Geografia dels Països Catalans

Territoris dels Països Catalans

Els Països Catalans són una entitat lingüística que abasta quatre zones diferenciades administrativament. Avui en dia estan repartits en quatre estats (Espanya, França, Itàlia i Andorra) i es considera que abasten una superfície de 70.520 quilòmetres quadrats. La gran majoria del territori és a la costa del llevant de la península Ibèrica, entre els Pirineus Catalans i el riu Segura. Part del territori s'estén també pel sud-est de França a l'Alta Cerdanya, Capcir, Rosselló i Vallespir. Paradigmàticament els Països Catalans inclouen la immensa majoria de Catalunya (excepte la Vall d'Aran que es considera domini lingüístic de l'aranès), la totalitat d'Andorra, la part costanera del País Valencià, la Franja de Ponent i la comarca del Carxe, la Catalunya Nord, que rau entre l'estany de Salses i la serra de les Corberes al nord i els Pirineus al sud; l'arxipèlag de les Balears, a més de les illes adjacents al territori peninsular (com les illes Columbretes i la de Tabarca; i finalment, la ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya.

Des d'un punt de vista orogràfic els països catalans no mantenen una relació coherent sinó s'entén al voltant del mar Balear. Tanmateix la cohesió d'aquests territoris no es compren completament sinó es veu com a relicte de l'expansió baix medieval del Corona d'Aragó i el desplaçament o mort dels habitants de les zones conquerides i posterior repoblament amb habitants del Principat de Catalunya. El catalanisme s'ha encarregat de divulgar i potenciar la idea d'una unitat lingüística (el català) i territorial (els Països Catalans). Nogensmenys aquesta unitat, que no pas uniformitat, ha de ser tinguda en compte des d'un punt de vista sociològic o lingüístic i no pas com una unitat administrativa; i presa amb prudència en el sentit orogràfic.

Geografia de Catalunya

Article principal: Geografia de Catalunya

Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb la Comunitat Valenciana (52,9 km) i a l'est amb el mar Mediterrani. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.

Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.

Topografia

Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grands trets, tres unitats morofestructurals generals:

• els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la Península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
• el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i
• la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre.

Montserrat

Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu espanyol, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que son formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdós unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puig Cedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca.

El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal, que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i volcans a l'àrea de la Garrotxa.

La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.

Hidrografia

L'Ebre a Miravet

Gairebé la la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes desguassant al Mediterrani. A més, hi ha la conca del Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta el 1,73% del territori català.

La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18.700 hm³/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm³/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori. Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.

La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sur, les costes de Garraf.

Geografia de la Catalunya del Nord

Article principal: Geografia de la Catalunya del Nord

La geografia de la Catalunya del Nord és, principalment, dividida entre la gran plana del Rosselló i les cinc valls pirinenques. Aquesta divisió propicia l'aparició de diversos microclimes i zones climàtiques molt allunyats entre si, com també dificulta trobar fronteres plenament naturals, ans al contrari: tant la vall de la Cerdanya com la de la Fenolleda queden estroncades per la frontera política.

Plana

La plana ocupa gairebé tot el litoral de la Catalunya Nord, i fita amb les serralades de les Corberes al nord i l'Albera al sud. A l'oest es produeix un més o menys gradual sèrie d'estreps esglaonats al Riberal del Tet i els Aspres fins trobar-se amb els massissos de l'interior, principalment el Canigó. Aquesta plana és la ribera de tres rius, l'Aglí, la Tet i el Tec, que en sortir de les valls, i amb la desaparició total de terres altes, corren en línia recta cap a la mar, alhora que reguen l'extens camp rossellonenc. Un altre element notable de la plana són els estanys, dels quals es queden tres – estany de Salses, estany de Canet i estany de Vilanova de la Raó -, tot i que en deuen haver existit més, ja que en temps prehistòrics la plana hauria restat sota mar. Dels tres, el primer és el més gran. De fet, és, segons l'enciclopèdia catalana l'estany més gran dels Països Catalans, amb una superfície de 5.850 ha.

