Cuca-fera

[[Categoria:Articles sense referències des Plantilla:Deod']]

[[Categoria:Articles amb format per millorar des Plantilla:Deod']]

[[Categoria:Articles amb ortografia per millorar des Plantilla:Deod']]

Cuca-fera és el nom d'una revista satírica editada a Barcelona entre l'abril i l'agost de 1917.

Promoguda des del partit polític la Lliga Regionalista, té com a primer inspirador Josep Carner, sota la direcció artística de Josep Aragay. Hi dibuixaren Xavier Nogués, Joan Colom, Feliu Elias, Francesc Labarta i Joan G. Junceda entre d'altres.

De caire autonomista, les seves inclinacions polítiques la feren bel·ligerant amb els sectors més espanyolistes.

Tenia setze pàgines a dues columnes, de format 177 x 134 mm, impreses a la casa Guinart i Pujolar, Bruc, 63, i valia deu cèntims. La redacció era al carrer d'Escudellers, 10 bis. Se'n publicaren 17 números.

Existeix una edició facsímil de la col·lecció complerta amb un estudi a càrrec de Josep Maria Figueres (AUSA, 1987)

Cuca Fera

Cuca Fera, va ser un setmanari satíric que es va publicar per primera vegada el 19 d'abril de 1917 i va finalitzar l'agost del mateix any. Es caracteritzava per ser un dels setmanaris d'humor més notables a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial. Cuca Fera era una publicació ben especial dins del panorama de la premsa humorístico-política catalana. El seu humor fou intel•ligent i refinat, pulcre i culte. Per tant, el llenguatge era net i correcte. L’exposició dels acudits similars a la dels textos es formulava amb serietat i formalitat.

Cuca Fera es mantenia en un lloc digne atacant només allò aliè i contrari als interessos suprems de la nació catalana. Es diu que Cuca Fera fou una publicació de la Lliga Regionalista, un òrgan controlat financerament i políticament per la Lliga, ja que compartiren interessos polítics, literaris i periodístics malgrat no ser la propietària d’una manera directa.

La revista va fer costat a les campanyes polítiques de gran abast – Assemblea de Parlamentaris- o bé d’incidència concreta – el diari ABC de Madrid- i el gruix de contingut era de tema lleuger, fins i tot frívol amb constants referències a l’actualitat política i cultural en el vessant artístic i literari. La política internacional, amb el tema de la guerra, era tractada amb molta cura.

El típic humor de Cuca Fera es basava en la denúncia crítica com a fet banal i quotidià. A més, tenia una especial predilecció per als rodolins, pels consells a la manera de Pompeu Gener i Albert Llanas. I a les cobertes, als capçals, tocant amb la data s'hi trobava una frase que variava a cada número.

Origen del nom

"Cuca Fera, Cuca Fera, treu el nas que tothom t'espera"

Es dedueix que la idea fou de Josep Carner. La veu popular catalana li sortia espontàniament. El nom arrelà simbòlicament dins la millor tradició catalana. El Dracs son patrimoni comú del poble. A la majoria de ciutats els monstres enemics de la santedat o bé del patró de Catalunya són representats en figures de cartró i roba sota la qual un o diversos homes dansen.

La revista va néixer un dijous i anunciava que cada dijous seria al carrer. No és casualitat que el Corpus és la festivitat que se celebra el dijous següent a l'octava de la Pentecosta per a commemorar amb solemnitat especial l'eucaristia. Bé que no hi hagi una consciència absoluta amb el Corpus. El 19 d'abril de 1917 era un dijous i la lectura atenta del vers Cuca Fera, Cuca Fera, treu el nas que tothom t'espera ja anticipava una processó que té interès popular. Al Sud de Catalunya i al País Valencià la cuca fera és el drac que a Vilanova i la Geltrú és la mulassa, a Valls l'aguila, a Berga la patum, etc.

