Charles de Gaulle

Charles de Gaulle
18è President de la República Francesa 1r de la V República Copríncep d'Andorra
Mandat 8 de gener de 1959 – 28 d'abril de 1969
Precedit per	René Coty
Succeït per	Georges Pompidou Interinament Alain Poher
149è Primer Ministre de França 21è de la IV República
Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959
President	René Coty
Precedit per	Pierre Pflimlin
Succeït per	Michel Debré
1r Cap del govern provisional de la República
Mandat 3 de juliol de 1944 – 20 de gener de 1946
Precedit per	Ell mateix Com a cap de la França Lliure Henri Philippe Pétain Com a cap de la França de Vichy
Succeït per	Félix Gouin
Ministre de Defensa
Mandat 1 de juny de 1958 – 8 de gener de 1959
President	René Coty
Precedit per	Pierre de Chevigné
Succeït per	Pierre Guillaumat
Cap de la França Lliure
Mandat 18 de juny de 1940 – 3 de juliol de 1944
Precedit per	Albert Lebrun Com a President de la República
Succeït per	Ell mateix Com a cap del Govern Provisional de la República Francesa
Naixement	22 de novembre de 1890 Lilla (Nord, Nord – Pas de Calais, França)
Mort	9 de novembre de 1970 (als 79 anys) Colombey-les-Deux-Églises (Alt Marne, Xampanya-Ardenes, França)
Partit polític	Independent (fins a 1947) RPF (1947-1955) Independent (1955-1958) UNR (1958-1968) UDR (1968-1970)
Parella	Yvonne de Gaulle
Professió	Militar i polític
Nacionalitat	Francesa
Religió	Catòlic Romà
Signatura

Charles André Joseph Marie De Gaulle, (Lilla, 22 de novembre de 1890 - 9 de novembre de 1970) fou un general francès i home d'Estat que va dirigir a les Forces Franceses Lliures durant la Segona Guerra Mundial. Més tard va fundar la Cinquena República Francesa el 1958 i va servir com el seu primer President 1959-1969. A França, és conegut com Général de Gaulle o simplement Le Général, o pels seus detractors com "La Gran Zora".

Va ser un veterà de la Primera Guerra Mundial, que als anys 1920 i 1930, havia sortir a la llum com a defensor de la guerra amb blindats i de l'aviació militar, que considerava un mitjà per trencar l'estancament de la guerra de trinxeres. Durant la Segona Guerra Mundial, va assolir el rang temporal de general de Brigada, liderant un dels pocs contraatacs de blindats amb èxit de 1940 Caiguda de França, per a organitzar, a continuació, les Forces Franceses Lliures amb els funcionaris francesos exiliats a Anglaterra. Abans d'escapar a Anglaterra, va fer un famós discurs per radio el juny de 1940, exhortant al poble francès a resistir a l'Alemanya nazi. Després de l'alliberament de França el 1944, De Gaulle es va convertir en Primer Ministre del govern provisional Francès. Encara que es va retirar de la política el 1946, a causa dels conflictes polítics, va retornar al poder amb el suport militar arran de la crisi de maig 1958. De Gaulle va dirigir la redacció d'una nova constitució per a la fundació de la Cinquena República, i va ser elegit president de França.

Com a president, Charles de Gaulle va posar fi al caos polític i la violència que va precedir el seu retorn al poder. Encara que al principi van donar suport al govern francès a Algèria, es va decidir per una polèmica concessió de la independència del país, posant fi a una guerra costosa i impopular, però deixant a França dividida. Va renovar la moneda el gener de 1960 per controlar la inflació i va promocionar el creixement industrial. De Gaulle, va supervisar el desenvolupament d'armes atòmiques i va promoure una política exterior pan-europea, tractant de disminuir la influència anglosaxona d'EUA i el Regne Unit, va retirar França del comandament de l'OTAN, es va oposar a l'entrada de la Gran Bretanya a la Comunitat Europea i va reconèixer la Xina comunista. Durant el seu mandat, de Gaulle, també s'enfrontà a la controvèrsia i l'oposició política dels comunistes i els socialistes, i a l'onada de protestes del maig del 1968. De Gaulle es va retirar el 1969, però va seguir sent el líder més influent en la història moderna de França.

Era fill d'un mestre d'escola i s'educà en una família molt catòlica. Era descendent d'aristòcrates procedents de Normandia i Borgonya, i un oncle seu fou un famós estudiós celtista. Llegí Maurice Barrès, Henri Bergson i Charles Péguy. Del 1908 al 1912 estudià a l'Acadèmia Militar de Saint-Cyr i fou destinat a al 33è regiment d'infanteria, on va romandre sota les ordres de Henri Philippe Pétain.

Biografia

Orígens famíliars

Fill de pares d'ascendència noble, Charles de Gaulle és d'origen del Nord per la seva família materna (els Maillot). Basant-se en la feina de la família de Gaulle, especialment l'avi patern del general de Gaulle, el de Gaulle seria una molt antiga família de la noblesa d'espasa francesa, que no és, però, reconeguda per cap noble francès.

Probablement el més antic avantpassat del general de Gaulle, d'acord amb aquest feina, Richard de Gaulle, escuder del rei Felip August, qui el va dotar d'una taxa de Elbeuf-en-Bray Normandia, en 1210. Hi ha rastres d'una prop de 1420 Jehan de Gaulle que, després del desastre de la Azincourt, es van resistir durant gairebé dos anys als anglesos Vire, al oest de Normandia, abans de ser obligat a l'exili a Borgonya.

Per segles XVI i XVII, trobem proves de capitaines-châtelains de Gaulle a Cuisery al sud de Borgonya. Gaspard de Gaulle, descrit pel rei Charles IX de cavaller , va ser delegat de Chalon-sur-Saône el Estats Generals de Blois any 1576. Aquests de Gaulle havia instal·lat en Xampanya, on trobem les seves empremtes al Châlons-en-Champagne pels segles XVII i XVIII, exercint càrrecs de justícia. La família finalment es va establir a París pel mitjns del segle XVIII. El besavi del general de Gaulle, l'advocat del Parlament de París, va comparèixer davant la Tribunal Revolucionari al terror, però va aconseguir evitar la guillotina . Els de Gaulle estaven residint durant gairebé cent cinquanta anys a París Charles quan de Gaulle va néixer el 1890.

Primera Guerra Mundial

Nomenat tinent l'1 d'octubre de 1913, va ser promogut a capità al gener de 1915. Va ser ferit el 15 d'agost de 1914 a la cama (fractura de peroné amb esclats a l'articulació), durant el seu primer combat, a Dinant. Va unir-se de seguida al 33è Regiment d'Infanteria al front de Xampanya per comandar la 7a companyia. Va ser ferit de nou, el 10 de març de 1915, a la mà esquerra a Mesnil-Les-Hurlus, a Xampanya, durant la batalla del Somme. Decidit a combatre, desobeí els seus superiors i ordenà disparar sobre les trinxeres enemigues, motiu pel qual va ser rellevat de les seves funcions durant 8 dies. Oficial exigent, la seva intel·ligència i el seu coratge davant l'enemic el van distingir fins el punt que el comandant del regiment li oferí de ser el seu adjunt.

El 2 de març de 1916 el seu regiment va ser atacat i delmat per l'enemic mentre que defensaven el poble de Douamont, duran la batalla de Verdun. La seva companyia va ser destruïda durant la batalla i els supervivents van quedar encerclats. Intentant avançar, la violència del combat l'obligà a saltar al forat d'un obús per protegir-se, però els alemanys el feriren a la cuixa esquerra d'un cop de baioneta, fent-lo presoner.

Després d'una temptativa d'evasió fracassat a Osnabrück, va ser traslladat a la fortalesa d'Ingolstadt, a Baviera, un cap de càstig destinat a oficials presoners. Allà trobaria el futur general Georges Catroux, l'aviador Ronald Garros, el periodista Rémy Roure, l'editor Berger-Levrault i el futur mariscal de la Unió Soviètica Mikhaïl Tukhatxevski. Descriu la seva sort de captiu com "un exili lamentable" en una carta a la seva mare. Per matar l'avorriment, de Gaulle organitzà pels seus companys conferències sobre l'estat de la guerra en curs. Però sobretot, intenta evadir-se en 5 ocasions, però sense èxit. Va ser alliberat després de l'armistici de l'11 de novembre de 1918, reunint-se amb els seus un mes després. Els dos anys i mig de captiveri li deixaren un regust amarg, tot considerant-se un revenant, un soldat inútil que no servia per a res. Tot i això, el 23 de juliol de 1919 fou condecorat amb la Legió d'honor i amb la Creu de Guerra 1914-1918 amb estrella de bronze.

Període d'entreguerres

De Polònia a l'acadèmia de guerra: oficial conferenciant

En un inici Charles de Gaulle seguí la seva carrera militar sota la protecció de Pétain. Entre 1919 i 1921 va ser enviat a Polònia, que tot just havia aconseguit la seva independència. Allà participà a la formació del nou exèrcit polonès, combatent victoriosament contra l'Exèrcit Roig a la guerra polonesosoviètica. Pronuncià diverses conferències i observà el retorn d'una guerra de moviments lligada a les circumstàncies.

El 7 d'abril de 1921 es casà amb Yvonne Vendroux a l'església de Notre-Dame de Calais. Tindrien tres fills:

• Philippe, (n. 8 de desembre de 1921); almirall i senador
• Élisabeth, (n. 15 de maig de 1924)
• Anne, (1 de gener de 1928 – 6 de febrer de 1948)

En tornar a França, el capità de Gaulle va encarregar-se del curs d'història a l'Acadèmia de Saint-Cyr abans de ser admès a l'Escola Superior de Guerra al 1922. Allà entrà en conflicte doctrinal amb els seus superiors, car contestà la visió estratègica massa lligada a la planificació defensiva i la compartimentació del terreny, però beneficiant-se de la protecció del mariscal Pétain, no va obtenir unes bones notes, però continuà fent-se una reputació prometedora.

Al 1924 el mariscal Pétain va fer rectificar unes notes qualificades com injustes atorgades al seu protegit.

Al 1925 va ser destinat a l'estat major del mariscal Pétain, vice-president del Consell Superior de la Guerra. Allà el posaren com a conferenciant a l'escola de guerra i li demanà que preparés una història sobre la història del soldat. Al 1927, en presència del mariscal Pétain, pronuncià a l'acadèmia de guerra tres conferències remarcades: « L'action de guerre et le chef », « Du caractère », i « Du prestige ».

Teòric militar: els carros i l'exèrcit professional

Promogut a comandant de batalló el 25 de setembre de 1927, a l'octubre marxa a Trèveris per prendre el comandament del 19à batalló de caçadors a peu (BCP). Allà portà a terme un comandament enèrgic i continuà amb les seves conferències, al igual que havia fet en el seu destí anterior. Al 1929 va ser destinat a Llevant, passant dos anys amb la seva família a Beirut.

Gràcies al recolzament del mariscal Pétain, al novembre de 1931 va ser nomenat pel secretariat general de la defensa nacional a París. Aquest nou càrrec serà capital, car és el moment on s'inicia als afers d'estat, car s'ha d'encarregar en particular de treballar en el projecte de la llei militar. El 25 de desembre de 1933 és promogut a tinent coronel.