Costes

La costa es divideix entre la majoria, que és plana i d'arena, fins Argelers, i l'extrem sud (la Marenda), on el Pirineu produeix penya-segats, cales i platges de pedra. De nou, els estanys separen gran part del litoral de terra ferma, produint restingues arenoses.

Rius

Els rius tenen cabals respectables per a un país mediterrani, però pobres si els comparem amb el rius més grans a Occitània o amb l'Ebre. Malgrat l'embassament de quasi tots els rius, cap no corre sec, amb l'excepció d'alguns torrents com ara la riera Maçana, el riu Cadí, el riu Ròbol. Aquests són habitualment poc cabalosos, tret d'uns mesos o fins i tot, dies.

Pel que fa als rius de cabal estable, hi ha els tres ja esmentats (Tet, Tec i Aglí) que desemboquen al Mediterrani; i també el Segre, que naix a prop de Llo (Alta Cerdanya) i crea la gran vall de la Cerdanya abans de travessar el Pirineu Català direcció sud i desembocar a l'Ebre; i el riu Aude que naix a prop dels Angles (Capcir) i forma l'esmentada vall del Capcir abans de viatjar cap al nord, travessar tot el país de l'Aude i finalment, desembocar al Mediterrani.

Tots aquests rius naixen, com és lògic, als Pirineus, i s'alimenten de les aigües sobreres de manta riera muntanyenca al seu pas cap a la plana. Produeixen passos de muntanya entre la roca pirinenca que en alguns casos són notables, com ara el Congost de la Fou a la Fenolleda, una esquerda vertical en la serra que separa l'Altiplà de Sornià de la vall del riu Maurí. Aquí, com a la resta dels moltíssims congosts de la Catalunya Nord, s'observa de ple l'acció contrària dels rius i les muntanyes, en tant que els primers obren els camins que els segons tanquen.

L'embassament dels rius, els canals romans i francesos: tot ha contribuït a l'aprofitament d'un gran terreny que d'altra manera seria aspre. S'estén per tota la plana del Rosselló, i en temps passats fins al Conflent Mitjà i al Vallespir Mitjà i a tota la Fenolleda, un enorme terreny cultivat que depèn del rec provinent del Tet, el Tec i l'Aglí, i dels seus embassaments. Així es troba encara illes de terra conreada enmig de la muntanya, on la vall s'eixampla, com a la ribera de Vinçà i Prades (Conflent). Tanmateix, el riberal del Tet és el millor exemple de l'hort familiar, mentre les costes de l'Albera i l'Altiplà de Sornià es dediquen a una agricultura plenament de secà.

Muntanyes

El cim de la Catalunya Nord és el Puigmal, a la Cerdanya, amb 2910 metres. Emperò, el cim més famós i ben visible des de gran part del país, és el Canigó, amb 2784 metres.

Com una pinta, les serralades del Pirineu Oriental es dirigeixen cap al nord-est fins perdre's en la plana. Així trobem, tot i patir petites interrupcions o depressions, llenques de roca allargades com la serralada de les Corberes, la serralada de Carlit - Madres, la serralada del Cadí - Canigó, i la més diminuta Fraussa – Albera. Aquestes separen les valls del país, i també el tanquen per totes bandes – amb la gran excepció de la Cerdanya, on la frontera no destaca ni un tossal, i imita la plana rossellonenca però amb un clima ben diferent. Entre les dues, el lloc de pas és un dels més infranquejables, el coll de la Perxa a l'Alt Conflent (1579 m). També és cert que existeix zones on és fàcil passar de nord a sud o de sud a nord: Sant Llorenç de Cerdans (el pla entre l'Alt Vallespir i l'Alt Empordà), el Pertús (271 m), Caudiers de Fenollet (per la vall de la Bolzera, a la Fenolleda) i Salses, gràcies a l'estany de Salses.

Llacs i estanys

Al Capcir i en menor grau, a la Cerdanya i el Conflent, existeixen aplecs d'estanys gràcies a l'esglaonament produït entre els múltiples pics i valls. Els quatre més significants són tots en proximitat: L'estany de Lanós, el llac de la Bollosa, el llac de Matamala i el llac de Puigbalador. A la plana, hi ha els suara dits estanys de Salses, de Canet i de Vilanova de la Raó. Entre els embassaments, els més significants són el embassament d'Ansinyà i l'embassament de Vinçà.

