Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes
| Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes | ||
 Absis del Monestir de Santa Maria Bellpuig de les Avellanes | ||
| Situació | ||
|---|---|---|
| • Territori | Catalunya | |
| • Regió | Ponent | |
| • Comarca | Noguera | |
| • Municipi | Os de Balaguer | |
| • Coordenades | coord}}{{#coordinates:41|52|Plantilla:Puntdecimal|N|0|45|Plantilla:Puntdecimal|E | name=}} |
| Fitxa tècnica | ||
| Construcció | segle XIV | |
| Estil | gòtic, abans romànic | |
| Documentat | Des del 1166 | |
| Començament | 1303 | |
| Categoria | Monestir | |
| Dimensions | 30 x 30 m | |
| Material | carreus | |
| Estat d'ús | molt bo | |
| Intervencions destacables | ||
| 1303 | ampliació i transformació a gòtic pel comte d'Urgell Ermengol X | |
| ? | reconversió de part de la nau en altres dependències | |
El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una antiga abadia de canonges regida per l'Orde de Sant Agustí. És al terme municipal d'Os de Balaguer a la comarca de la Noguera. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1931.[1]
Història
El cenobi es va fundar a partir de la unió de dues comunitats. D'una banda la dels premonstratencs del Monestir de Santa Maria de Bellpuig Vell, introduïda per l'ermità Joan d'Organyà al voltants de 1159,[2] que en fusionar els seus ermitans convertits en premonstratencs el 1166, gràcies a la generositat dels comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, amb la comunitat establerta per Guillem d'Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera) donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes.
El 1180, en morir Joan d'Organyà, es van fusionar les dues comunitats. El lloc de Bellpuig Vell quedà abandonat cap al 1195.[2] Bellpuig de les Avellanes es va convertir en la comunitat premonstratencs més important de Catalunya i la que donà origen a la resta de cases del país: el santuari marià de la Mare de Déu de Bonrepòs (1205-1224) (Pallars Jussà); Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229-1340) al Segrià, prop d'Anglesola; Santa Maria de Mur (1235) (Pallars Jussà), retornat a pabordia augustiniana després d'una llarga polèmica, i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca Oriental). Sempre va comptar amb la protecció dels comtes d'Urgell i va tenir possessions importants que s'estenien per tota la comarca fins a la serra del Montsec. L'any 1195 va estar sota la protecció del rei Alfons I de Provença, que la va honorar amb diversos privilegis i donacions.
A partir de mitjans del segle XVIII es va iniciar al monestir un moviment per a la recuperació de la història i els documents eclesiàstics. Tres dels seus abats van escriure importants estudis sobre esglésies i cenobis catalans: Jaume Caresmar (mort el 1791), Jaume Pasqual (mort en 1804) i Josep Martí (mort en 1806). Entre les obres sortides de Bellpuig cal destacar el Monumenta Cataloniae que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Bellpuig de les Avellanes fou, així, un dels importants focus de la Il·lustració al nostre país.
L'activitat en el monestir va acabar amb la desamortització del 1835. Des d'aquesta data, el cenobi ha passat per diversos usos. Entre el 1883 i el 1889 es va convertir en monestir trapense. El 1894, Agustí Santesmasses, un banquer, va adquirir l'edifici. Santesmasses va vendre els sarcòfags en què es trobaven les restes dels comtes d'Urgell al Museu The Cloisters de Nova York. El preu de venda va ser de 15.000 Pta. Les restes mortals dels comtes van ser retornades el 1967 dins d'uns senzills sepulcres de pedra.
El 1910 es va instal·lar a Bellpuig una comunitat de germans maristes que a la Setmana Tràgica havien perdut el seu noviciat, i que es varen encarregar de restaurar l'edifici. Des del 1994 va deixar de ser seminari i actualment funciona com a allotjament rural.
L'any 2006, a les voltes del temple de Vilanova de la Sal es van trobar uns baguls amb la documentació del monestir del període comprès entre 1166 i 1834 [3], que es creu que hi fou guardada arran de la desamortització de Mendizábal.
Edifici
L'església de Bellpuig es va començar a reconstruir al segle XIV en estil gòtic. Estava planificada com una gran basílica amb planta de creu llatina. La nau central es va escurçar i es van reduir les dimensions de l'església.
Té un absis central en forma de pentàgon i dos absis menors, un a cada costat de la nau. El sostre original estava realitzat en fusta amb volta ogival. La portalada d'entrada es troba en el braç nord del transsepte. És d'estil gòtic amb columnes rematades per capitells. Apareixen els escuts dels comtes d'Urgell i del monestir, així com un escut que es creu correspon al de l'abat.