És durant aquests anys en que Charles de Gaulle desenvoluparà les seves teories militars: publicà La Discorde chez l'ennemi (1924), Le Fil de l'épée (1932), Vers l'armée de métier (1934) i, finalment, La France et son armée (1938). Aquest darrer llibre, preparat per al mariscal Pétain al 1925, de Gaulle s'hi consagrà durant dos anys, però finalment no va complaure al mariscal, qui confiaria el treball a un altre. Això ferí a de Gaulle, però malgrat tot dedicaria al mariscal Pétain la seva obra : «Car res mostra millor la vostra glòria, que la virtut que pot tenir lloc sota els llums del pensament». Al 1938 de Gaulle decidí publicar-lo, després d'advertir-ho a Pétain. Per empitjorar les coses, el mariscal s'oferí a escriure un prefaci, oferta que de Gaulle no acceptà, sorgint una baralla entre els dos homes que no es tornarien a trobar fins al juny de 1940 i de manera fugaç.

A la seva primera obra, de Gaulle insistia en la necessitat de la unitat de comandament i de la nació, donant la primacia als polítics per damunt dels militars: segons de Gaulle, va ser només a causa de les seves divisions internes que Alemanya va perdre la guerra. En tornar a reemprendre les seves conferències sobre el paper del comandament, al 1932, a Le Fil de l'épée senyala la importància de la formació dels comandants i del pes de les circumstàncies. Si de Gaulle estudià la importància de la defensa estàtica en el moment d'escriure: »Per França és una necessitat permanent la fortificació del seu territori [...] L'encoratjament de l'esperit de resistència d'un poble per l'existència d fortificacions permanents, la cristal•lització, l'exaltació de les seves energies per la defensa de les places són fets que tant polítics com militars han de reconèixer en el passat i han de preparar pel futur.», no és menys sensible a les idees del general sobre la necessitat d'un cos cuirassat, unint les capacitats de foc i moviment, capaç d'iniciatives i d'ofensives valentes. Sobre aquest punt entrà completament en oposició amb les doctrines oficials, en particular les de Pétain.

A la seva obra Vers l'Armée de métier desenvolupà la qüestió de fons sobre la necessitat de crear un exèrcit professional en comptes de la conscripció. Llavors esdevingué el promotor per la creació d'unes unitats cuirassades autònomes deslligades a la infanteria. En general, aquesta idea trobà opinions favorables, amb les excepcions notables de Paul Reynaud, diputat del centre-dreta, o de Philippe Serre.

A l'estranger, en canvi, la idea del general Jean-Baptiste Eugène Estienne d'emprar els blindats com una punta de llança motoritzada, idea agafada per de Gaulle, suscità una gran atenció als cercles militars (Heinz Guderian, Liddell Hart). Vers l'armée de métier només va obtenir un breu èxit a França a títol de curiositat, però confirmà les concepcions del general Guderian, creador de la força mecanitzada alemanya.

Malgrat tot, al contrari que el seu influent amic el coronel Émile Mayer, de Gaulle, seguidor de la professionalització de l'exèrcit de terra, no va percebre la importància de l'aviació ni li atribuí un paper secundari: «les tropes de terra rebran de l'aviació un ajut precís pel que fa al seu camuflatge. El fum estès sobre el terra des de l'aire en pocs minuts amaguen grans superfícies de terra més que no pas el soroll de les màquines voladores que cobreixen els motors de seguiment.» Caldria esperat fins a l'edició de 1944 perquè s'adjuntés una frase: «Però sobretot en agafar ella mateixa la visió directa i la profunditat, l'aviació esdevé per l'excel·lència de l'arma pels efectes que combinen amb els efectes de ruptura i d'explotació de grans unitats mecàniques.»

A París, de Gaulle sovinteja diverses personalitats al voltant del coronel Mayer, favorable a una reforma de l'estratègia: l'estat major no ha d'acontentar-se amb una estratègia defensiva darrera de la línia Maginot. Però ni l'un ni l'altre no van ser escoltats. Partint de les estratègies del general Fuller i del crític militar britànic Liddell Hart, de Gaulle defensà una guerra de moviments encapçalada per soldats professionals, amb el suport de les unitats cuirassades.

En canvi, a Alemanya, les teories de de Gaulles van ser seguides amb gran interès a les altes esferes. Albert Speer informà que Adolf Hitler llegí en diverses ocasions el llibre de de Gaulle i afirmà que havia après molt gràcies a ell.

Idees i trobades polítiques abans de la guerra

Charles de Gaulle va fer una conferència a la Sorbona durant la primavera de 1934, sota els auspicis del cercle Fustel de Coulanges, una aparador de l'Acció Francesa. Originalment influenciat per la tradició monàrquica, Charles de Gaulle, militar sotmès al deure de reservar, revela a la seva correspondència privada la seva poca consideració vers el parlamentarisme, preferint un règim fort, tot i que públicament es manté allunyat de l'antirepublicanisme existent a una part de l'exèrcit. Aquesta malfiança vers el parlamentarisme explica que de Gaulle se sentís abans de la guerra propera a Acció Francesa, tot i que la posició de Maurras vers els acords de Munic no l'allunyen. Així, Paul Reynaud, que trobà durant la captivitat a Alemanya amb la germana del general de Gaule, Marie-Agnès Caillau, va escriure parlant sobre ella: «Molt franca, intel·ligent i bona, ens explica que en Charles era monàrquic, que defensava a Maurras contra el seu germà Pierre fins a tenir llàgrimes als ulls durant una discussió. Però en el moment de Munic, desaprovà completament l'actitud de Maurras.» De la mateixa manera, Christian Pineau va dir a André Gillois «que el general havia reconegut davant d'ell que havia estat inscrit a l'Acció Francesa i que s'havia unit a la República per no anar contra el sentiment dels francesos.» Així mateix, el resistent d'esquerres Claude Bourdet qualificaria a de Gaulle com un home de dretes, que durant molt temps va estar proper a l'Acció Francesa, que va esdevenir republicà per mimetisme. Segons Edmond Micheleet, de Gaulle va estar influenciat per Marras. Plantilla:,

Malgrat tot, les seves idees topaven per un costat amb el profund conservadorisme dels dirigents militars, i per l'altre costat per les reticències dels republicans davant un militar de reputació maurrasiana

Per tant, si el pensament de Maussas va influenciar a de Gaulle,Plantilla:, aquest va ser també va ser un deixeble de Péguy, influenciat pel socialisme de Pierre Leroux i de Bergson. Va estar format pel coronel Mayer, oficial d'origen jueu, dreyfysiard i socialitzant. Abans de la I Guerra Mundial assistí a Lille als mítings de Jaurès, i també sovintejà el "Club de Faubourg", de tendència socialista, i els moviments no conformistes dels anys 30. S'uní igualment als Amis de Temps Présent, setmanari del moviment catòlic progressista i proper al "Sillon" de Marc Sangnier, moviment que va ser favorable al Front Popular i a la intervenció de França al costat dels republicans espanyols.

L'1 de gener de 1934, Charles de Gaulle publica a la revista militar un estudi sobre la mobilització econòmica a l'estranger. Cercant exemples per França, cita l'Itàlia mussoliniana.Plantilla:,.

De fet, abans de la guerra, de Gaulle no és pas un home ideològic sinó que més aviat és un home d'acció i d'ambició.

Així s'apropà a diversos homes polítics de diverses tendències per fer-se conèixer i fer progressar les seves idees. Sovintejà a Paul Reynaud, amb qui s'escriurà fins a 60 vegades entre 1936 i 1940, s'apropà igualment a , qui després de trencar amb Léon Blum, volia unir-se al projecte socialista dels valors d'ordre, autoritat i nació. De Gaulle es trobà amb Marcel Déat en diverses ocasions gràcies a un amic, l'advocat Jean Auburtin; ambdós homes van mantenir el contacte fins a la vigília del conflicte. De Gaulle afirmà que, a proposta de Marcel Déat al novembre de 1937, «Déat té sense cap mena de dubte un gran talent i un gran valor. Això és el que vol. Però paciència, crec que el veurem volar molt alt.»

En la publicació de l'obra, Léon Blum manifestà la seva viva hostilitat vers les idees de l'exèrcit professional del coronel de Gaulle en 3 articles publicats a le Populaire, car creia que seria emprat contra la gent, especialment contra els vaguistes. I, de fet, com mostra una carta de 1935 enviada a Paul Reynaud, de Gaulle no excloïa aquesta possibilitat. Certs passatges dels llibres publicats pel coronel de Gaulle suscitaren plantejaments aprobats per l'Action française.

Al 1935, de Gaulle aprovà el pacte francosoviètic signat per Laval i Stalin, evocant l'aliança de Francesc I amb els musulmans contra Carles V per justificar una aliança destinada a assegurar la supervivència del país per justificar un acord amb els russos: «Un horror que tenim pel seu règim». La visió de de Gaulle és que s'abstrau de les ideologies que tenen poc a veure amb ell front a les permanences geopolítiques i nacionals, l'aliança amb els russos, no contra el comunisme, de la mateixa manera que la guerra és contra Alemanya, no pas contra el nacionalsocialisme.

Charles de Gaulle explica a Vers l'armée de métier que la condició per portar les idees són abandonar el servei militar universal en favor d'un exèrcit motoritzar format exclusivament per professionals: «cal que aparegui un mestre, independentment dels seus judicis, implacables en les seves ordres, amb el crèdit de l'opinió. Només servidor de l'Estat, nu de prejudicis, menyspreador de les clienteles, compromès en la seva tasca, integrat amb l'exèrcit, devot dels qui comanda, home prou fort per imposar-se, hàbil en la seducció, prou gran per una gran obra, a l'igual que el ministre, soldat o polític, a qui la pàtria deurà l'economia propera de la seva força.»

Malgrat tot, Blum poc a poc s'interessaria més en els tancs i finalment hi donaria suport en el moment de la guerra.

Al juliol de 1937, el coronel de Gaulle va ser destinat al 507è regiment de carros de combat, amb seu a Montigny-lès-Metz. Allà es troba amb la seva eina. Pren el comandament de manera interina al setembre següent, sota les ordres del general Charles Delestraint. El 25 de desembre de 1937 va ser promogut a coronel. Des de les maniobres, intentà imposar, contràriament al reglament, la seva concepció de l'ús autònom dels blindats, la qual cosa li va valer l'hostilitat del seu superior, el general Henri Giraud.

Segona Guerra Mundial

En el moment d'esclatar la guerra, Charles de Gaulle era coronel, comandant el 507è regiment de carros de combat (RCC) a Metz. Al gener de 1940, envià a 80 personalitats, entre les quals Léon Blum, Paul Reynaud i els generals Maurice Gamelin i Maxime Weygand, un memorand sobre la campanya de Polònia. Titulat L'Avènement de la force mécanique ("L'adveniment de la força mecànica"), el text insistia en la necessitat d'aliar els tancs i l'aviació.

Tres dies abans de l'ofensiva alemanya del 10 de maig, que conduiria a un avanç veloç del front francès, el coronel de Gaulle va ser advertit de la decisió del comandament de confiar-li la 4a divisió cuirassada, la principal unitat blindada de l'exèrcit francès (364 blindats), de la qual prendria el comandament l'11 de maig.

De Gaulle parlant després de l'alliberament de París.