Geografia d'Andorra

Article principal: Geografia d'Andorra

Andorra és eminentment una vall pirinenca, en una regió muntanyosa formada per l'alta conca del Valira. Hi ha 65 pics amb més de 2.500 m d'altitud, dels quals el Comapedrosa n'és el més alt amb 2.942 m. És una regió d'escarpats muntanyencs i de valls estretes per on flueixen nombrosos cursos d'aigua que s'uneixen per a formar els diferents rius principals.Hi ha dues valls principals situades al Pirineu axial, afluents de la Valira: la ribera d'Ordino i la Valira d'Encamp, que es reuneixen a les Escaldes. Hi ha grans extensions boscoses de pis i bedoll a causa del clima mediterrani d'alta muntanya que en gaudeix el país.

Tot i que Andorra és situada en una sola conca, el riu principal, la Valira, té dues branques i sis conques obertes, raó per la qual el Principat ha estat conegut tradicionalment com les Valls. Les dues branques principals són

• el Valira del Nord, que neix als Llacs de Tristiana, i amb un recorregut de 14 km, drena les parròquies d'Ordino i La Massana; i
• el Valira d'Orient, que neix a la regió més oriental del país, i amb un recorregut de 23 km drena les parròquies de Canillo, Encamp i Escaldes-Engordany.

Ambdós conflueixen a Escaldes-Engordany i formen el Gran Valira, que té un recorregut total de 11,6 km i un cabdal anual mitjà de 13 m³ per segon. El Gran Valira, descendeix cap al sud, i desemboca, a la Seu d'Urgell, ja al Principat de Catalunya al riu Segre, que al seu torn, desemboca a l'Ebre.

El relleu andorrà és molt accidentat, caracteritzat per l'aflorament de materials paleozoics, amb altituds superiors als 2.600 m, que culminen a 2.942 m a prop del Pla de l'Estany a la frontera francesa. Tot i ser un país molt petit, l'altitud és molt variada: a partir del port d'Envalira descendeix als 840 m, a la regió on el Valira entra a Catalunya. La vegetació és muntanyenca continental, típica del vessant meridional dels Pirineus, amb estatges montà, subalpí i alpí.

El clima d'Andorra és pirinenc: suau i fresc a la nit durant els estius i fred amb precipitacions en forma de neu a l'hivern. Les diferències en altitud també mostren diferències en les temperatures; a Ransol, les temperatures mitjanes són sempre sota zero durant l'hivern, amb mínimes de -16° i -17°C,mentre que a Sant Julià de Lòria—el poble amb menor altitud—la temperatura mitjana de gener és de 10°C. L'escalfament durant els dies d'estiu és considerable; però, com és comú als llocs de gran altitud, les nits estivals són fredes, i en alguns casos ha arribat a glaçar en ple estiu.

Geografia del País Valencià

Article principal: Geografia del País Valencià

El País Valencià s'estén entre el riu Sénia a Vinaròs i fins a Pilar de la Foradada, un poc més enllà del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i 518 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i de les Columbretes, són també d'administració valenciana.

Amb 23.2555 km², és el segon territori més extens dels Països Catalans. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental.

El territori valencià, estret i allargat, pot ser definit, des del punt de vista natural, com un paisatge mediterrani a meitat camí entre el desert africà i els boscos europeus. Es tracta d'un país ple de contrastos on s'alternen els ambients relativament àrids del sud i els relativament humits del nord amb altres de transició.

Les muntanyes ocupen la major part del País Valencià, deixant solament una estreta franja litoral per a les planes que, això sí, solament s'eixamplen a l'extrem nord (Plana de Vinaròs), a la Plana de Castelló, a la Depressió central de València i en l'extrem sud (Baix Segura). A la resta de la costa, les muntanyes arriben gairebé a la línia litoral.

L'espai valencià és la zona de contacte i final de dues grans serralades ibèriques: la Ibèrica pel nord i la Bètica pel sud, que separen l'estreta franja litoral de dues grans unitats interiors: la Depressió de l'Ebre i la Submeseta Meridional, la qual s'endinsa en territori valencià mitjançant l'anomenat Altiplà de Requena. El contacte entre les dues serralades es produeix al sud del riu Xúquer, en el que els geòlegs denominen falla sud-valenciana.

