a compondre les sardanes que tocaria la cobla per ell dirigida. Les més populars de les primeres foren Esperança i Cants de maig, que captiven ràpidament al públic d'aleshores[7] amb les seves melodies enganxoses, i van confirmar en el músic la seva vocació com a compositor. Seguiren L'anell de prometatge, El saltiró de la cardina, etc., totes amb una melodia agradable i ingènua. L'impacte d'aquestes primeres sardanes a Barcelona fou molt gran, i l'any 1916, al desè Aplec de sardanes,[4] Els amics d'en Bou ja li varen retre el primer homenatge a la capital catalana.[2] Més endavant va escriure Angelina, Girona aimada, Continuïtat, Llevantina, etc., totes de retenció fàcil i de gran colorit.[6]
El 1915, el poeta Josep Maria Francès va posar lletra a la seva sardana El saltiró de la cardina, fet que va marcar un abans i un després.[5] A Barcelona les seves sardanes sonaven per la ràdio, se n'editaven discs. Fèlix Graells també va posar lletra a les seves sardanes.[4] Vicenç Bou esdevingué un autor admirat i les cupletistes Mercè Serós i Pilar Alonso es van fer seves aquestes sardanes que esdevingueren veritables èxits. Això li donà molta fama i el públic barceloní va reclamar la presència del compositor. El 1929, un cop abandonada la seva faceta de director i intèrpret, continuà escrivint sardanes però amb menys quantitat i popularitat.
Bohemi al Paral·lel
Seduït per l'èxit, Vicenç Bou s'engrescà a traslladar la seva residència a Barcelona. S'hi sentia bé, formant part de la vida bohèmia i cosmopolita del Paral·lel d'abans de la guerra.[4] Foren els anys daurats. Presumit i guapo, amb un bigoti que sempre volia tenir perfecte, allà es va formar la llegenda del bohemi incombustible, del seductor de cupletistes.[5] Raquel Meller li encarregava cançons que la gent cantà durant molt temps. Cantants que triomfaven com Emili Vendrell o Conxita Panadès, cupletistes com Mercè Serós, Pilar Alonso, Pepeta Iris i Goyita, van incloure temes cantats de Bou[8] en els seus repertoris i posaren de moda les seves melodies que també sonaven a París i a l'Argentina. Bou va haver de registrar els drets d'autor als Estats Units.[4]
Postguerra a Torroella
Amb l'inici de la Guerra Civil s'estroncà el seu somni de vida bohèmia al Paral·lel barceloní i Bou va retornar a Torroella, a la mateixa casa on havia nascut. Tres dels seus cinc fills van anar al front, el gran, en Pere, ja no en va tornar. Van ser moments difícils on passà moltes penes, on fins i tot va passar gana,[5] i Bou es va enfonsar. Al cap d'un temps el seu fill va posar una barberia, fet que va comportar l'entrada de diners a la família.[5]
Aviat, Vicenç Bou, va començar a rebre homenatges per tot Catalunya i a finals dels anys quaranta La cardina encara salta anunciava un retorn a la composició que seria molt celebrat. Ràpidament va escriure més sardanes que es convertiran en clàssics, com Pescadors bons catalans, i Record de Calella.[7] Va ser el fill Rogeli que el 1952 que va posar lletra a una de les peces més celebrades del seu pare: Torroella, vila vella, que encara avui es canta a les escoles de la vila. També va ser decisiu l'escalf dels músics torroellencs.
El saltiró de la cardina s'utilitzà en la banda sonora del film Spanish Affair (1957), dirigida per Lluís Marquina i Don Siegel, amb Carmen Sevilla de protagonista. Els seus èxits com a compositor han deixat empremta en les nombroses poblacions que han dedicat carrers, places i centres cívics a la seva memòria.
Vicenç Bou, el creador de melodies inoblidables, va morir a Torroella de Montgrí el dia de Reis de 1962
Obra sardanística
La relació de les seves sardanes registrades supera les 175, xifra a la qual s'hi han d'afegir altres composicions no sardanístiques, amb les quals se superen amb escreix les 200 composicions. Cap altre compositor van ser tant venerat i a l'hora tant discutit.[5] Les seves sardanes, amb unes melodies rudimentàries i a l'hora irresistibles, tingueren molt d'èxit sobretot entre les classes populars.[6] En les seves sardanes no hi ha grans tècniques musicals, però la frescor de la seva música, la inspiració dels seus cants, sense cap mena d'estridència, configuren un exemple de la sardana del poble.[9]
El seu plantejament elemental no era ben vist en alguns cercles musicals i esclatà el que es va anomenar el cas Bou, una oposició entre els partidaris del músic torroellenc i els que ho eren de la música de concert, en especial, els seguidors d'Enric Morera.[5]
- Esperança
- Cants de maig
- L`anell de prometatge
- Voliaines
- Angelina
- Continuïtat
- Girona aimada
- Festamajonera
- Mimosa
- Mar de xaloc
- Revetlla
- Esclats de joventut
- Tossa
- Flor de mar
- L`espigolera
- De Sant Feliu a S'Agaró
- Els meus de Barcelona
- La somrienta
- Montserrat
- Regalims del cor
- Èxtasi
- Mariagna
- Sospirs d`amor
- Otília
- Flor de llevant
- La mare cantora
- Mirambell
- Tonades de pastor
- El saltiró de la cardina
- Llevantina
- La cardina encara salta
- Pescadors bons catalans
- Torroella vila vella
- Record de Calella
Referències
- ↑ Biografia a musicsperlacobla.com
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Entrevista al nét del compositor a emporion.org
- ↑ Revista Girona. Memòria del mestre Vicenç Bou
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 http://www.juditpujado.cat/pdf/Vicen%E7%20Bou%201.pdf Judit Pujadó. Vicenç Bou, la sardana al cor]
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Reportatge sobre Vicenç Bou a TV3
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Vicenç Bou i Geli». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- ↑ 7,0 7,1 Biografia a coblamarinada.com
- ↑ Biografia a sardalleida.org
- ↑ Biografia a diaridegirona.cat
Bibliografia
- J.Miracle Llibre de la Sardana. Barcelona: Selecta, 1964 (2a edició)
- C.Riera (i al.), Diccionari d`autors sardanistes. Girona: Ed. SOM (Revista de Cultura Popular de Catalunya), 1990