El 15 de maig, va rebre la missió de retardar l'enemic a la regió de Laon a fi de guanyar el temps necessari per a que el 6è Exèrcit pogués bloquejar la ruta de París. Però la seva divisió encara estava en curs de constitució, i les seves unitats mai no havien operat conjuntament. Dirigí un contraatac contra Montcornet, al nord-est de Laon. Aquest és un dels pocs moments en que les tropes alemanyes han de recular. Preveient la ràpida desfeta de l'exèrcit francès sota l'ofensiva alemanya, els civils i militars desarmats omplint les carreteres, afirmà que va ser durant la jornada del 16 de maig que "el que podia fer posteriorment va ser allà que va prendre la ressolució." Havent rebut només una de les seves unitats de la 4a divisió, el coronel de Gaulle llançà un primer atac amb 80 tancs per intentar tallar les línies de comunicacions alemanyes el 17 de maig. Després d'haver assolit els seus objectius a la vila de Montcornet, la 4a divisió no va rebre reforços, havent-se de replegar davant la intervenció de reforços alemanys. La resta d'unitats de la 4a cuirassada van unir-se, llançant-se de nou a l'atac amb 150 carros que, després d'haver assolit els primers objectius, van ser aturats per la intervenció de l'aviació i l'artilleria alemanyes.

Charles de Gaulle amb el Primer Ministre del Regne Unit, Winston Churchill.

El 25 de maig de 1940 Charles de Gaulle va ser nomenat general de brigada a títol provisional. Aquest nomenament, en una promoció de sis coronels, corresponia al fet que de Gaulle, en tant que comandant d'una divisió cuirassada des del 7 de maig de 1940, ja feia funcions de general, i els seus tres col·legues comandants de divisió cuirassada ja eren generals. El nomenament suscità la satisfacció de Charles Maurras a l'Acció Francesa.

Tres dies després, el 28 de maig, atacà en dues ocasions per destruir una bossa conquerida pels alemanys al sud del Somme, a l'alçada d'Abbeville. Malgrat que la unitat s'hagué de desplaçar 200km, l'operació resultà en un èxit, que permeté fer més de 400 presoners i re reabsorvir tota la bossa, a excepció d'Abbeville, a causa de la superioritat en nombre i de l'artilleria alemanya. Això impedí que no pogués travessar el Somme al nord de la ciutat, i que el segon atac no permetés prendre la ciutat a la unitat. Comentant el comportament militar de De Gaulle sobre el terreny, l'historiador Henri de Wailly afirmà que, lluny d'estar particularment brillant, mostrà durant la batalla "les mateixes febleses i les mateixes incompetències" que la resta de dirigents militars. Pel seu costat, el general Weygand, cap dels exèrcits, concedí a de Gaulle una citació molt elogiosa en tant que comandant d'una divisió cuirassada prop d'Abbeville: «Cap admirable segur i enèrgic. Amb la seva divisió ha atacar el cap de pont d'Abbeville molt sòlidament ocupat per l'enemic. Ha trencat la resistència alemanya i progressat 14 kilòmetres a través de les línies enemigues, fent centenars de presoners i capturant un material considerable.»

El 6 de juny, el general de Gaulle va ser convocat d'urgència a París per Paul Reynaud, president del Consell, per ocupar un càrrec ministerial al seu govern com a sots-secretari d'estat de la Guerra i a la Defensa Nacional. Charles de Gaulle sortí llavors de la jerarquia militar. Tenia la missió de coordinar l'acció amb el Regne Unit per seguir el combat. El 9 de juny es trobà amb Churchill, a qui intentà en va de convèncer de llançar més forces al combat, especialment aèries. El 10 de juny de Gaulle abandonà París, que havia estat declarada ciutat oberta. Anà llavors a Orleans, Briare i Tours. Aquest va ser el moment de les darreres reunions del Comitè Suprem Interaliat on Churchill, des de la conferència de Briare on de Gaulle havia participat, intentà de convèncer el govern francès de continuar la guerra. El 16 de juny anà de missió a Londres. Allà dictà per telèfon la nota de Jean Monnet a Paul Reynaud titulada Anglo-French Unity, on cridava a una possible unió franco-britànica. De tornada de la missió, a Bordeus, s'assabentà el 17 de juny de 1940 de la dimissió de Paul Reynaud, la seva substitució pel mariscal Pétain i demanà l'armistici. El mateix dia, el general Weygand, llavors cap de l'estat major de l'exèrcit, va ser nomenat ministre de la Defensa Nacional. El traspàs de poders al mariscal Pétain va tenir lloc al dia següent, de Gaulle encara era membre del govern i corria un cert risc.Després de mantenir converses amb l'oficial d'enllaç britànic, general Edward Spears, va decidir que havia de marxar a Londres. Es trobà amb Paul Reynaud per fer-li saber el seu projecte. Aquest li va fer remetre per mitjà del seu antic director de cabinet, Jean Laurent, 100.000 francs, provinents dels fons secrets per la seva logística a Londres. El 17 de juny, acompanyant a Spears que no havia aconseguit convèncer a Reynaud i a Georges Mandel d'unir-se amb ell a Londres amb el seu ajudant de camp Geoffroy Chodron de Courcel amb el de Havilland Flamingo que Churchill havia posat a la seva disposició.

La Crida del 18 de juny de 1940

Cartell amb la Crida del 18 de juny.

El 18 de juny de 1940, de Gaulle es preparà per parlar als francesos mitjançant Radio Londres de la BBC. Aquell dia, cridà als francesos a la resistència des del seu retir a Anglaterra. A França, la Crida del 18 de juny es va poder escoltar a les 19 hores. A partir d'aquell dia, aquest text esdevingué una de les al·locucions de la història de França i l'origen del mite que feu del general el "pare de la Resistència", encara que no pren consciència de l'interès de la Resistència interior fins el 1941. L'enregistrament no es va conservar, al contrari del discurs del 22 de juny de 1940, que es confon en ocasions amb la veritable crida.

Placa commemorativa al Carlton House Terrace (Londres), quarter general de De Gaulle a Londres

El govern britànic anteriorment havia proposat al ministre de l'interior francès Georges Mandel de passar al Regne Unit i que ell també llancés una crida. Pels seus advertiments repetits contra les amenaces del III Reich i de la seva oposició a Leon Blum, Mandel ha estat senyalat com un home d'estat i de caràcter. Durant el 18 de juny, el consell de ministres britànic discutí el text de De Gaulle. El govern britànic tendia a oposar-se, però Winston Churchill el va defensar. Els vells muniquesos, darrera del ministre d'exteriors lord Halifax, encara volien tractar amb el govern de Pétain i intentar esbrinar si veritablement havia signat l'armistici. Winston Churchill, que ja es mostrava ferm davant Hitler des de feia temps i convençut seguidor de la continuïtat de les hostilitats, va haver de posar la seva autoritat a la balança. De Gaulle finalment va poder pronunciar el seu text, però va haver d'acceptar modificar les dues primeres línies en un sentit menys dur pel govern francès.

El 19 de juny, Weygand, superior jeràrquic de De Gaulle, li ordenà tornar de Londres, ignorant la invitació a continuar la lluita que aquest li havia fet. Però després que De Gaulle hagués estat degradat al rang de coronel pel seu ministre, van ser dos tribunals militars que el van convocar successivament, el primer pronunciant una pena simbòlica, però el segon condemnant a mort el cap de la França Lliure el 2 d'agost de 1940.

La França Lliure

A Londres, de Gaulle creà i dirigí les Forces Franceses Lliures. L'objectiu no era pas crear una legió de voluntaris per continuar la lluita al costat de l'Imperi Britànic; sinó que per a de Gaulle era mantenir França dins de la guerra contra Hitler, formant un exèrcit i un contra-estat dotat de tots els atributs de sobirania i de legitimitat, tenint com a base territorial els territoris de l'imperi colonial francès, futura plataforma des d'on llançar la reconquesta.

Des de l'inici de l'estiu de 1940, a partir de pràcticament res i amb un grapat de voluntaris, de Gaulle formà les bases d'una marina (FNFL), d'una aviació (FAFL, forces terrestres (FFL), un servei d'informació (la BCRA del coronel Passy). La Creu de Lorena, proposada per l'almirall Muselier esdevindria el seu emblema. L'estàtus jurídic de la França Lliure i les seves relacions amb el govern britànic són fixades pel jurista René Cassin. La França Lliure també disposa de la seva banca, el seu diari oficial, les seves condecoracions (de Gaulle creà l'Orde de l'Alliberament a Brazzaville l'octubre de 1940, per honorar els seus «companys». Els comitès francesos lliures actius al món sencer es constituïren i tractà de reunir amb de Gaulle els francesos a l'estranger, les opinions i els governs.

De Gaulle i el governador general Félix Éboué a l'Àfrica Equatorial Francesa, a finals de 1940

A França, de Gaulle va ser condemnat dues vegades in absentia, a 4 anys de presó i a la pèrdua de la nacionalitat francesa i, a més, el 2 d'agost de 1940, el Tribunal Militar de Clermont-Ferrand el condemnà a mort, a degradació militar i a la confiscació dels seus bens mobles i inmobles, per traïció, per atemptar contra la seguretat exterior de l'Estat, per deserció a l'estranger en temps de guerra a un territori en estat de guerra i setge. A Gran Bretanya, es trobà a canvi amb el suport de Winston Churchill, a més del del Parlament, del de la premsa i del de l'opinió pública. Aquest recolzament, així com el de l'opinió pública estatunidenca, seria posteriorment un bé preciós en els moments de tensió amb Londres i Washington.

En assolir la unió de les diverses possessions colonials franceses, principalment a l'Àfrica gràcies a la ràpida unió del governador Félix Éboué (el 28 d'agost van ser el Txad, el Congo i el Camerun, mentre que el Gabon va ser conquerit durant el mes de novembre de 1940), de Gaulle se situà al capdavant del Comitè Nacional Francès a partir del 24 de setembre de 1941. però sobretot aconseguí que França continués estant present entre els Aliats, mitjançant les Forces Franceses Lliures que continuaren els combats als diferents fronts. Per un altre costat, a partir de 1941-42, estimulà que se li unís la resistència interior, gràcies al coronel Passy, a Pierre Brossolette i a Jean Moulin. El 13 de juliol de 1942 el Comitè Nacional Francès proposà al govern britànic, que acceptà, modificar l'apel·latiu oficial de "França Lliure" pel de "França Combatent", a fi d'integrar la Resistència Interior.

Nombrosos factors s'oposaven a la reconciliació entre la Resistència Interior i de les Forces Franceses Lliures. Al llibre La France de Vichy, Robert O. Paxton senyala que al 1940, molts resistents d'esquerra es negaven a veure un cap decent en un militar que veien molt proper a Acció francesa. Molts resistents de dreta li reprotxaren la seva dissidència explícita vers Vichy, a menys que preferissin, com , estar relacionats amb els serveis secrets britànics. Segons Jean Pierre-Bloch, Christian Pineau, Henri d'Orléans la reunió de la República només hauria estat quelcom tàctic.

El general de Gaulle, estrenyent la mà del général Giraud, després que li ho demanessin Franklin Delano Roosevelt (al centre) i Winston Churchill (a la dreta), durant la conferència de Casablanca el 14 de gener de 1943.

