Francesc Xavier Casp i Verger
Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet 7 d'octubre de 1915 - València 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, va ser un poeta i activista polític valencià.
Biografia i activitat política
En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, partit socialcristià i valencianista, del que va arribar a ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. També publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valenciá, dirigida per Josep Maria Bayarri. Durant la guerra civil va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.[1]
La seua tasca valencianista la continuà en la postguerra, amb altres militants d'Acció Nacionalista Valenciana, com Ricard Sanmartín, Josep Vila, Miquel Adlert o el seu germà Vicent Casp. Les primeres accions consistiren en l'edició d'una coŀlecció de 25 estampes amb pregàries en valencià, que deixaven entre els bancs de les esglésies, i en la realització de tertúlies clandestines. En 1944 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en valencià del franquisme.[2] En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster,[3] Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner,[4] Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés,[5] i d'altres.[6] En 1948 fundà i dirigí la revista literària i bimestral Esclat, publicada clandestinament, que només va poder traure tres números (de maig-juny a setembre-octubre).
Va tindre un lloc destacat amb el valencianisme de la postguerra posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster, i inicialment va defendre la unitat de la llengua. Mostra d'això és que arribà a dir que "catalans, valencians i balears formem part de la Comunitat Catalànica".[7]
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmès a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al secessionisme lingüístic valencià, sent els impulsors de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), i de les anomenades normes del Puig, amb les quals es pretenia trencar la unitat lingüística del valencià-català. L'amistat amb alguns catalanistes convençuts, com ara Joan Fuster, es va mantindre, tot i que els dos es van situar com els dos símbols culturals i literaris més importants dels dos bàndols del conflicte político-lingüístic. Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana. Des de gener de 1989 fins juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. En juny del 2001 Xavier Casp acceptà entrar, després de moltes reticències, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua,[8] fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüístic que ell mateix havia promogut en els anys huitanta. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar a que fora evacuat en un furgó policial.
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua la dimissió com a membre de la AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Obra poètica
En 2009 es van presentar les seues Obres Completes, publicades per la Generalitat Valenciana.[9]
La música era una de les passions familiars, (no de bades, va ser un talentós pianista),[8] però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia.
De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz.
Les primeres obres van ser escrites en les Normes de Castelló, tot i que a partir dels setanta canviaria a les normes de la RACV, reescrivint part de la seua obra anterior amb estes normes.
Entre les seues obres podem destacar:
- Volar (1943).
- La inquietud en calma (1945).
- Jo sense tu (1948).
- On vaig, Senyor? (1949).
- Aires de cançó (1950).
- Goig (1953).
- Poema dramàticament esperançat (1956)
- Jo, cap de casa (1962).
- D'amar-te, Amor (1963).
- Silenci (1970. Premi "Valencia de literatura").
- Confesión con Ausiàs March (1973) .
- Vinatea (1975).
- Gran Sonata de la Patria (1981; pròleg de Miquel Adlert i Noguerol).[10]
- Schumann, el piano i yo (1996, Premi de Poesia en Valencià Roïç de Corella, en la XIII edició dels Premis Literaris Ciutat de València, 1994).[11]
Referències
- ↑ Plantilla:Citar llibre
- ↑ pàgina 182 de "Franquisme i repressió: la repressió franquista als països catalans (1939-1975)" - de Pelai Pagès i Blanch
- ↑ Bibliografia de Joan Fuster. Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics.
- ↑ Bibliografia de Sanchis Guarner openlibrary.org
- ↑ Vicent Andrés Estellés a edu635.cat
- ↑ pàgina 251 de la Història de lo Rat Penat de Federico Martínez Roda.
- ↑ Revista Serra d'Or, número 6 del mes de juny de 1961.
- ↑ 8,0 8,1 Xavier Casp:¡Ni me vendo ni me alquilo!. Article a Las Provincias del 27 de juny de 2007.
- ↑ La obra completa de Xavier Casp s'edita com a referent de valencianisme cultural. Article a Las Provincias del 9 d'abril de 2009.
- ↑ Aquesta obra, tal com va aclarar el seu autor en la introducció, va rebre un premi als Jocs Florals de la Llengua Catalana el 5 d'octubre de 1951 al Auditorium del Museu d'Art Modern de Nova York (l'edició finalmente editada ho és amb normativa separatista).
- ↑ Schumann, el piano i yo. Fitxa de publicacions de l'Ajuntament de València.
| Precedit per: Emili Beüt |
President de Lo Rat Penat 1980–- 1982 |
Succeït per: Joan Gil i Barberà |