Santa Maria de l'Estany
Plantilla:Infotaula patrimoni cultural El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat en el poble de l'Estany, dins del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès, si bé adscrit administrativament a la del Bages.
Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians.
Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080, i el seu claustre és una de les joies[1] del romànic català.
Història
Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir, com l'església de la Garriga o la pabordia de Castellterçol. El bisbe de Vic, en fer la cessió a l'Estany d'aquella pabordia, es va quedar amb l'església de Santa Maria de Moià, tot i que li va cedir, a canvi, les de Sant Quirze de Muntanyola, Sant Feliu de Rodors, Sant Pere de Ferrerons i Sant Fruitós de Castellterçol.
El 1332 Arnau d'Oló venia el terme d'Oló, amb els castells d'Oló i Aguiló, a Ot de Montcada, la vídua del qual, Sibil·la, el va vendre a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven emprenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369. A partir d'aquell moment, el 1386 es va iniciar una sèrie de lluites entre els homes d'Oló i els de l'Estany per la redempció del castell, tot i que en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló. Aviat se'n van desenganyar i reprengueren la lluita per l'alliberament, ara contra el poder eclesiàstic. En un primer moment, organitzaren un sindicat per recollir els 200.000 sous que havia costat la compra, per part del monestir de l'Estany, de castells i terme, però l'abat i els canonges de l'Estany no hi van accedir mai. La pretensió era passar a domini reial directe, situació molt més avantatjosa que l'existència d'un senyoriu, fos nobiliari o eclesial.
La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606.
La dependència d'Oló del monestir de l'Estany comportà, doncs, uns 250 anys molt agitats. Els olonencs lluitaren per l'alliberament del domini que els subjugava, primer senyorial i després eclesial. Aquestes lluites coincideixen amb un fenomen comú a tot el país que comença a finals de l'edat mitjana i s'allargassa durant tota l'edat moderna.
El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini les esglésies parroquials de Sant Pere dels Arquells i Sant Salvador de Rubinat (a la Segarra), Sant Jaume d'Olzinelles (en el terme de Sant Fruitós de Bages), Sant Fruitós de la Ginebreda i Sant Julià d'Úixols (en el terme de Castellterçol), Sant Feliu de Rodors, Sant Feliu de Terrassola, Sant Llorenç de Boada, Sant Iscle i Santa Victòria de Tolosa (a l'actual Castellar del Vallès), Santa Maria de Segur i Santa Maria de Caselles.
Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar.
L'edifici del monestir
L'església
L'església és austera i tota de pedra nua, i conserva l'estil romànic tardà del segle XII. De planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis, el més gran dels quals és el central. En el lloc on es creuen la nau i el transsepte hi ha un cimbori del segle XV que fa de base del campanar.
El claustre
El claustre, ubicat a la part meridional del monestir, es va construir des de mitjan segle XII fins a finals del segle XIII o inicis del XIV. És l'element més atractiu del monestir, i en destaquen les columnes dobles amb els seus magnífics i ben conservats 72 capitells esculpits amb iconografia de temàtica vegetal, animal, heràldica i d'escenes bíbliques i costums profanes. Per les diferències en estil i època, sembla que van ser esculpits per diferents tallers.
A la galeria septentrional, els capitells ensenyen escenes de l'Antic i Nou Testament, les figures denoten una certa rigidesa i falta de moviment. En aquestes escenes, l'artista destaca per la minuciositat dels detalls.
En el costat occidental, els capitells apareixen amb motius decoratius com fulles i palmetes estriades amb caps humans o bèsties. Gairebé totes les escenes estan realitzades en alt relleu.
A la resta de les galeries es troben els capitells més tardans, decorats amb escenes de tipus profà, que reflecteixen la societat del moment.
Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic, com poden ser els motius ornamentals fitomòrfics, zoomòrfics i antropomòrfics.
Encastats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. Cal destacar en aquest claustre la figura de la Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre.
En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té documentació des del segle XI.
L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany.
Es preveu una pròxima restauració (2013) per actuar en el claustre, en el qual es durà a terme la restauració de tota la pedra. .[2]
La parròquia actual
En l'actualitat, i des dels darrers anys del segle XX, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri.
Referències
Bibliografia
 |
Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article.
Aquest article té una llista de referències o d'enllaços externs, però les fonts no queden clares. Podeu millorar aquest article precisant cadascuna d'aquestes obres en citacions i referències a frases o paràgrafs concrets. |
[[Categoria:Articles amb referències per millorar des Plantilla:Deod']]
- ADELL I GISBERT, Joan-Albert [et al.]. "Santa Maria de l'Estany". A: XI El Bages. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Catalunya Romànica, XI). ISBN 84-85194-57-8
- CATALÀ i ROCA, Pere. "Notícia castellívola referent al monestir de Santa Maria de l'Estany". A: Els Castells catalans, vol. V. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1997 (2a edició). ISBN 84-232-0335-2
- GAVÍN, Josep M. Bages. Barcelona: Artestudi Edicions i Arxiu Gavín, 1979. (Inventari d'esglésies, 5). ISBN 84-85180-18-6
- GOMIS, Cels. "Sant Quirze Safaja". A Geografia General de Catalunya. Pcia. de Barcelona. Barcelona: Establiment Editorial d'Albert Martín, sense data. No té ISBN.
Plantilla:Millorar bibliografia
- G.Gaillard, Les chapiteaux du cloître de Sainte-Marie de l'Estany, Gazette des Beaux-Arts, 1933
- J. Junyent, El monestir i el claustre de Santa Maria de l'Estany, Ausa num. 34, 1960, vol. I pàgs. 397-403
- Joan Ainaud de Lasarte, Les chapiteaux du cloître de Sainte-Marie de l'Estany en Catalogne, Archeologia, num. 14, 1967
- A.Pou i R. Vinyeta, L'Estany. Guía turística, Barcelona, 1974
- A. Pladevall i J. Vigué, El monestir romànic de Santa Maria de l'Estany, Artestudi, nº 6, Barcelona, 1978
- Mons. Edouard Junyent, La España Románica, Cataluña Románica /2, Ediciones Encuentro, 1980, pàgs. 183-205
- Pere Beseran i Ramon, Revisions i propostes per a l'escultura del claustre de l'Estany, en Lambard, Estudis d'art medieval, vol. XII, 1999-2000, Amics de l'Arts Romànic, Barcelona 2000, pàgs. 65-80
- Estrella Massons i Rabassa, La iconografia del diable al claustre de Santa Maria de l'Estany, Lambard, Estudis d'art medieval, vol. XV, 2002-2003, Amics de l'Arts Romànic, Barcelona 2003, pags. 11-37
- Jaime Cobreros, Guía del Románico en España. De la A a la Z, Anaya Touring Group, 2005, pàgs. 380-383.
Enllaços externs
- Santa Maria de l'Estany en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic de Catalunya
- Monestirs de Catalunya. Santa Maria de l'Estany