Des de 1940, de Gaulle no deixà d'intentar protegir adequadament els interessos de França, tant durant la guerra com després. El 7 d'agost de 1940 va aconseguir de Churchill la signatura de l'acord de Chequers, segons el qual el Regne Unit es comprometia a salvaguardar la integritat de totes les possessions franceses i la "restauració integral de la independència i la grandesa de França". El govern britànic es comprometé a finançar totes les despeses de la França Lliure, però de Gaulle insistí en que aquests imports fossin bestretes reemborsables i no pas donatius que llancessin una ombra sobre la independència de la seva organització.

Però malgrat les relacions de confiança, segellades mitjançant tractats, entre Churchill i de Gaulle, ambdós homes van tenir unes relacions tenses, generades per l'anglofòbia que havia manifestat el general a les dècades de 1920 i 1930. I quan Churchill, ja sense arguments, va dir a de Gaulle «Però vostè no és França!. Vos sou la França combatent, ho hem consignat tot per escrit.», de Gaulle replicà immediatament: «Jo actuo en nom de França. Jo lluito al costat d'Anglaterra però no pas per compte d'Anglaterra. Jo parlo en nom de França i jo sóc responsable davant d'ella.» Churchill abdicà afirmant que «jo havia esperat que podríem lluitar colze amb colze. Però les meves esperances s'han esfumat perquè sou tan combatiu que no esteu content de lluitar contra Alemanya, Itàlia i Japó, sinó que a més voleu lluitar contra Anglaterra i Amèrica...» De Gaulle es replantejà el debat dient «M'ho prenc com una broma, però no pas del millor gust. Si hi ha un home de qui els anglesos no es poden queixar, aquest sóc jo.». En una altra ocasió, de Gaulle afirmà que els francesos el veien com una reencarnació de Joana d'Arc, a la qual cosa Churchill replicà que els anglesos l'havien enviat a la foguera. Clementine Churchill, qui admirava a de Gaulle, l'advertí en una ocasió: «General, no heu d'odiar els vostres amics més del que odieu els vostres enemics.» De Gaulle afirmà, en una sentència que s'ha fet famosa, que «França no té amics, només interessos.»

Les relacions amb Franklin Delano Roosevelt van ser més problemàtiques. El President americà, personalment francòfil, havia quedat decebut amb l'enfonsament de França al 1940 i els seus sentiments vers de Gaulle es refredaren a causa del fracàs de la seva empresa a Dakar al 1940. Els antigaullistes francesos eren nombrosos a Washington, entre ells l'antic secretari general del Quai d'Orsay Alexis Léger, qui descriuria a de Gaulle d'aprenent de dictador. A més, Roosevelt estava molt mal informat de la situació a França per l'ambaixador americà a Vichy, l'almirall Leahy, alhora molt intoxicat pels petainistes. Per tant, no hi havia cap confiança vers de Gaulle. Segons comentà de Gaulle a Churchill explicant en part l'actitud francesa vers els Estats Units, «Sóc massa pobre per ajupir-me». Per un altre costat, al contrari que de Gaulle qui es basava principalment en l'imperi francès, el president estatunidenc era profundament hostil al sistema colonial. Roosevelt projectava fer de França un estat feble, i el projecte del Govern Militar Aliat dels Territoris Ocupats (Allied Military Government of Occupied Territories - AMGOT)també anava molt lluny en aquest sentit, en tractar a França com un vençut, i no pas com una de les potències guanyadores. L'odi de Roosevelt vers de Gaulle arribava a cotes exagerades (fins el punt de considerar de Gaulle com un tirà en potència, o com a mínim com un oportunista) i ofenent fins i tot els seus col·laboradors, incloent el Secretari d'Estat Cordell Hull, qui finalment es posaria al costat de la França Lliure i del seu cap.

Al 1943, els governs a l'exili anglès estaven satisfets amb les relacions de bon veïnatge amb els gaullistes. Tots els governs, a més de legals, estaven situats en una posició més còmoda que els gaullistes que eren, de fet, dissidents contra el govern de Pétain que els francesos havien nomenat mitjançant condicions reconegudes legals, en principi, per les grans potències. Aquesta situació, però, anà canviant poc a poc. Però al 1943, el govern belga a l'exili de Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak precipità els moviments en ser els primers a reconèixer oficialment els Francesos Lliures i a de Gaulle com els únics representants legítims de França. El govern britànic havia intentat dissuadir els belgues, creient que la seva iniciativa serviria de model a d'altres governs a l'exili. Els mateixos estatunidencs van intervenir, creient poder emprar les relacions comercials amb Bèlgica per fer-hi pressió (principalment mitjançant les seves comandes d'urani del Congo Belga); però el govern de Saak va fer saber que Bèlgica considerava que el govern Pétain estava desprovist de legitimitat i que el Comitè dels Francesos Lliures, més tard el Govern provisional de França, eren els únics capaços de representar legalment a França.

El sabotatge del seu avió

El 21 d'abril de 1943 estava previst que de Gaulle volés amb un Wellington des de l'aeròdrom de Hendon fins a Escòcia per fer una inspecció a la Marina Francesa Lliure. En enlairar-se, la cua de l'avió va caure, i l'avió gairebé s'estavellà a l'embarcador. Només se salvaren per l'habilitat del pilot, Peter Loat. En inspeccionar-ho es descobrir que el la biela separadora havia estat sabotejada, fent servir àcid. Van dir a Loat que els responsables eren sabotejadors alemanys, però aquest no els cregué. L'historiador militar William Breuer es mostrà d'acord, senyalant el fet que a l'inici de la guerra i durant la resta del conflicte, els serveis secrets britànics havien detingut tots els espies nazis de Gran Bretanya, i mitjançant els "agents dobles", sabien de l'arribada de nous espies a temps per rebre'ls tan bon punt arribaven. A més, la zona de manteniment de Hendon estava molt restringida, fent pràcticament impossible per a un sabotejador ni tan sols arribar on estava el Wellington de de Gaulle. Els serveis secrets britànics ho investigaren, però no es va fer cap detenció. Semblava que no hi havia cap dubte al cap de de Gaulle que havien intentat assassinar-lo. De Gaulle en culpà als Aliats Occidental, i més tard manifestaria que ja mai més no va confiar en ells.

L'alliberament

Amb el general Charles Mast a Tunis, 1943

Malgrat la seva exclusió per part de Roosevelt al desembarcament al nord d'Àfrica, i sobretot malgrat el suport estatunidenc a l'almirall François Darlan i al general Henri Giraud, de Gaulle aconseguí desembarcar a Alger al maig de 1943. el Comitè nacional francès es fussionà amb el Comandament en cap civil i militar francès, dirigit per Giraud, esdevenint el Comitè francès de l'Alliberament Nacional (Comité français de la Libération nationale - CFLN), amb Giraud i de Gaulle com co-presidents. Però en pocs mesos, de Gaulle marginà a Giraud al sí del CFLN, davant la multitud al novembre a favor de la formació d'un nou govern i d'afirmar-se com l'únic cap polític de les forces aliades franceses. Les Forces Franceses Lliures es fussionaren amb l'Exèrcit d'Àfrica, posades sota el comandament de Giraud: l'Exèrcit francès de l'Alliberament, format per 1.300.000 soldats, participant als combats conjuntament amb els Aliats. El 3 de juny de 1944 el CFLN esdevindria el Govern provisional de la República Francesa (GPRF).

De Gaulle tenia en gran consideració al comandant aliat, general Dwight Eisenhower. Al 1943 a l'Alger, Eisenhower assegurà a de Gaulle que una força francesa alliberaria París i va fer els arranjaments necessaris per a que la divisió del general fos traslladada del nord d'Àfrica fins al Regne Unit per participar en l'alliberament. Eisenhower estava impressionat per la combativitat de les unitats de la França Lliure i "agraït per la part desenvolupada en destruir les restes de la resistència alemanya"; a més havia detectat fins a quin punt eren devots de de Gaulle i com de preparats estaven per acceptar-lo com a líder nacional.

Preparatius pel Dia-D

A mida que els preparatius per l'alliberament d'Europa tenien lloc, els americans en particular trobaven la tendència de de Gaulle a veure-ho tot des de la perspectiva francesa fins ser extremadament esgotador. Roosevelt, que es negava a reconèixer cap autoritat provisional francesa fins a la celebració d'unes eleccions; a més de negar-se a permetre a Churchill que donés detalls estratègics a de Gaulle sobre la imminent invasió a causa que no confiava en que es guardés la informació per a sí mateix. Se sabia de la vulnerabilitat dels codis francesos, i com que els francesos es negaren a fer servir els codis britànics o estatunidencs, creava un gran risc de seguretat.

Malgrat tot, pocs dies abans del Dia-D, Churchill, la relació del qual vers de Gaulle s'havia deteriorat des dels dies en que aquest arribà a Gran Bretanya, decidí que necessitava mantenir-lo més o menys informat dels desenvolupaments, i el 2 de juny envià un avió i al seu representant, Duff Cooper a Alger per portar a de Gaulle de tornada a Gran Bretanya. De Gaulle es negà a causa de la intenció de Roosevelt d'instal·lar un govern militar aliat provisional als antics territoris ocupats abans de celebrar-se eleccions; però finalment acceptà i volà cap a Gran Bretanya al dia següent.

En arribar a RAF Northolt el 4 de juny rebé una benvinguda oficial i una carta que deia "Benvolgut general! Benvingut a aquestes costes, grans fets militars estan a punt de tenir lloc!". Després, al seu tren personal, Churchill l'informà que volia que fes una al·locució radiofònica, però quan li informà que els americans seguien negant-se a reconèixer el seu dret legítim sobre el govern de França, i després que Churchill li suggerí que demanés una trobada amb Roosevelt per millorar la seva relació amb el President, de Gaulle replicà aïrat, demanant saber perquè havia de "pidolar la seva candidatura per governar França a Roosevelt; el govern francès existeix".

De Gaulle estava preocupat perquè tingués lloc una revolta i que els comunistes poguessin prendre el poder en el buit que seguiria a la retirada de França. Durant les converses que seguiren, de Gaulle participà en un furiós intercanvi amb el ministre laborista Ernest Bevin i, comentant les seves preocupacions sobre la validesa de a nova moneda que circularia quan els Aliats alliberessin França, de Gaulle respongué "au i feu la guerra amb la vostre moneda falsa, la qual no és reconeguda pel govern de la República sota cap concepte". Churchill va perdre els estreps, afirmant que la Gran Bretanya no actuaria separada d'Amèrica, I que sota aquelles circumstàncies, si havia d'elegir entre França i els Estats Units, el Regne Unit sempre escollirien els darrers. De Gaulle acceptà amb desgana que les coses haguessin de ser així. Al dia següent, de Gaulle es negà a dirigir-se al poble de França perquè de nou el discurs no reconeixia sota cap concepte l'autoritat del govern provisional; advertint fins i tot als francesos que obeïssin les ordres dels comandaments aliats fins que «els propis francesos elegissin els seus representants i el seu govern». La discussió augmentà de to, amb de Gaulle afirmant que Churchill era un "gàngster", i aquest acusà al general francès de "traïció en plena batalla", volent ficar-lo en un avió i tornar-lo cap a Alger, "encadenat si era necessari".

En els anys que havien de venir, l'hostil dependència de la relació durant la guerra de De Gaulle i els seus futurs pars polítics ressorgirien la històrica rivalitat nacional i colonial i acabarien enemistant francesos i anglesos, i inicià la gran desconfiança de la França de postguerra vers els Estats Units i el Regne Unit.