Josep Carner, doncs, per la raó del lèxic o bé en Pijoan i Bertran, estudiós de la premsa i natural de la Calonja, per raons de veïnat o qualsevol altre dels escriptors amb vessant popular podien ser els creadors del nom. Car si Cuca Fera representa el mal, significarà, dins del panorama periodístic, la cristal•lització d’allò que no es ven, té força i lluita aferrissadament, amb coratge i valentia, per uns ideals.

El 1917 un regidor barceloní anomenat Oriol Martorell tenia per renom Cuca Fera degut al que el seu geni era viu, la seva veu potent i el seu tarannà agressiu. Era perfectament comprensible que els redactors de La Veu, que cobrien la informació ciutadana dels plens, el coneguessin i en parlessin en tertúlies o be a la mateixa redacció amb en Carner. S'ha de tenir en compte en la hipotètica genealogia d'un nom popular que esdevé capçalera periodística amb intervenció d'un renom polític.

Cal remarcar que el nom no respon només a unes motivacions de bellesa, de dicció o d'arrel popular, si no que te una directa vinculació amb els precedents històrics, el dia de sortida com el dijous, les manifestacions de dracs i homes...ens situen a Cuca Fera com una anella que torna a vincular la premsa catalana amb el folklore i la història.

Trajectòria

El setmanari va ser promogut des dels sectors més avançats de la Lliga Regionalista quan les idees autonomistes estaven al punt més àlgid. No obstant, la mort d'Enric Prat de la Riba, va provocar la fi d'aquest setmanari el 8 agost de 1917, ja que amb la seva mort es van acabar molts dels projectes de premsa. Per tant, tan sols es van publicar divuit nombres del setmanari Cuca Fera, que es considerà una de les millors publicacions satíriques del moment.

Al subtítol del primer nombre de Cuca Fera trobem: Com tothom ho demana, sortirà cada setmana. En el seu article inicial es pot llegir que la revista està totalment catalanitzada i que vol treure les potes del Cavall de Sant Jordi per convertir-se en un escolanet de Sant Catalanesc...

El 1917 la publicació diària de la Lliga travessava un moment delicat econòmicament però encara s’aguantava amb força. La Lliga, segons les orientacions de Prat de la Riba, creu interessant intervenir en la labor de penetració cultural de Catalunya segons els cànons noucentistes i al juliol de 1917 fou fundada l’Editorial Catalana tot i que serà al desembre quan s’encertarà públicament la labor. El gerent Josep Pugès era l’amic de Carner al que li fou confiada la direcció literària.

Ideologia

El setmanari Cuca Fera es manté rígid davant la idea que Catalunya ha d'aconseguir les seves llibertats polítiques. El seu referent va ser la Lliga Regionalista, de caràcter monàrquic i conservador. I el seu propòsit era lluitar per l’autonomia catalana dins de l'Estat Espanyol.

La relació entre Cuca Fera i Prat de la Riba és força directa perquè ideològicament combatien a les files del catalanisme conservador. Els acudits de Cuca Fera tenen, tots ells, uns elements comuns de reivindicació del nacionalisme català, de lluita contra la corrupció i de la política quotidiana. Per tant, tant el president de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat, així com els redactors i dibuixants de la revista humorística van enllaçar els seus esforços en una labor comuna, cadascú des dels seus camps d’incidència, per la construcció d’una Catalunya pròspera.

Revista noucentista

El moviment imperant en l'estètica de començaments de segle a Catalunya suposava un ordre i un seny que impregnà la vida col•lectiva. El nou ordre s'apropià a la vida quotidiana des de l'arquitectura fins al disseny. No s'escau en els patrons de les revistes puntes del moviment literari i cultural que coneixem com a Noucentisme, es a dir, La Revista, Catalunya,.. totes elles revistes literàries. El tarannà de Cuca Fera, el rigor de contingut, malgrat ser una publicació humorística, la presentació seriosa i ordenada pel que fa a la compaginació i impressió configuren un producte net i pulcre, interessant i vàlid avui dia no només com a document per a l'estudi si no per qualsevol lector català.

