Antoni Desvalls i de Vergós
Antoni Desvalls i de Vergós (el Poal, Pla d'Urgell, 1666 - Viena, 1724) fou un militar català, nomenat primer marquès del Poal. Era fill d'Antoni Desvalls i de Castellbell. Durant el regnat de Carles II fou patge del privat de Joan Josep d'Àustria i més tard ingressà a l'exèrcit, on assolí el grau de capità, juntament amb el seu germà Manuel.
Quan començà la guerra de Successió es posà a favor de l'arxiduc Carles i aconseguí posar l'Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l'obediència austriacista el 1705. Per la seva lleialtat, el 1706 obtingué el títol de vescomte, i poc temps després, el de marquès del Poal. S'encarregà de la defensa de Barcelona i va dirigir les campanyes de 1707 i 1710. El 1713 presidí la junta de guerra a Barcelona, i dugué a terme, com a coronel de cavalleria, diverses campanyes militars pel Principat amb els miqueletsError de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
noms no vàlids, per exemple, hi ha masses i el Regiment de cavalleria La Fe del coronel Sebastià de Dalmau i Oller,Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
noms no vàlids, per exemple, hi ha masses entre les que aconseguí la victòria a la batalla de Talamanca.[1]
El gener del 1714 fou encarregat d'organitzar l'exèrcit català de l'interior, per tal de fer de suport a la Barcelona assetjada des de la rereguarda dels exèrcits borbònics, que encerclaven la capital catalana.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
noms no vàlids, per exemple, hi ha masses
[2] Així començà una campanya militar, que va durar fins a la capitulació de Cardona del 18 de setembre d'aquell mateix any, que es desenvolupà sobretot a la Catalunya central. La zona muntanyosa del Bages, Moianès, Lluçanès i bona part d'Osona fou escenari dels principals combats, que també s'estengueren cap als Vallès, els Penedès, part del Maresme, etc. Una de les principals batalles va tenir lloc a Talamanca el 13 i 14 d'agost del 1714, i provocà unes 600 baixes, entre morts i ferits, a les tropes filipistes el 1714.[1]
Quan Barcelona va caure, es va refugiar al castell i vila de Cardona, on el seu germà Manuel era governador.[3] Amb ell i la guarnició de Cardona, i amb la major part dels oficials que havien participat a l'exèrcit català de l'interior, va capitular el 18 de setembre del 1714.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida;
noms no vàlids, per exemple, hi ha masses Preferí l'exili, i s'embarcà cap a Mallorca i Nàpols, i després a Viena. Continuà com a comandant militar a Àustria i el 1716 va combatre els turcs a Hongria, comandant una divisió imperial. El seu fill Manuel Desvalls i d'Alegre fou preceptor del futur emperador Josep II, i el seu nét Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, un il·lustre científic.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Mata, Jordi «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.32-37. ISSN: 1695-2014. Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; el nom «s1714batalles» està definit diverses vegades amb contingut diferent. - ↑ Cònsul, Arnau «Resistència i caiguda de Barcelona». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, 9-2011, p.38-44. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Ginesta, Salvador. La Comarca del Bages. L'Abadia de Montserrat, 1987, p.75. ISBN 8472028607.
Bibliografia
- Albertí, Santiago. L'Onze de Setembre. Albertí Editor, 2006. ISBN 84-7246-079-7.
- SERRA I SELLARÉS, Francesc i ERILL I PINYOT, Gustau. La darrera victòria de l'exèrcit català: La batalla de Talamanca. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2009 (Col·lecció Nostra Història, 12). ISBN 973-84-95695-99-4.