El retorn a França

Charles de Gaulle pronunciant un discurs als ciutadans de Bayeux, 14 de juny de 1944.

Potser inevitablement, de Gaulle ignorà les Anglo-Saxons i proclamà l'autoritat de les Forces de la França Lliure a França al dia següent. Sota l'autoritat del General de Lattre de Tassigny, França envià al camp de batalla un exèrcit (una força conjunta de tropes de la França Lliure conjuntament amb tropes colonials franceses provinents de l'Àfrica) al front occidental. Desembarcats inicialment durant l'operació Drac, el desembarcament aliat al sud de França, el Primer Exèrcit Francès alliberà un terç del país i s'uní activament en la lluita contra Alemanya. A mida que la invasió progressava, de Gaulle començà a fer plans per tornar a França.

El 14 de juny de 1944 de Gaulle abandonà Gran Bretanya pel que se suposava que seria un viatge d'un dia. Malgrat haver acordat que només tindria dos acompanyats, va ser acompanyat per un gran seguici i amb un gran equipatge. Desembarcà a la platja de Courseulles-sur-Mer, a bord del destructor La Combattante. Un cop a França, de Gaulle va ser àmpliament vitorejat pels habitants de les ciutats que visità, com la molt danyada Isigny. Finalment arribà a la ciutat de Bayeux, la qual proclamà la capital de la França Lliure i on pronuncià un discurs (i on els francesos descobriren la seva imponent silueta, mesurava 1,93m). Nomenà els seu Aide-de-Camp Francois Coulet com a cap de l'administració civil i se'n tornà al Regne Unit aquell mateix vespre. Encara que la posició oficial del comandament suprem aliat seguia sense modificacions, els oficials aliats locals trobaren més pràctic tractar les qüestions del dia a dia amb l'administració de Bayeux. D'aquesta manera, la rapidesa de de Gaulle evità que es posés en funcionament el Govern Militar Aliat dels Territoris Ocupats (Allied Military Government of Occupied Territories – AMGOT), previst pels americans, que hauria fet de França un estat administrat i ocupat principalment pels britànics i estatunidencs. Per a de Gaulle «calia posar als Aliats davant el fet consumat. Les nostres noves autoritats ja estan al seu lloc, i veuràs com no faran res.»

De Gaulle tornà a Alger el 16 de juny i d'allà es dirigí a Roma per trobar-se amb el Papa i amb el nou govern italià. A inicis de juliol visità finalment a Roosevelt a Washington, on va rebre 17 salves com a salutació a un cap militar, enlloc de les 21 d'un cap d'estat. La visita va ser mancada de confiança per ambdós costats, d'acord amb el representant francès, encara que Roosevelt va fer algunes concessions vers el reconeixement de la legitimitat de l'administració de Bayeux.

Mentrestant, amb els alemanys retirant-se davant de l'avanç aliat, hi havia una àmplia voluntat d'atacs de revenja contra els acusats de col·laboracionisme. Diversos oficials i membres de la Milice van ser assassinats, sovint mitjançant mètodes excepcionalment brutals, provocant que els alemanys prenguessin represàlies, com la destrucció del poble d'Oradour-sur-Glane i l'assassinat dels seus 642 habitants. De poc valor estratègic, la ciutat de París no figurava entre les prioritats dels objectius aliats, però tant de Gaulle com el comandant de la 2a Divisió Cuirassada, el general Philippe Leclerc, estaven amoïnats per un possible intent comunista de prendre la capital i que esclatés una guerra civil a França. De Gaulle es mogué entre fils amb èxit per tal que París fos considerada una prioritat, principalment per motius humanitaris, i obtingué que comandant suprem aliat, el general Dwight D. Eisenhower, la promesa que tropes franceses entrarien en primer lloc a la ciutat. Uns dies després, la divisió del general Leclerc penetrà als afores de la ciutat, i després de sis dies de lluita on la Resistència jugà la part principal, la guarnició alemanya de 5.000 homes es rendí el 25 d'agost, tot i que alguns combats esporàdics van tenir lloc durant els següents dies. En rendir-se, el comandant alemany general Dietrich von Choltitz ignorà les ordres de Hitler de destruir totalment la ciutat.

Afortunadament per a de Gaulle els alemanys havien retirat els membres del govern de Vichy i els havien portat a Alemanya uns dies abans del 20 d'agost; això li permeté entrar a París com a alliberador enmig d'una eufòria generalitzada, però hi havia una gran preocupació vers que elements comunistes de la Resistència, que havien fet molt per netejar el camí pels militars, intentessin aprofitar l'oportunitat per auto-proclamar-se el "govern del poble" a la capital. De Gaulle contactà amb Leclerc i demanà la presència de la 2a Cuirassada per a que l'acompanyés a la desfilada massiva que tindria lloc als Camps Elisis, tant per motius de prestigi com de seguretat. Això va ser en part pel fet que la unitat de Leclerc estava lluitant com a part del Primer Exèrcit estatunidenc i tenien ordres estrictes de continuar fins el proper objectiu sense obeir ordres de ningú més. Al vespre, el general Omar Bradley decidí que la divisió de Leclerc seria indispensable pel manteniment de l'ordre i l'eliminació de les darreres bosses de resistència a la capital. Abans, el 21 d'agost, de Gaulle havia nomenat al general Kœnig com a Governador de Paris.

La desfilada del 26 d'agost de 1944

El general de Gaulle i el seu seguici avança per l'avinguda dels Camps Elisis el 26 d'agost de 1944, en una desfilada triomfal que reuní un milió de persones.

El 26 d'agost de 1944 va tenir lloc "l'entrada oficial" de Charles de Gaulle a París. La marxa s'inicià a l'Arc de Triomf, baixaria per l'avinguda dels Camps Elisis i finalment es dirigiria a la catedral de Notre-Dame on es celebraria un Te Deum. De Gaulle considerà que en aquella marxa l'havia d'acompanyar la 2a Cuirassada; i va ser una de les més arriscades de la història, car París encara estava ple de franctiradors alemanys i col·laboracionistes, a més que en aquella munió de gent, uns pocs avions alemanys i un comando cuirassat decidit podia ocasionar una gran tragèdia. Però malgrat els riscos, de Gaulle decidí seguir amb la desfilada, car podia aprofitar pel seu propi benefici i futur polític l'onada d'entusiasme produït per l'alliberament. Segons de Gaulle, «Aquesta desfilada aconseguirà la unió política de França.»

A les dues de la tarda, de Gaulle es posà en posició de ferms davant la Tomba del Soldat desconegut, diposità una corona de flors i saludà al Regiment del Txad. A continuació, un cotxe de policia baixà per l'avinguda anunciant que de Gaulle "confiava la seva seguretat al poble de París" i quatre tancs començaren a baixar. A continuació, sol, avançava el general de Gaulle, seguit pels generals Leclerc, Juin, Kœnig, d'Argenlieu, Valin i Bloch-Dassult, els prefectes Flouret i Luizet, els delegat militar Chaban-Delmas, els caps de la Resistència, els membres del CNR, del CPL i del COMAC Mentrestant, les aceres de l'avinguda estaven ocupades per milers de parisencs. Com el mateix de Gaulle afirmà:

«Ah ! Quina marea humana! Una multitud immensa s'amuntega a ambdós costats de la calçada. Potser són dos milions d'ànimes. Les teulades també estan plenes de gent. A totes les finestres hi ha grups compactes, barrejats amb les banderes. Raïms humans pengen de les escales, dels pals, dels fanals. Tan lluny com porti la mirada, només arribo a veure una marea viva, al sol, sota la tricolor.».

Mentre que la desfilada avançava per la plaça de la Concòrdia va haver foc de metralladores per part de membres de la Milícia de Vichy i quintacolumnistes. Més tard, en entrar a la catedral de Notre-Dame per ser rebut com a cap del govern provisional pel Comitè d'Alliberament, van tornar a sonar trets, i Leclerc i Kœnig intentaren agafar-lo per amagar-lo darrera de la porta, però de Gaulle seguí avançant impertorbable. Mentre que la batalla seguia a fora, avançà tranquil·lament cap a l'interior de la nau; mentre que a l'exterior començava un tiroteig. Segons afirmà un corresponsal de la BBC:

«...el General es presenta a la gent. Ell s'està rebent ... han obert foc!... disparen per tot arreu... aquesta va ser una de les escenes més dramàtiques que mai hagi vist.... El general De Gaulle caminava cap endavant cap el que em semblava que era una pluja de foc... però se'n va anar cap al davant sense vacil·lar, amb les espatlles tirades enrere, i caminant recte pel passadís central, fins i tot mentre les bales plovien sobre ell. Era el més extraordinari exemple de coratge que he vist... hi va haver explosions, explosions sobre ell, però, semblava tenir una vida absolutament encantada.»

Més tard, a la gran sala de l'Hôtel de Ville, de Gaulle va ser rebut per una munió de gent festiva, proclamà la continuïtat de la Tercera República en una proclama característicament francocentrista:

«París ultratjat, París trencat, París martiritzat, però París alliberat! Per sí mateix, alliberat per la seva gent, amb l'ajut de tota França! No descansarem fins que marxem, tal i com hem de fer, endins del territori enemic com a conqueridors. França té el dret d'estar a primera línia entre les grans nacions que han d'organitzar la pau i la vida del món. Té el dret de ser escoltada als quatre racons del món. França és una gran potència mundial. Ho sap i actuarà de manera que la resta ho sàpiga.»

Aquella nit els alemanys llançaren un bombardeig artiller i aeri sobre París com a revenja, matant prop d'un miler de persones i ferint diversos milers més. La situació a París seguí tensa, i uns dies després de Gaulle, encara insegur sobre el curs dels fets, demanà al general Eisenhower que enviés tropes americanes a la capital com a demostració de fortalesa. Ho va fer "no sense certa satisfacció", and i el 29 d'agost, la 28a divisió d'infanteria estatunidenca es desvià del seu camí cap el front i desfilà pels Camps Elisis. Aquell mateix dia, els governs de Washington i Londres acceptaren el que estava succeint i acceptaren la posició de la França Lliure. Al dia següent, el general Eisenhower donà de facto la seva benedicció visitant a de Gaulle a París.

V República

Després del fracàs de la Quarta República a Indoxina i Algèria, va esclatar una insurrecció a Algèria i els colpistes civils i militars organitzen un "comitè de salvació pública" (en referència al de la Revolució francesa) el 13 de maig de 1958 per mantenir a Algèria francesa. Demanaven el retorn del general De Gaulle. L'antena d'Alger establerta pel ministre de Defensa Jacques Chaban-Delmas el 1957 i dirigida per Lucien Neuwirth i Lleó Delbecque va influir en els defensors d'Algèria dins la República Francesa.

Després d'uns anys apartat de la vida pública, decidí tornar a la política per tal d'intentar solucionar el problema polític d'Algèria. Per això va crear el seu propi partit polític, Union pour la Nouvelle République-Union Démocratique du Travail, que exigia més atribucions per al President de la República francesa. Aquestes mesures desembocarien en la proclamació de la V República francesa, de la que en serà nomenat president el 8 de gener del 1959.

Charles de Gaulle al 1963.