El noucentisme representa la incorporació primer política i després cultural en totes les seves facetes d'uns nous elements, oposats al moviment anterior, al modernisme, que s'encapçalen per la mesura, el seny i l'ordre. Cuca Fera es una peça més de l'edifici noucentista. Si be tindrà una importància relativa no deixarà de jugar un paper important en el sistema de comunicacions de masses de l'època. La Catalunya-ciutat acalada a la Catalunya-rural modernista serà una acció més per a la construcció d’un país modern.

L’únic punt conflictiu que trobem en la seva concepció noucentista és el lingüístic malgrat literàriament, gràficament i fins i tot en la presentació podem considerar-la com un òrgan d'expressió de l'ideari noucentista. L’anàlisi lingüística de Cuca Fera permet observar determinades alteracions tant a nivell ortogràfic com sintàctic. Cal fixar-se, també, que els castellanismes que apareixen en converses col•loquials van subratllats amb tota intencionalitat. Per tant, la competència lingüística i gramatical és inqüestionable. Els poetes, també, convertiran a la revista en un puntal més de la presència noucentista.

La crítica negativa es dirigeix a Madrid i a la censura. Prat de la Riba només surt caricaturitzat un cop i amb respecte. L'obra cultural i social de la Mancomunitat surt molt ben parada després de la lectura de Cuca Fera. Per tant, Cuca Fera mostra la visió alegre de la problemàtica de la societat del 1917.

Context

La crisis econòmica es manifestava en un constant increment dels preus dels productes essencials i bàsics. L’any 1917 una família obrera despenia anualment en alimentació, habitacle, vestuari i altres 2.941 pessetes. Si el salari diari d’un oficial fuster era entre 5 i 7 ptes., el d’un sastre entre 5 o 6 i el d’un paleta entre 6 i 6,59 ptes. podem veure l’enorme diferència que hi havia entre els ingressos i les despeses d’una família obrera. Els funcionaris de l’Estat, com a assalariats, també patien les conseqüències d’aquest encariment del cost de la vida i formaren, a les darreries de 1916 la primera de les Juntes de Defensa, que fou la dels Militars de defensa, i a finals de 1917 ja foren els empleats de Correus i Telègraf i els d’Hisenda els qui també en formaren. El règim de la Restauració patia la manca d’adequació i el perill de la revolució latent no es resolia amb una reforma que el mateix Estat frenava. Les conseqüències van ser la descomposició del Règim.

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d’abril de 1914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes. Prat de la Riba fou elegit president de la Diputació de Barcelona el 1907 i reelegit els anys 1909, 1911, 1913 i 1917. El mateix 1914 fou elegit president de la Mancomunitat i reelegit al 1917. Dugué a terme una gran labor amb els pocs mitjans materials al seu abast sobretot en el camp cultural i de creació d’infraestructures col•lectives. Prat de la Riba morí l’u d’agost de 1917 i fou un esdeveniment cabdal per al país. El número 17 de Cuca Fera fou dedicat a la memòria de Prat de la Riba amb gran respecte. Aquest número compren un to amarat de tristesa i melangia per la pèrdua de Prat de la Riba. Les pàgines del setmanari humorístic (i també del diari La Veu) dedicades tindran una missió essencial dins el reflexe del moment polític i ciutadà: la remembrança de l’autor de tants i tants documents polítics de primer ordre. Cuca Fera inclou alguna col•laboració gràfica i textual de caire satíric al número 17, però ho fa a la part final i sobretot amb la intencionalitat de mantenir la línia traçada pel setmanari amb la voluntat de ser una peça que ajudi a la interpretació dels fets quotidians amb l’orientació de fer passar l’estona d’una manera agradable i amb dignitat.