Predomina la litologia calcària, però també és fàcil trobar materials com les arenisques, les margues o els guixos.

Les grans unitats de relleu

Nord

La serralada Ibèrica desplega els seus estreps muntanyencs cap a la Mediterrània al sector septentrional del País. El sistema es veu interferit i dislocat per altres tres elements del accidents del relleu: la Serralada Costera Catalana, que l'afecta a l'extrem més al nord; la Depressió del Golf de València, a la part central; i les primeres serralades bètiques, més al sud, que entren en contacte amb el sistema Ibèric al massís del Mondúver. Aquestes interferències mostren unes serres molt afectades per fractures paral·leles a la costa el que es tradueix en què l'orientació típicament ibèrica (NO-SE) siga nítida en casos aïllats (serralades d'Espadà i Calderona).

La peculiar disposició de les serres dels Ports ha fet que aquest racó siga l'única porció del país que cau dins de la conca hidrogràfica de l'Ebre.

Més al sud d'aquesta comarca, hi ha un paisatge amb muntanyes de cims plans, separades per gorges excavades per rius, que donen pas a les serres i corredors del Maestrat, que corren entre la Plana de Vinaròs al nord, i la Plana de Castelló pel sud. Es tracta d'una sèrie de serralades paral·leles a la costa separades per valls o corredors interiors de tipus graven (foses tectòniques). Segueixen una orientació corresponent a la Serralada Costera Catalana. L'element comú d'aquestes serralades és la geologia calcària, amb algunes excepcions. Els corredors es caracteritzen per ser de fons pla, per això, en alguns llocs on s'amplien, són coneguts com a plans.

A les desembocadures dels rius del nord, són freqüents la formació de deltes interiors i petites albuferes i marjals com les de Peníscola, Prat de Cabanes-Torreblanca, els Marjals de Castelló, Estany de Nules, etc.

A l'interior nord i sud de la Plana, hom troba les serres d'Espadà i Calderona, amb clara orientació NO-SE, situades al sud del riu Millars, i abans d'arribar a la Depressió central Valenciana. Són paral·leles entre si i provenen de la Serra de Javalambre.

La Depressió central

L'anomenada Depressió Valenciana, ocupa el centre del país i és la major plana litoral. És limitada per la Serra Calderona al nord, les muntanyes de la Serrania del Túria al nord-oest, serra de Las Cabrillas a l'oest, el Massís del Caroig al sud-oest i la Serra de Corbera i el Mondúver per sud.

El seu origen cal buscar-lo primer, en el procés d'enfonsament del Golf de València iniciat fa uns 6 milions d'anys, i després, en el llarg procés de rebliment de terra produït per aport com els dels rius Palància, Túria i Xúquer, i els barrancs de Carraixet o de Xiva; ajudat per una mar poc erosiva i també per l'acció en els últims temps de l'home que ha conquerit les marjals per mitjà dels aterraments.

La plana es troba esguitada per planes elevades com el Camp de Llíria, i petites llomes que trenquen la unitat com les del Puig, la Muntanyeta dels Sants (Sueca), les Rodanes (Vilamarxant) o la Serra Perenxisa. Els paisatges més típics i importants en aquesta unitat del relleu, són els de horta i els de l'Albufera.

Interior

Entre el Javalambre al nord i la Serra del Negrete al sud rau la serrania de Túria. La conca del Túria hi és protagonista, encara que no dibuixa cap vall fluvial sinó s'encaixa en espectaculars gorges (els de Santa Cruz de Moya, de Puente Alta en Calles i el de Xulilla). És una zona plena d'embassaments que abasteixen a l'àrea metropolitana de València.

Al nord-oest, trobem el Racó d'Ademús. És travessada de nord a sud pel Túria que, ací sí, obri una gran vall que forma part de la gran fosa de Terol. A l'est del Racó, el Alto de las Barracas (1.839m) marca el sostre del País Valencià.