La seva etapa presidencial es caracteritzà per la seva ferma oposició als EUA, mitjançant la reafirmació de la sobirania francesa: sortida de les estructures integrades de l'OTAN (a les que tornaria més tard) i petició de conversió en or de les reserves franceses en dòlars, la qual cosa provocaria una crisi financera mundial, i que obligaria Richard Nixon l'agost del 1971 a suspendre la convertibilitat del dòlar en or. També inicià una política de modernització industrial (politique de grandeur), amb grans projectes que foren continuats pel seu primer ministre i més tard successor Georges Pompidou.

D'altra banda, després d'una guerra no-convencional (guerrilles, atemptats) força sagnant, Algèria s'independitzà el juliol del 1962, cosa que significà un gir radical en la política exterior francesa, que d'aquesta manera abandonà definitivament les vel·leïtats colonials i centrà les seves mirades en la construcció europea. Fins i tot ell mateix patí un intent d'atemptat a París de mans de l'Organisation de l'Armée Secrète (OAS). Això, però, no li impedí defensar el que ell definia francofonia, i provocà un incident diplomàtic amb Canadà quan va sortir al balcó del govern de Montreal i cridà Vive le Quebec libre el 1967, cosa que encoratjaria els nacionalistes quebequesos.

El 22 de gener 1963 Alemanya i França es reconcilien després que Charles de Gaulle i Konrad Adenauer signin el Tractat de l'Eliseu. En la seva etapa final (1969) va perdre un referèndum sobre les regions a França, i va dimitir.

Mort

La tomba de Charles de Gaulle Colombey-les-Deux-Églises

El 9 de novembre de 1970 a les 19:10, es va emmalaltir a causa d'un trencament d'aneurisma i va morir vint minuts després. La notícia va ser difosa l'endemà amb un breu discurs televisat del president Georges Pompidou. La mort de De Gaulle que, en paraules del seu successor, deixava "vídua a França," fou una oportunitat per fer un balanç del seu paper a la història de França, d'Europa i del món. D'aquesta manera, l'endemà de la seva mort, el rei Balduí de Bèlgica va viatjar acompanyat per la reina, a títol personal, per a donar el seu condol, a la senyora De Gaulle i la seva família. El rei desitjava expressar la seva simpatia per un home que, en les seves memòries de guerra, es va abstenir de condemnar el rei Leopold III de Bèlgica per la rendició de l'exèrcit belga el 1940. El rei belga, va estar també en nom dels vincles establerts durant la guerra, amb la França Lliure del general De Gaulle, quan el govern belga d'Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak des de l'exili a Londres va ser el primer dels governs aliats a reconèixer la legitimitat del gaullisme, tot i la pressió dels anglesos. De Gaulle ha deixat una empremta inesborrable a la política francesa, ja que bona part de les seves idees encara són presents en la França actual, sota el corrent de l'anomenat gaullisme, representat pel partit polític Rassemblement pour la Republique.

El funeral del General es va celebrar el 12 de novembre de 1970, a Colombey-les-Deux-Églises en presència d'una gran multitud i una delegació dels exèrcits francesos, única representació oficial autoritzada per De Gaulle al seu testament. A París, es van reunir molts líders estrangers per honrar la seva memòria a Notre Dame, mentre que diversos centenars de milers de parisencs es varen manifestar pels Camps Elisis.

Fets decisius de la seva política

CEE

Va vetar la sol·licitud britànica per a entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1963 perquè, segons va dir, pensava que el Regne Unit no tenia la voluntat política necessària per a ser part d'una Europa forta. Així mateix veia a Gran Bretanya com un "Cavall de Troia" per als EUA. Va sostenir que havia incompatibilitats entre els interessos econòmics de l'Europa continental i Gran Bretanya. A més, va exigir que el Regne Unit acceptés totes les condicions establertes pels sis membres de la CEE (Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos) i revoqués els seus compromisos amb els països dins de la seva pròpia àrea de lliure comerç. Era partidari d'aprofundir i accelerar les relacions internes del mercat comú, més que l'expansió. No obstant això, sobre aquest últim aspecte, un estudi detallat dels anys de formació de la CEE sosté que la defensa dels interessos econòmics francesos, especialment en l'agricultura, tenien més a veure amb assumir un paper dominant de la postura de De Gaulle a l'entrada de la Gran Bretanya que no pas altres consideracions d'ordre polític i estrangers que sovint han estat citats. L'actitud del General també va estar influenciada pels seus ressentiments del seu exili a Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial. Addicionalment cal considerar els seus temors a un acord anglo-nord-americà sobre armes nuclears - els EUA havien proporcionat el Regne Unit un míssil Polaris l'any anterior.

Quarta potència nuclear

A començaments d'abril de 1954, De Gaulle havia proposat que França havia de tenir les seves pròpies armes nuclears. Això li permetria convertir-se en un soci en qualsevol tipus de conflicte i li donaria veu pròpia en matèria de control atòmic. Quatre anys més tard, el 13 de febrer de 1960, França es va convertir en la quarta potència en energia nuclear del món quan un dispositiu nuclear va esclatar al Sàhara a uns set-cents quilòmetres al sud-oest d'Alger.

El reconeixement de la República Popular de Xina

De Gaulle estava convençut que una França forta i independent podria actuar com una força d'equilibri entre els Estats Units i la Unió Soviètica, una política vista pels seus crítics com oportunista i poc més que una postura, particularment per Gran Bretanya i els Estats Units, formalment aliats de França. El gener de 1964, França va establir relacions diplomàtiques amb la República Popular de la Xina, el primer pas cap al reconeixement formal. Això es va fer sense tallar els vincles amb la República de la Xina (Taiwan), dirigida per Chiang Kai-shek. Fins ara, la Xina havia insistit a totes les nacions en complir amb la condició de "una única Xina", i en principi no quedava clar com es resoldria aquesta discrepància. No obstant això, l'acord per a l'intercanvi d'ambaixadors va ser objecte d'un retard de tres mesos, i el febrer, Chiang Kai-shek va solucionar el problema amb la suspensió de les relacions diplomàtiques amb França. Vuit anys més tard el President d'EUA, Richard Nixon va visitar la República Popular de la Xina i va començar a normalitzar les relacions - una política que va ser confirmat en un comunicat de Xangai, de 28 de febrer de 1972.

Com a part d'una gira europea, Nixon va visitar França el 1969. El i De Gaulle, compartir un enfocament diferent al de Wilson sobre els assumptes mundials, creient en les nacions i les seves relacions de forces, més que en ideologies, organitzacions internacionals o acords multilaterals. De Gaulle és famosament conegut per anomenar le Machin ( "la cosa") a les Nacions Unides.

Segona ronda

El desembre de 1965, De Gaulle va tornar com a president per segon mandat de set anys, però aquesta vegada va haver de passar per una segona ronda de votació en la qual va derrotar François Mitterrand, qui ho va fer molt millor de que ningú s'havia imaginat, obtenint el 45% dels vots. El febrer de 1966, França es va retirar del comandament militar comú de l'OTAN, però es va mantenir dins de l'organització. De Gaulle, obsessionat pels records de 1940, volia que França continués sent decisiva en les decisions que l'afectaven, a diferència de la dècada de 1930, quan França va haver de seguir el pas del seu aliat britànic. També va declarar que totes les forces militars estrangeres havien d'abandonar el territori francès i els va donar un any a redistribuir.

El setembre de 1966, en un famós discurs en Phnom Penh (Cambodja), va expressar el rebuig de França a la participació dels EUA a la Guerra del Vietnam, demanant la retirada dels EUA del Vietnam com l'únic manera de garantir la pau.

Crisi de la cadira buida

Durant l'establiment de la Comunitat Europea, de Gaulle va ajudar a precipitar una de les majors crisi en la història de la CE, la crisi de la cadira buida. Es tractava del finançament de la Política Agrícola Comuna, però gairebé més important era l'ús de la majoria qualificada a la CE (en contraposició a la unanimitat). El juny de 1965, després que França i els altres cinc membres no es van poder posar d'acord, de Gaulle va retirar els representants de França de la CE. La seva absència va deixar l'organització essencialment sense poder actuar fins a assolir el compromís de Luxemburg el gener de 1966. De Gaulle va aconseguir influir en el mecanisme de decisió del Tractat de Roma, en insistir en la solidaritat basada en la comprensió mútua. Va vetar l'entrada de la Gran Bretanya a la CEE, una segona vegada, el juny de 1967.

Guerra dels Sis Dies

Amb l'augment de la tensió a l'Orient Mitjà el 1967, de Gaulle, el 2 de juny va declarar un embargament d'armes contra Israel, tot just tres dies abans de l'esclat de la Guerra dels Sis Dies. Això, però, no afectava les peces de recanvi per als equips militars francesos amb els que es van equipar a les forces armades israelianes.

Aquest va ser un canvi brusc en la política. En 1956, França, Gran Bretanya i Israel havien cooperat en una acció per a recuperar el Canal de Suez d'Egipte. La força aèria israeliana utilitzava avions Mirage i Mystère francesos a la guerra de sis dies, i la seva armada estava construint els seus nous vaixells per a míssils a Cherbourg. Tot i que estaven pagats, la seva transferència a Israel estava bloquejada pel govern de De Gaulle. Però van ser tretes de contraban en una operació que va provocar denúncies per part del Govern francès. Els darrers vaixells es van fer a la mar el desembre de 1969, immediatament després d'un important acord entre França i l'Algèria, ara independent, sobre intercanvi d'armament francès per petroli d'Algèria.

Amb de Gaulle, després de la independència de l'Algèria, França es va embarcar en una política exterior més favorable als països àrabs. La posició del general De Gaulle el 1967 en l'època de la Guerra dels Sis Dies va influir en la recent popularitat de França en el món àrab. Israel es va tornar cap als Estats Units per a l'obtenció d'armes, i l'accés a la seva indústria.

En una conferència de premsa televisada el 27 de novembre de 1967, de Gaulle va descriure el poble jueu com "aquesta gent d'elit, segur de si mateix i dominador". En la seva carta a David Ben-Gurion de data 9 de gener de 1968, va explicar que estava convençut que Israel havia fet cas omís de les seves advertències i sobrepassar els límits de la moderació en prendre la ciutat de Jerusalem, així com el Jordà, territoris de Síria i Egipte, per la força de les armes. Va sentir que Israel havia exercit repressió i expulsions durant l'ocupació que va acabar amb l'annexió. Assegurava que la retirada prevista de les forces d'Israel, apuntaven a poder arribar a una solució dins del marc de la ONU, que podria incloure garanties d'un futur digne i just per als refugiats i les minories a l'Orient Mitjà, el reconeixement dels veïns d'Israel, i la llibertat de la navegació pel golf d'Aqaba i el Canal de Suez.