La censura

El control i la manipulació de l’opinió i de la informació des de sempre han estat imposats pel Poder. Al 1917 predominen les formes més sofisticades i tradicionals de la censura, per tal de mantenir la dicotomia entre els fets i el seu ressò popular. El Poder utilitzarà la censura prèvia i posterior, i les publicacions que burlaven les normes patien la violència, la repressió i la suspensió. Això es manifesta en la publicació de diaris mutilats amb blancs, espais en negre, punts suspensius o ratlles. Moltes revistes i diaris jugaren amb això i inclogueren a les seves publicacions al•lusions a la censura. Cuca Fera n’és un exemple. El setmanari comptà amb tres tipus d’al•lusions: la noticia de la interferència de la censura, anomenada Anastàsia, els acudits i els textos, i des d’una editorial fins a una breu nota de dues línies tot passant per un comentari jocós.

“Alerta llegidors CUCA FERA Esterelitzada per la censura. El mellor remei pêl sòn”

Pel que fa als acudits sobre la censura dins del setmanari humorístic n’hi ha molts a partir del número 12 que és quan comencen les accions dels parlamentaris catalans. A la primera fase de la revista (abril-juny) amb el canvi de número 9 no hi trobem cap referència directa a la censura. A primers de juliol D’Ivori fa una caricatura de Moisès amb les taules de la llei arran el “nou Decàleg de la Premsa”. Als números següents hi trobem acudits dels dibuixants que feien Cuca Fera. Fins i tot una coberta també el tema de la censura prèvia, a mitjans d’agost, quan la situació socio-política era força dura.

Al darrer número del setmanari, a més de la coberta, Cuca Fera dedica a la censura l’editorial, la Llambregada destinada al tema de rigor La censura intermitent, on s’escrivia sobre les variacions en l’aplicació de la mateixa per part del Govern. Trobem blancs al número 11 de la revista – editorial, un acudit i dos textos -, que segurament son deguts a la censura prèvia i a l’absència de material “neutre” per a la substitució.

La censura prèvia fou suprimida el 29 de juliol, havia passat ja l’esclat parlamentari dels dies 5 i 19, res no anunciava la gran vaga d’agost i davant la protesta dels directors de diaris de Madrid, el Ministeri de Governació, en tenir la situació política controlada, va adoptar aquesta mesura que tot seguit restabliria, el 8 d’agost, ja que aquesta clariana, que era aprofitada per a glossar críticament la situació i l’anàlisi de la situació militar amb les Juntes de Defensa, no va plaure al Govern.

La premsa de 1917

Al 1917 la premsa diària a Barcelona comptava amb vint-i-quatre diaris, però només dos en català. Als Països Catalans, tret de Barcelona, només alguna ciutat tenia tradició de premsa diària en català (Manresa, Sabadell i Reus). Un total de set diaris que amb els dos barcelonins fan del 1917 un any ben important en el procés de normalització. No és casual que els millors moments per la premsa, com per a la cultura, sigui coincident amb la situació política. El paper dels diaris catalans en el camí de la catalanització fou importantíssim. El 1917 neixen publicacions de tota classe. És molt important, en aquest punt, citar l’Editorial Catalana que des del desembre de 1917 enceta una nova plataforma d’acció cultural de la Lliga: Economia i Finances, Agricultura, etc.

El panorama de la premsa era variat, intens i d’alta qualitat. L’any 1917 s’editaven revistes de diverses temàtiques com En Patufet, Almanac de la poesia o La Veu.

La premsa de l’època realitzà poques referències a Cuca Fera. Tan sols s’ha trobat algun ressò a Vell i Nou, La Veu, La Publicidad, El poble Català i a El Progreso.

Col•laboradors

El director del setmanari va ser Josep Pugès i Guitart, i va comptar amb la participació d'intel•lectuals com Josep Carner, Carles Riba, Carles Capdevila, Josep M. de Segarra, Prudenci Bertrana, Lluís Bertran i Pijoan, entre molts d’altres que van col•laborar amb la seva literatura.

Va comptar, també, amb alguns col•laboradors gràfics com Xavier Nogués, Joan Colom, Feliu Elias, Francesc Labarta i Joan G. Junceda. Alguns d'ells van utilitzar els pseudònims que ja utilitzaven al Papitu, setmanari en el qual Cuca Fera s'inspirà per realitzar la seva presentació gràfica i artística.