Immediatament al sud de la Serrania, s'escampa l'Altiplà de Requena, amb una altura mitjana de 750m. Es troba drenada per dos rius: el Magre i el Cabriol. Aquestes terres continuen les planures manxegues i formen part dons, de la Meseta castellana, tot i que han sigut separades d'aquesta per l'acció erosiva del riu Cabriol.

AL sud hi ha el Massís del Caroig i entre aquest i la costa, la Serra de les Agulles i el Mondúver. Aquests tres tanquen, doncs, la Gran Depressió Valenciana.

Sud

El sector de serralades i valls bètiques comença al sud de la denominada falla sud-valenciana, que arranca prop de la mar a l'altura de Xeresa, passant per la Serra Grossa (Alacant) fins a terres d'Almansa.

Els plegaments que en aquest sector trobarem, que també es produïren durant el paroxisme alpí, són d'edats més joves que els que trobarem al sector ibèric. Per tant, els relleus són escarpats i amb cims no tant planes, valls més profundes i major activitat sísmica.

Els relleus mostren una clara alineació estructural (SO-NE) imposada per plegaments i falles. Les roques més dures calcàries, dolomies i algunes arenisques) sobreeixen a les serres més elevades (Benicadell, Serrella, Aitana, Puig Campana, Ifac). En canvi, les argiles i margues són presents als fons de les valls i zones deprimides en general.

Més al sud hi ha la zona del Prebètic extern, que correspon a les serralades i valls de les comarques de l'Alt Vinalopó, la Vall d'Albaida i la Costera, totes amb una nítida orientació SO-NE.

El Prebètic intern, o siga les serres que tanquen la foia d'Alcoi pel sud - és a dir, la Serrella, el Menejador i Aitana - destaca relleus molt muntanyosos que freguen la costa formant penya-segats d'entre 100 i 300m d'altura a més del la Nau, el cap de Sant Antoni, e de Moraira, el Ifac, el Morro del Toix, i la Benitatxell i Gelada, etc. A les valls interiors corren rius com el Girona, el Gorgos, el Guadalest o l'Amadòrio.

Entre les distintes serralades prebètiques, es troben les foies. La foia de Castalla és la més occidental. La Foia de Xixona es troba a la part oriental. La gran fosa del Vinalopó, a l'extrem sud i oest del Prebètic, amaga les serres bètiques sota la gran potència de sediments quaternaris arrossegats i dipositats pel riu. Ací es mostren les crestes calcàries i dolomítiques de nítida orientació bètica (SO-NE) amb vessants molt inclinades com a les serres de Salines, de l'Ombria d'Elda o el Reclot. És una zona plena de llacunes, com la de Villena i les Salines d'Elda, o el Fondó de Monòver.

Depressió del Segura

A l'extrem meridional del país, hi ha la Depressió del Segura. La Serra de Crevillent en marca el límit nord, que ha estat colmatada pels sediments tant del Vinalopó i, sobretot, pel riu Segura. Les zones pantanoses i les llacunes són nombroses en aquest espai: el Fondó d'Elx, les salines de Santa Pola, la Mata i Torrevella.

La Depressió té origen en la gran fosa "intrabètica" que s'endinsa cap al territori murcià i que ha estat replenat per materials del Miocé (visible a relleus allomats amb dipòsits margosos i de guixos) , Pliocé (al sud del Segura, composat per materials detrítics d'origen marí) i Quaternari (de tipus al·luvial i que es majoritari a la Depressió).

L'illa de Tabarca es considera com a una prolongació del relleu de la unitat bètica.

La hidrografia

Entre els rius nascuts fora del territori valencià, caldria destacar-ne dos com els més importants, el Segura, de 325 km, que naix a Jaén i el Xúquer, de 498 km, que neix a Conca. També destaquen, malgrat la seva conca més reduïda, el Millars, de 156 km, que neix a la Serra de Gúdar, Terol i el Túria, 280 km, que neix a les serres d'Albarrasí, Terol. Excepte el Segura, que neix en les Serralades Bètiques, els altres rius ho fan en el Sistema Ibèric.