Distincions i honors

• Gran Mestre de la Legió d'Honor (1959, com a President de la República Francesa)
  • Oficial de la Legió d'Honor (1934)
  • Cavaller de la Legió d'Honor (1915)
• Company de l'Alliberament (1940)
• Gran Creu de l'Orde Nacional del Mèrit (1963, com a President de la República Francesa)
• Creu de Guerra 1914-1918 - Croix de guerre 1914-1918
• Creu de Guerra 1939-1945 - Croix de guerre 1939-1945
• Medalla interaliada 1914-1918
• Medalla d'Honor dels Bombers

Distincions com a Gran Mestre

• Gran Mestre de la Legió d'Honor (1959)
• Gran Mestre de l'orde de l'Alliberament (1947)
• Gran Mestre de l'Orde Nacional del Mèrit (1963)

Distincions estrangeres

Escut en tant que cavaller de l'orde del Serafí

• Gran Creu de Cavaller amb Gran Cordó de l'orde al Mèrit de la República Italiana (16 de juny de 1959)
• Gran Creu de Cavaller del Reial Orde Noruec de Sant Olaf Gran Creu de Cavaller del Reial Orde Noruec de Sant Olaf
• Gran Creu de Cavaller de l'orde de la Rosa Blanca de Finlàndia Gran Creu de Cavaller de l'orde de la Rosa Blanca de Finlàndia
• Cavaller de l'Orde de l'Elefant Cavaller de l'orde de l'Elefant (Dinamarca)
• Cavaller de l'orde del Serafí Cavaller de l'orde del Serafí (Suècia)
• Gran Creu de Cavaller del Reial Orde Victorià Gran Creu de Cavaller del Reial Orde Victorià (Regne Unit)
• Comandant de la Legió del Mèrit Comandant de la Legió del Mèrit (Estats Unit)
• Creu de plata de l'orde Virtuti Militari Creu de plata de l'orde Virtuti Militari (Polònia)
• Gran Creu de l'orde Polònia Restituta Gran Creu de l'orde Polònia Restituta
• Gran Creu de l'orde del Mèrit Gran Creu de l'orde del Mèrit (RFA)
• Gran Creu de l'Orde del Redemptor Gran Creu de l'Orde del Redemptor (Grècia)
• Gran Creu de l'orde de Leopold Gran Creu de l'orde de Leopold (Bèlgica)
• Creu de guerra belga Creu de Guerra (Bèlgica)
• Gran Creu de l'orde de Sant Carles Gran Creu de l'orde de Sant Carles (Mònaco)
• Gran Creu de l'orde del Lleó Blanc Gran Creu de l'orde del Lleó Blanc (Txecoslovàquia)
• Creu de Guerra 1939-1945 Creu de Guerra 1939-1945 (Txecoslovàquia)
• Gran Creu de l'orde d'Ouissam Alaouite Gran Creu de l'orde d'Ouissam Alaouite (Marroc)
• Gran Collar de l'orde del Mohammedi Gran Collar de l'orde del Mohammedi (Marroc)
• Gran Creu de l'orde del Mèrit Gran Creu de l'orde del Mèrit (Camerun)
• Gran Creu de l'orde nacional (Costa d'Ivori) Gran Creu de l'orde nacional (Costa d'Ivori)

Homenatges

Fitxer:ColombeyCroixLorraine.JPG

La Creu de Lorena del memorial Charles de Gaulle, a Colombey-les-Deux-Églises.

Al 1972 s'inaugurà a Colombey-les-Deux-Eglises el memorial General de Gaulle, presidit per una gran creu de Lorena de granit. L'11 d'octubre de 2008 el President de la República francesa Nicolas Sarkozy i la Cancellera d'Alemanya Angela Merkel inauguraren el nou memorial.

Al febrer de 2008 s'inaugurà l'historial Charles de Gaulle al sub-sol de l'Hôtel des Invalides; com a part del Museu de l'Exèrcit.

El nom de Charles de Gaulle ha batejat nombroses artèries, ponts i edificis per tota França: al 2007 l'Institut Charles-de-Gaulle comptabilitzà més de 3.600 vies "de Gaulle", els ajuntaments de dreta o de centre elegien l'apel·lació militar "General de Gaulle", mentre que les d'esquerra solien preferir la forma civil "Charles de Gaulle". Es pot destacar la plaça Charles de Gaulle (anteriorment la plaça de l'Estel) i el pont Charles de Gaulle de París, la plaça del General de Gaulle de Lille, l'aeroport de París-Charles de Gaulle (anteriorment aeroport de Roissy) i el portaavions nuclear Charles de Gaulle.

El 4 d'abril del 2005, l'audiència d'un programa de televisió emès per France 2 des del Senat, nomenà a de Gaulle com el Francès més Gran de tots els temps, per davant de figures com Louis Pasteur, l'Abbé Pierre, Marie Curie, Coluche o Victor Hugo. Una part de centristes, com Régis Debray, actualment declaren que troben en de Gaulle un inspirador.

• Estàtua a l'avinguda dels Camps Elisis de París, davant a la de Georges Clemenceau.
  Estàtua a l'avinguda dels Camps Elisis de París, davant a la de Georges Clemenceau.
• 
  Estàtua a Quebec, davant l'hôtel Loews le Concorde.
• Estàtua a Bucarest, a la plaça Général de Gaulle.
  Estàtua a Bucarest, a la plaça Général de Gaulle.
• 
  Estàtua a Moscou davant l'hôtel Cosmos.
• 
  Estàtua a Varsovia.
• 
  Estàtua a Londres.
• 
  Estàtua a Niça.
• Estàtua a Nantes.
  Estàtua a Nantes.

Historial de promocions

Tinent Tinent – 1 d'octubre de 1913

Capità Capità – gener de 1915

Major Major – 25 de setembre de 1927

Tinent coronel Tinent coronel – 25 de desembre de 1933

Coronel Coronel – 25 de desembre de 1937

General de brigada General de brigada – 25 de maig de 1940

Bibliografia

Obres de Charles de Gaulle

• Une mauvaise rencontre, Imp. de Montligeon, 1906 (écrit à 15 ans)
• La Congrégation, Hors de France, Revue du collège d'Antoing (Plantilla:Numéro) 1908
• Carnet de campagne d'un officier français, Revue de Paris (Plantilla:Numéro) 1920
• La Discorde chez l'ennemi, Berger-Levrault 1924
• Le Flambeau (Plantilla:1re et Plantilla:2e parties) Revue militaire, (Plantilla:Numéro et 70) 1927
• La Défaite, question morale, 1927-1928
• Philosophie du recrutement, Revue de l'Infanterie (Plantilla:Numéro) 1929
• La Condition des cadres dans l'armée, 1930-1931
• Histoire des troupes du Levant, Imp. nationale 1931 (en collaboration avec le cdt Yvon, le col de Mierry collaborant à la préparation du texte final)
• Le fil de l'épée, Berger-Levrault 1932
• Combats du Temps de paix, Revue de l'Infanterie (Plantilla:Numéro) 1932
• Pour une politique de défense nationale, Revue Bleue (Plantilla:Numéro) 1933
• Le soldat de l'Antiquité, Revue de l'Infanterie 1933
• Forgeons une armée de métiers, Revue des Vivants 1934
• Vers l'armée de métier, Berger-Levrault 1934
• Le problème belge, Revue Défense Nationale 1936
• La France et son Armée, Plon 1938
• Discours de guerre, Paris ; Fribourg : LUF (Librairie universelle de France) Egloff, 1944-1945, 3 vol. (Collection Le Cri de la France. Série 2 ; 1 ; 2 ; 3), imprimés à Genève.
• Trois études, Berger-Levrault 1945 (Rôle historique des places fortes ; Mobilisation économique à l'étranger ; Comment faire une armée de métier) suivi par le Mémorandum du 26 janvier 1940.

Memorias de guerra. Barcelona: Planeta de Agostini, 2006. ISBN 84-674-3324-8. 

• • Volume I - L'Appel, 1940-1942 Plon 1954
  • Volume II - L'Unité, 1942-1944 Plon 1956
  • Volume III - Le Salut, 1944-1946 Plon 1959
• Mémoires d'espoir
  • Volume I - Le Renouveau, 1958-1962 Plon 1970
  • Volume II - L'effort, 1962… Plon 1971
• Discours et Messages
  • Volume I - Pendant la Guerre, 1940-1946 Plon 1970
  • Volume II - Dans l'attente, 1946-1958 Plon 1970
  • Volume III - Avec le Renouveau, 1958-1962 Plon 1970
  • Volume IV - Pour l'Effort, 1962-1965 Plon 1970
  • Volume V - Vers le Terme, 1966-1969 Plon 1970
• Lettres, Notes et Carnets
  • Tome 1 - 1905-1918 Plon 1980
  • Tome 2 - 1919-juin 1940 Plon 1980
  • Tome 3 - Juin 1940-juillet 1941 Plon 1981
  • Tome 4 - Juillet 1941-mai 1943 Plon 1982
  • Tome 5 - Juin 1943-mai 1945 Plon 1983
  • Tome 6 - Mai 1945-juin 1951 Plon 1984
  • Tome 7 - Juin 1951-mai 1958 Plon 1985
  • Tome 8 - Juin 1958-décembre 1960 Plon 1985
  • Tome 9 - Janvier 1961-décembre 1963 Plon 1986
  • Tome 10 - Janvier 1964-juin 1966 Plon 1986
  • Tome 11 - Juillet 1966-avril 1969 Plon 1987
  • Tome 12 - Mai 1969-novembre 1970 Plon 1988
  • Tome 13 - Compléments de 1924 à 1970 Plon 1997
• Textes, allocutions déclarations et notes. La Documentation française Plantilla:Numéro (25 septembre 1967)
  • Voyage en Pologne du général de Gaulle, président de la République (6 - 11 septembre 1967)

