Vés al contingut

Vicent Andrés Estellés

De Viki.cat
Vicent Andrés Estellés
Naixement 4 de setembre de 1924
Burjassot (Horta Nord)
Mort 27 de març de 1993 (als 68 anys)
Ciutat de València
Activitat Periodista, escriptor i poeta
Nacionalitat País Valencià País Valencià
Obres principals Llibre de meravelles
Premis Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978)
Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990)
Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura (a títol pòstum)

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993)[1] era un periodista, escriptor i, un dels més importants poetes valencians del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua.

Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d'ell s'ha dit que és el millor poeta valencià des de l'època d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella.[cal citació]

Biografia

Vicent Andrés Estellés va nàixer en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant aqueix període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia.[1] La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.

Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en aquesta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.

El 1942, amb dihuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursà la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias,[1] dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis i Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.

El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, "La Primera Soledad" i "La Nit", inspirats en eixa feta. Més tard va tindre dos fills més, Carme i Vicent. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ocupar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[2]

Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es traslladà a viure a Benimodo (la Ribera Alta), convidat oficialment per les autoritats, i combinà la poesia amb la prosa.

En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre.

Vicent Andrés Estellés morí als 68 anys a València.

Obra

Graffiti amb el vers No hi havia a València..., a Els Poblets (Marina Alta).

Vicent Andrés Estellés té una obra diversa i molt extensa. Encara que n'és més coneguda la poesia, també escrigué novel·les, obres de teatre, guions de cinema i unes memòries. Els temes centrals de la seua obra són la mort, el sexe i la pàtria, sempre des d'un prisma popular, quotidià, senzill, directe i, fins i tot, vulgar. Tota la seua obra és difícil de catalogar, ja que algunes obres les reelaborava a partir de llibres o anotacions privades, com els Manuscrits de Burjassot, Cançoner o Mural del País Valencià, dels quals només en publicava fragments o aquells poemes que considerava més adients.

Les primeres publicacions són Ciutat a cau d'orella (1953) , La nit (1956), Donzell amarg (1958), i L'amant de tota la vida (1966), que només són un menut recull de tot el que havia escrit fins a eixe moment.

A partir dels anys setanta, publica amb més freqüència i rep nombrosos premis. Publica Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971). El 1971 publicà dues obres molt importants: La clau que obri tots els panys (que conté Coral romput) i el Llibre de meravelles, potser la seua obra més coneguda.

A partir d'aqueix moment comença a ser reconegut i es publica la seua obra completa, que inclou Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset (1979), Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981) amb -de nou- Coral romput, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990).

De la seua prosa destaca la novel·la El coixinet (1988), l'obra teatral L'oratori del nostre temps (1978) i les seues memòries: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988).[1]

Compilacions

Déu entre les coses. Antologia de poesia religiosa, és una recopilació de poemes realitzada per Enric Ferrer.[3]

Premis

Els premis més importants que va rebre són:

Reconeixements

Des del 1973, als Premis Octubre es convoca un concurs de poesia que duu el seu nom, el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.[1] i un institut d'educació secundària de Burjassot, la seua ciutat natal, duu el seu nom.

Entre 2010 i 2011 es va estrenar a València i a Barcelona una obra de teatre anomenada Poseu-me les ulleres, que també es pot considerar un espectacle biogràfic sobre l'obra i vida de Vicent Andrés Estellés. La representació tenia música en directe a càrrec de Miquel Gil i dansa interpretada per Isabel Anyó, néta del poeta.[4] L'espectacle era de la companyia de teatre Micalet i fou dirigit per Pep Tosar.[5]

Des de l'any 2010, se celebra als territoris catalanoparlants la Festa Estellés.[6] Tots els anys, Josep Lozano Lerma fa la crida, anunciant la festa.[7][8] Normalment, la celebració de la festa consisteix en recitar poemes d'Estellés amb la realització d'un sopar o una trobada.[9] La festa se celebra a les primeries del mes de setembre, i s'inspira en el Burns Supper, una celebració escocesa en honor a Robert Burns.[10]

Musicalització

Estellés és un dels poetes més musicats en la llengua catalana, i Ovidi Montllor qui més l'ha dit i cantat: seues són les adaptacions d'El vi, Prediccions i conformitats, Els amants, Una escala qualsevol, El ball, M'aclame a tu i el Coral romput sencer.

Altres cantants, cantautors o grups que l'han musicat són Paco Muñoz, Celdoni Fonoll, Maria del Mar Bonet (Les illes), Remigi Palmero (Plens de sol de bon matí), Dropo (La veu d'un poble), Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el Sifoner, Raimon, Obrint Pas, Esteve Ferre (El meu ofici és l'alegria), Carles Barranco (Jorns de festeig), Pau Alabajos i Bertomeu (el llibre-disc "7 d'Estellés"), entre altres.

Amb motiu de la declaració de Vicent Andrés Estellés com a Escriptor de l'Any 2012, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va editar un CD recopilatori titulat Demà serà una cançó. Antologia de poemes musicats de Vicent Andrés Estellés, un projecte coordinat per Josep Vicent Frechina que recull vint temes de diversos intèrprets com Ovidi Montllor, Al Tall i Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Lluís el Sifoner, Soul Atac, Miquel Gil, entre altres.

Vegeu també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Vicent Andrés Estellés». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ Pérez/Salvador: Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (València: 3 i 4, 1981)
  3. ↑ «Déu entre les coses, antología de poesía religiosa de Vicent Andrés Estellés, se presenta en Burjassot» (en castellà). el periòdic, 09-02-2011. [Consulta: 26 agost 2011].
  4. ↑ «I Estellés, que encara revoluciona tot València». Vilaweb. [Consulta: 3 febrer 2011].
  5. ↑ «Con las gafas de un poeta» (en castellà). Web del Diari El País. [Consulta: 3 febrer 2011].
  6. ↑ «La II Festa Estellés comença a espurnejar». Vilaweb, 03-09-2011.
  7. ↑ «Els poemes de Vicent Andrés Estellés s'escampen arreu de la nació». Llibertat.cat, 04-09-2012.
  8. ↑ «L'Espai Vilaweb i l'Espai País Valencià a Barcelona celebren la Festa Estellés». Llibertat.cat, 06-09-2012.
  9. ↑ «La tercera Festa Estellés, divendres a Ontinyent». Vilaweb, 27-09-2012.
  10. ↑ «Es prepara la tercera edició de la Festa Estellés». Generalitat de Catalunya, 24-07-2012.

Enllaços externs

Obtingut de «https://www.viki.cat/w/index.php?title=Vicent_Andrés_Estellés&oldid=6202»