La intervenció de Josep Carner a Cuca Fera és molt important. Carner era un dels puntals de La Veu, i en fundar-se Cuca Fera la seva col•laboració fou des del primer moment essencial ja que, juntament amb Francesc Labarta Lata i Junceda s’encarregà de l’elaboració del projecte anunciador del setmanari.

Si observem la participació de dibuixants i escriptors a Cuca Fera trobem a partir del número 9 un trencament general per l’entrada de signatures noves (Lotus, Acit, D’Ivori,...) i desapareixen d’altres (Adam, Babel,...) però continuen d’altres (Junceda, Apa,...).

La facilitat poetitzadora d’en Carner era proverbial, en qualsevol moment era capaç de realitzar versos humorístics amb claredat i enginy. El seu complement en el dibuix fou Xavier Nogués.

Josep Morató i Grau fou un dels altres homes de La Veu que va participar activament a Cuca Fera. Fou redactor en cap i la seva dedicació a ambdós setmanaris va ser excepcional. Cuca Fera i La Veu tenien la redacció al mateix lloc, un pis de la que seria l’Editorial Catalana, i en Morató hi anava cada dia. Per allà també passaven sovint els altres col•laboradors – Carner, Bertrana-, o el redactors – Ll. Bertan i Pijoan...- o l’administrador J. Pugès i Guitart.

Carles Riba va entrar al setmanari amb 27 anys i un fort prestigi. Cal considerar que Riba estava molt vinculat a Catalunya. Tot i els seus objectius clàssics d’elaboració d’alta cultura i la seva formació humanística mai no va deixar-li de preocupar la realitat política. La col•laboració de Riba es situa a la primera etapa de Cuca Fera.

Els pseudònims

Hi ha una absència de bibliografia considerable sobre Cuca Fera refent als pseudònims. Només una nota a les obres de Givanel i Mas i de Torrent-Tasis a partir de les quals s'ha pogut realitzar la recerca dels pseudònims de la revista concentrat en una edició facsímil de la col•lecció completa amb un estudi a càrrec de Josep Maria Figueres sobre Cuca Fera. Dins d’aquest estudi s’han pogut reconèixer la major part dels pseudònims de la revista excepte el pseudònim format per una e i una t majúscules juxtaposades que no s'ha pogut identificar. Malgrat això, els col•laboradors de Cuca Fera eren homes de prestigi o be tenien un pseudònim consagrat o conegut (Apa, Babel,..) o be no els interessava donar-se a conèixer (Liu Liu, Babilònia,...) Amb els dibuixants s’ha fet una anàlisi comparativa amb la premsa de l’època i amb estils i temes semblants. Els escriptors de l’època tenen pseudònims que són fàcils d’identificar, però els de Cuca Fera son únics: neixen i moren amb la revista.

Aspectes tècnics

Cuca Fera comptava amb setze pàgines a dues columnes, de format 177x134mm. Es va imprimir a la casa Guitart i Pujolar, c/ Bruc, nº 63, i costava deu cèntims. La redacció de la mateixa es trobava al carrer Escudellers, nº 10 bis.

Fitxa descriptiva

Títol: Cuca Fera

Subtítol: Setmanari satíric nacionalista

Data inicial: 19 d’abril de 1917

Data final: 16 d’agost de 1917

Mida: 20 v 27,5 cm. 13,4 x 17,7 cm

Edicions: una

Preu: 10 cts. Subscripció anual, 6 ptes.

Pàgines: 16

Redacció i administració: C/ Escudellers, 10 bis, Barcelona.

Impremta: Guinart i Pujolar, Bruch, 63. Barcelona. Del prospecte, F. Giró, València, 233, Barcelona.

Referències

- “Revistes i publicacions d’humor (1841-1939)”. Il.lustradors a Catalunya. Barcelona, Nadala Fundació Jaume I, any 2009.

- Edició facsímil de la col•lecció completa amb un estudi a càrrec de Josep Maria Figueres (AUSA, 1987)

Vegeu també

Papitu

Enllaços externs