Obres dedicades a Charles de Gaulle

L'home

• Marc Alloueteau (dir.), Charles de Gaulle, 1890-1970, album souvenir, Histoire pour tous, 194 p., 1980, sans ISBN
• Yves Amiot, La capture - De Gaulle à Douaumont 2 mars 1916, Éditions Ulysse, 1997
• Claire Andrieu, Philippe Braud, Guillaume Piketty (dir.), Dictionnaire de Gaulle, Robert Laffont, coll. Bouquins, 2006
• Pierre Louis Blanc, Charles de Gaulle au soir de sa vie, Fayard, 1990 (Prix Pierre Lafue)
• Pierre Louis Blanc, Valise Diplomatique, Éditions du Rocher, 2004 (Grand prix de l'Académie Française)
• Pierre Louis Blanc, Retour à Colombey, Éditions Pierre Guillaume de Roux, 2011
• Jacques Boissay, De Gaulle en campagne, textes de Jean-Louis Lemarchand, préface de Jean Mauriac, Le Cherche Midi éditeur, 192 p, 2011.
• Alain de Boissieu : Pour combattre avec de Gaulle ; Souvenirs 1940-1946, Omnibus, 1999 (ISBN 2-2591-9014-6) et Pour servir le Général ; 1946-1970, Plon, 1990 (ISBN 2-2590-2366-5)
• Paul-Marie Coûteaux, Le génie de la France. Tome I : De Gaulle philosophe, Paris, Jean-Claude Lattès. 323 p., 2002
• Alexandre Duval-Stalla, André Malraux - Charles de Gaulle : une histoire, deux légendes, Gallimard, 2008
• Christian Fouchet, Au service du général de Gaulle Plon, 1971 et Les Lauriers sont coupés Plon, 1973
• Guy Forzy, Ça aussi, c’était de Gaulle, Dualpha, 2004
• Max Gallo, De Gaulle (4 tomes : L’Appel du Destin (1890-1940), La Solitude du Combattant (1940-1946), Le Premier des Français (1946-1962) et La Statue du Commandeur (1962-1970)), Éditions Robert Laffont et Pocket, 1998
• Max Gallo (avec la participation d’Yves Guéna), De Gaulle, les images d’un Destin, Éditions du Soleil, Fondation Charles de Gaulle
• Philippe de Gaulle – Michel Tauriac, Mon père en images, Michel Lafon, 2006 (ouvrage de photos inédites)
• Philippe de Gaulle, De Gaulle, mon Père. Entretiens avec Michel Tauriac, Paris, Plon, 2003
• Henri-Christian Giraud (dir.), Réplique à l’amiral de Gaulle, Monaco, éd. du Rocher, col. Documents, 2004
• Yves Guéna, De Gaulle, Gründ, collection Histoire sur le vif, 2007, 64 pages (illustrations couleurs, plus de 60 fac-similés) (ISBN 2-7000-1696-3)
• Henri Guillemin, Le Général clair obscur, Paris, Le Seuil
• Riccardo Brizzi et Michele Marchi, Charles de Gaulle, Bologna, Il Mulino, 2008
• Julian Jackson, De Gaulle. Au-delà de la légende, Alvik, 2004
• Henri de Kerillis, De Gaulle dictateur. Une grande mystification de l’histoire, Montréal, Beauchemin, 1945 (pamphlet contestable)
• Jean Lacouture, De Gaulle, Paris, Éditions du Seuil (3 volumes) : 1 — Le Rebelle (1890-1944), 1984 (ISBN 2-0200-6968-7), 2 — Le Politique (1944-1959), 1985 (ISBN 2-0200-8933-5), 3 — Le Souverain (1959-1970), 1986 (ISBN 2-0200-9351-0)
• Paul-Marie de La Gorce, De Gaulle, Éditions Perrin, 2000
• Alain Larcan, De Gaulle : le soldat écrivain, Paris : Textuel, col. Passion, 2005, 191 p., Plantilla:Unité (ISBN 2-8459-7115-X)
• Jacques Laurent, Mauriac sous de Gaulle, La Table Ronde, 1964
• Adrien Le Bihan, De Gaulle écrivain, Fayard/Pluriel, 2010 (ISBN 978-2-8185-0069-9)
• Adrien Le Bihan, Le Général et son double. De Gaulle écrivain, Paris, Flammarion, 1996.
• Corinne Maier, Le Général de Gaulle à la lumière de Jacques Lacan, L’Harmattan, 2001 (ISBN 2-7475-0297-X)
• Charles Morazé, Le Général de Gaulle et la République, Flammarion, 1993, col. Vieux Fonds Fic, (ISBN 2-0806-0559-3)
• Jean-François Revel, Le Style du Général, éd. Complexe, 1988
• Anne et Pierre Rouanet, Les Trois Derniers Chagrins du général de Gaulle, Paris, Grasset, 1980
• Éric Roussel, De Gaulle, Éditions Gallimard, 2002 ; rééd. Perrin, coll. Tempus, 2 tomes : 1890-1945 et 1946-1970, 2007 ; coll. Folio biographies, un tome, 2008 (la biographie de référence)
• Odile Rudelle, De Gaulle pour mémoire, Éditions Gallimard, 1991
• Plantilla:Ouvrage
• Henri De Wailly, De Gaulle sous le casque, Abbeville 1940, Librairie académique Perrin, 1990

La política

Obres generals

• Maurice Agulhon, De Gaulle. Histoire, symbole, mythe, Paris, Plon, 2000
• Serge Berstein, Histoire du gaullisme, Paris, Éditions Rémi Perrin, 2001
• Gérard Dalmaz, De Gaulle à la Une, Paris, Hoëbeke, 2010
• Max Lagarrigue, 99 questions… La France sous l’Occupation, C.N.D.P., 2007 (ISBN 978-2-8662-6280-8)
• René Rémond, Les Droites en France, Aubier éditeur, 1982
• Henry Rousso, Le Syndrome de Vichy, Seuil, Paris, 1990.

Estudis temàtics

• Guy Penaud, De Gaulle - Pétain - L'affrontement du printemps 1940, L'Harmattan, 2012 (ISBN : 978-2-296-56829-7)
• François Audigier, Histoire du S.A.C. La part d’ombre du gaullisme, Stock, 2003
• François Broche, Une histoire des antigaullismes, Bartillat, Paris, 2007 (ISBN 978-2-8410-0395-2)
• Alexandre Gerbi, Histoire occultée de la décolonisation franco-africaine : imposture, refoulements et névroses, Paris, Éditions L'Harmattan, Études africaines, 2006
• Philippe Bedouret, L'influence du monde germanique sur de Gaulle, Sarrebruck, Éditions Universitaires Européennes, 2011 (ISBN 978-613-1-59983-5)
• Vincent Jauvert, L’Amérique contre de Gaulle, Paris, Éditions du Seuil, 2000
• Pierre Quatrepoint, L’aveuglement, de Gaulle face à l’Indochine, Éditions Rémi Perrin, 2003

La Resistència

• Fondation et Institut Charles de Gaulle, Avec de Gaulle, tome 1, La Guerre et la Reconstruction, éd. Nouveau Monde, (ISBN 2-8473-6026-3)
• Robert Belot, La Résistance sans de Gaulle, Fayard, 2006
• Jean-Louis Crémieux-Brilhac, La France libre, Paris, Gallimard, 1996
• Yves Maxime Danan, La vie politique à Alger de 1940 à 1944, Paris, Librairie générale de Droit et de Jurisprudence, 1963
• Patrick Girard, De Gaulle, le mystère de Dakar, Calmann-Lévy, 2010
• Kersaudy, François. De Gaulle y Churchill. Buenos Aires: El Ateneo, 2001. ISBN 950-02-7462-0. 
• François Kersaudy, De Gaulle et Roosevelt : le duel au sommet, Éditions Rémi Perrin, 2004
• Elisabeth de Miribel, La liberté souffre violence, Plon, 1981
• Philippe Ratte, Charles de Gaulle, éd. Nouveau Monde, 2005 (ISBN 2-8473-6095-6)

De Gaulle oposat a la IV República

• Fondation Charles-de-Gaulle et université Michel-de-Montaigne-Bordeaux-III, De Gaulle et le RPF, Armand Colin, 1998
• Jean Charlot, Le Gaullisme d’opposition. 1946-1958, Fayard, 1983
• Frédéric Turpin, De Gaulle, les gaullistes et l’Indochine, Les Indes Savantes, 2005

La tornada al poder al 1958

• Christophe Nick, Résurrection. Naissance la Plantilla:Ve République, un coup d’État démocratique, Éditions Fayard, 1998
• Michel Winock, L’agonie de la IV République. 13 mai 1958, Éditions Gallimard, col. Les journées qui ont fait la France, 2006
• Dimitri Kitsikis, « L'attitude des États-Unis à l'égard de la France, de 1958 à 1960 », Revue française de science politique, 1966, Plantilla:Vol.16, Plantilla:Numéro4, Plantilla:P.685-716

La guerra d'Algèria

• Pierre Abramovici et Gabriel Periès, La Grande Manipulation, Hachette, 2006
• Jacques Baumel, Un tragique malentendu - De Gaulle et l'Algérie, Plon, 2006.
• Georges-Marc Benamou, Un mensonge français, Robert Laffont, 2003
• Jean-Paul Brunet, Charonne. Lumières sur une tragédie, Flammarion, 2003
• Alain Dewerpe, Charonne, 8 février 1962. Anthropologie historique d’un massacre d’État, Gallimard, col. Folio-histoire, 2006
• Mohamed Harbi et Benjamin Stora (dir.), La Guerre d’Algérie, Éditions Robert Laffont, 2004, rééd. Hachette, Pluriel-histoire, 2005
• Benjamin Stora, Le Mystère de Gaulle, son choix pour l’Algérie, Éditions Robert Laffont, 2009
• Irwin Wall, Les États-Unis et la guerre d’Algérie, Éditions Soleb, 2006

La Presidència

• Serge Berstein, La France de l’expansion, t.1 La République gaullienne (1958-1969), Seuil, col. Points Histoire, 1989
• Jean-Paul Bled (dir.), Le général de Gaulle et le monde arabe, Beyrouth, Éditions Dar An-Nahar, 2009
• Jean Charlot, Le Phénomène gaulliste, Fayard, 1970
• Jean Clémentin, L’Affaire Fomasi, Grasset, 1969
• Jean Cosson, Les Industriels de la fraude fiscale, Jean de Bonnot, 1986
• François Mitterrand, Le Coup d'État permanent, Plon, 1964, rééd. Julliard, 1984, et 10/18, 1993
• Pierre Péan, Affaires africaines, Paris, éd. Fayard, 1983 ; L’Homme de l’ombre. Éléments d’enquête sur Jacques Foccart, l’homme le plus mystérieux et le plus puissant de la Plantilla:Ve République, Fayard, 1990
• Pierre Viansson-Ponté, Histoire de la République gaullienne, Hachette, Pluriel, deux volumes, 1994, Plantilla:1re édition, 1970
• Bernard Krouck, De Gaulle et la Chine : la politique française à l'égard de la République populaire de Chine 1958-1969, Éditions Les Indes savantes, Paris, 2012
• Maurice Vaisse, La Grandeur, politique étrangère du général de Gaulle 1958-1969, Fayard, Paris, 1998.

Testimoniatges i records

• André Malraux, Les Chênes qu'on abat..., Gallimard, 1971, (ISBN 978-2-0702-7811-4)
• Alain Peyrefitte, C’était de Gaulle, 3 tomes, Fayard, 1994-2000
• Fondation Charles de Gaulle, Avec de Gaulle : témoignages. Tome 2, Le temps du rassemblement, 1946-1958, Paris, Nouveau Monde, 2005, 502 p., Plantilla:Unité (ISBN 2-8473-6053-0)
• Lucien Bitterlin, Nous étions tous des terroristes, Paris, éd. Témoignage chrétien, 1983
• François Flohic, De Gaulle intime. Un aide de camp raconte, Archipel, 2010
• Jacques Foccart, Journal de l’Élysée, Paris, éd. Fayard/Jeune Afrique, tomes 1 (Tous les soirs avec de Gaulle. 1965-1967, 1997) et 2 (Le Général en mai. 1967-1968, 1998)
• Claude Guy, En écoutant de Gaulle. Journal. 1946-1949, Paris, Grasset, 1996
• Constantin Melnik, Mille jours à Matignon. Raisons d’État sous de Gaulle. Guerre d’Algérie, 1959-1962, Grasset, 1988 ; La mort était leur mission Paris, Plon, 1996 ; Politiquement incorrect, Plon, 1999
• Jules Moch, Rencontres avec Charles de Gaulle, Plon, 1971
• Jean Pierre-Bloch, De Gaulle ou le temps des méprises, Paris, La Table Ronde, 1969
• Michel Tauriac, « Vivre avec De Gaulle », Plon, 2008

Enllaços externs

• Fondation Charles de Gaulle (en francès)

Precedit per: President de la República Albert Lebrun	França Lliure Cap de la França Lliure 1940 - 1944	Succeït per: Cap del govern provisional Charles de Gaulle
Precedit per: Cap de la França Lliure Charles de Gaulle	Cap del Govern provisional de la República 1944 - 1946	Succeït per: Félix Gouin
Precedit per: René Coty	República francesa President de la República francesa 1959 - 1969	Succeït per: Georges Pompidou
Precedit per: Pierre Pflimlin	Primer Ministre de França 1958-1959	Succeït per: Michel Debré
Precedit per: René Coty	Copríncep d'Andorra Escut d'Andorra amb Ramon Iglesias i Navarri 1959-1969	Succeït per: Georges Pompidou

Plantilla:Navbox Seccions

Fitxer:1000HA.png