Es conserva també el claustre d'estil romànic adossat a l'angle sud-oest de l'església, construït al segle XII. És de planta rectangular, les galeries del nord i del sud (les més curtes) estan dividides en dos trams per un pilar central i amb quatre arcs de mig punt, a cada costat, sostinguts per dobles columnes, les galeries més llargues estan dividides en tres trams per dos pilars, en el tram central es troben cinc arcs de mig punt i en els laterals tres arcs, tots ells sostinguts també per parells de columnes. Tots els arcs es troben ornamentats amb una motllura de puntes de diamant en el guardapols. Conserva trenta-sis capitells decorats, pertanyents a les galeries sud i oest, en les altres galeries són completament llisos. Els motius ornamentals són amb un relleu molt pla i representen elements vegetals, figures d'animals i humanes.
El monestir allotja l'arxiu de l'historiador i col·leccionista Josep Maria Gavín i Barceló.
Panteó dels comtes d'Urgell
El comte Ermengol VII, impulsor de la seva fundació, va deixar escrit al seu testament, l'any 1177, que volia ser enterrat a l'església del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.
| « | A l'església de Santa Maria de Bellpuig, que he fundat per inspiració divina (…), i a més, el meu cos per ser-hi sepultat, per la humilitat i pobresa d'aquest lloc, (…) | » |
Ermengol X va impulsar la reforma de l'edifici el 1303 per tal de convertir-lo en el panteó dels Comtes d'Urgell. Ell fou qui va fer construir els sepulcres per als fundadors del Monestir. Al mateix temps hi fou enterrat el seu germà Àlvar de Cabrera, vescomte d'Àger i finalment s'hi feu construir el seu sepulcre, on fou enterrat. Així s'escriu l'any 1314 al seu testament:
| « | Elegim per al nostre cos, el sepulcre construït a l'església de Santa Maria, del Monestir de Bellpuig, de l'ordre; per a la nostra sepultura (…) | » |
Des del segle XIV fins als inicis del segle XX aquests sepulcres van estar conservats a l'església del monestir.
L'any 1906 el monestir fou adquirit pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol. El mateix any venia els sepulcres dels comtes d'Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes.
Abans de la venda, però, el majordom del convent i fill de Vilanova de la Sal, Josep Utgé va extreure'n les restes dels comtes i les va dipositar sota l'altar de l'església del monestir. Poc després van ser enterrats de forma més convenient a l'església de Vilanova de la Sal.
La premsa de l'època se'n va fer ressò, sobretot en els primers moments. El bisbe d'Urgell en va reclamar el retorn, ja que n'era el propietari legítim. Fins i tot Francesc Macià, l'any 1907 com a diputat de les Corts, va fer diversos moviments per tal de recuperar els sepulcres.
El ressò inicial que reclamava els sepulcres es va anar apagant i finalment els sepulcres no es van recuperar. Foren comprats pels Estats Units d'Amèrica, i actualment es troben al museu The Cloisters de Nova York.
Pel que fa a les restes dels comtes d'Urgell, l'any 1967 van ser retornades a l'església del Monestir de les Avellanes, provinents de l'església de Vilanova de la Sal, on havien reposat des del 1906. Les restes es col·locaren en dues senzilles arquetes de pedra amb els escuts dels comtes d'Urgell. Actualment encara es troben a l'església del Monestir de les Avellanes.[4][5]
Referències
- ↑ Fitxa declaració BCIN
- ↑ 2,0 2,1 Baldiri B. «Monestir de Santa Maria de Bellpuig Vell». Monestirs de Catalunya - monestirs.cat.
- ↑ Plantilla:Cita notícia
- ↑ «El Monestir de les Avellanes i els sepulcres dels Comtes d’Urgell». Monestir de les Avellanes. [Consulta: Plantilla:Data consulta].
- ↑ Gonzalvo, Gener. Història del panteó dels comtes d'Urgell. Els sepulcres del monestir de Bellpuig de les Avellanes. Lleida: Universitat de Lleida, 2007 (El Comtat d'Urgell; 5). ISBN 978-84-8409-217-9.
Vegeu també
Bibliografia
- Pladevall, Antoni. Els monestirs catalans. Barcelona: Destino, 1970. ISBN 8423305112.
- Ramos, Maria Lluïsa. Catedrals, monestirs i gran edificis religiosos. Barcelona: Geoestel, 2005 (Monuments de Catalunya; 1). ISBN 8496295-15-X.
Enllaços externs
- Lloc web del monestir
- Bloc del monestir (continguts específics i d'interès!)
- Arxiu Gavin (web provisional)