Aquests rius es caracteritzen per tenir cabal durant tot l'any, si bé són acusats els estiatges i molt temudes els seus crescudes tardorencs que causen inundacions en les seves planes al·luvials (de nord a sud: la Plana, l'Horta de València, la Ribera i el Baix Segura). Sofreixen un intensíssim aprofitament hídric per mitjà de preses.

Els rius auctòctons es caracteritzen per ser curts, de llera irregular i escàs, conques petites i gran desnivell en el seu recorregut, ja que naixen a les serres pròximes a la costa. Solen presentar grans estiatges, quedant la llera completament seca i fortes crescudes.

Al nord estan els rius Sénia, limítrofe amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el de Sant Miquel o de les Coves. A la plana litoral aboquen les seves aigües el Palància, el Serpis, i els petits rius Girona i Gorgos-Xaló. Cal destacar alguns dels afluents del Xúquer com rius autòctons: el riu Magre i el riu d'Albaida amb el Cànyoles i el Clariano. També són d'importància la Rambla de la Viuda, afluent del Millars, i la Rambla Castellarda, afluent del Túria.

Al sud del massís penibètic, els rius són de cabal molt escàs, llit habitualment sec i presenten lleres àmplies i pedregosos. Destaquen el Algar, el Amadòrio, el Monnegre, la Rambla de les Ovelles, que desemboca a Alacant i el Vinalopó, amb el seu afluent el Tarafa.

Un cas especial de riu autòcton és el Bergantes, que neix prop de la ciutat de Morella en la zona nord-oest de la província de Castelló i desemboca en el Guadalop, que és un afluent de l'Ebre.

Geografia de les Balears

El Puig Major, la muntanya més alta de l'illa.

Les Illes Balears presenten una intrigant alineació des d'Eivissa fins a Menorca, car són una prolongació marítima de les serralades Bètiques. La insularitat és un dels factors que més marquen la geografia humana de les Balears, determinant els seus intercanvis de mercaderies amb la península Ibèrica i entre les diverses illes a la disponibilitat de mitjans de transport adequats o de la permissivitat meteorològica.

Mallorca presenta dues serres: la de Tramuntana, amb muntanyes més altes, de les quals la més alta és el Puig Major (1445 m); i les Serres de Llevant, d'altures més modestes, de les quals la més gran és el Puig de Sant Salvador (510 m). A més, es compten altres cims menors fora d'aquestes dues serralades. L'altra serra a destacar és el massís de Randa, amb el cim al Puig de Randa (543 m).

L'illa de Formentera a més de les illes i illots del voltant com s'Espalmador i s'Espardell, té una superfície total del municipi és de 83,20 km², cosa que suposa només l'1,64 % de la superfície total de les Balears. L'illa té una forma allargassada d'est a oest, formada per dos promontoris a cada extrem i una franja de terreny llarga i estreta que els uneix. La Mola i el cap de Barbaria, o el pla del Rei, són els dos massissos plans que s'eleven bruscament sobre el mar formant uns penya-segats de més de 100 m pràcticament en vertical. L'altitud màxima és de 195 m a sa Talaiassa de la Mola. Entre els dos promontoris es troba una franja bàsicament sorrenca i dunar anomenada es Carnatge. La part més estreta té només 1,5 km d'amplada.

Al nord es troben dues extenses llacunes litorals: l'estany des Peix i l'estany Pudent. Al nord de l'estany Pudent, la península des Trucadors és un conjunt de dunes de 3 km de longitud i una amplada mínima de 100 m. A l'extrem nord un estret braç d'aigua de 50 m, anomenat es Pas, separa Formentera de s'Espalmador.

L'illa de Menorca amb una extensió de 701 km², se situa al bell mig de la Mediterrània Occidental (40ºN 4º E), gairebé equidistant de terres africanes, itàliques i ibèriques, i és la més septentrional de les illes Balears. L'illa i els illots que l'envolten constitueixen un resum de la Mediterrània Occidental, en el qual es poden trobar la major part dels ecosistemes característics d'aquesta regió, excepte els fluvials i els muntanyencs.

Geografia de l'Alguer i el Carxe

L'Alguer és una ciutat situada a Sardenya (Itàlia), al nord-oest de l'illa, a la província de Sàsser. El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià/català de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km², una porció del qual forma part del parc regional "Serra del Carxe".