Profeta Zacaries

Zacaries' és l'onzè del profetes Menors autor de la profecia del seu nom.^[1] Zacaries era fill de Baraquies, el qual o era d’Addo (Zac. I) i va viure i rebé parla de Déu en el mes vuitè de l'any segon de Darios I el Gran (520 a. C.), essent contemporani del profeta Ageu. El seu avi Addo és molt probable que fos aquell sacerdot d'aquest nom mencionat entre els sacerdots que en temps de Ciro vingueren del desterrament amb Zorobabel, segons refereix el llibre II d’Esdras (XII,4). No es tenen més noticies certes vers la seva vida. En quan a la seva mort, el passatge dels sinòptics (Mt., XXIII, 35; Lc., XI, 51), <<fins que la sang d'en Zacaries, fill de Baraquies, al que matareu entre el temple i l'altar>>, a donat lloc a greus controvèrsies; però, en general, entre els exegetes moderns hi ha tendències a creure que Jesucrist al·ludí el profeta i summe sacerdot Zacaries, fill de Joiada, a qui <<apedregaren per ordre del rei Joàs en l'atri del temple>> (2 Par., XIV, 21), doncs no és versemblant que el poble d’Israel, feia tant poc que havia tornat del desterrament i obedient als profetes, segons consta per Ageu (I, 12 i següents) pel mateix Zacaries (6 i 7), pogués cometre en aquella ocasió tant horrible homicidi.

Profecia

Zacaries, contemporani d'Ageu, fou enviat, com aquest, al poble per a renovar l'esperit d'Israel i excitar-lo a la reedificació del temple; però la profecia de Zacaries tendeix a exposar la renovació de la teocràcia i la magnificència del futur regne messiànic, del qual el temple que tractaven de reedificar no era més que el símbol o figura, mostrant per aquest motiu la manera com el poble d'Israel s'havia de fer capaç de les divines promeses.

La profecia de Zacaries, després d'un breu proemi (I, 1-6), conté tres parts: 1a. que consta de set visions que donen a conèixer la renovació del regne messiànic, i s'acaba, per via d'epíleg, amb l'acció simbòlica de coronar al summe sacerdot Josué, figura típica de la dignitat sacerdotal i reial que ha de reunir en si mateix el Messies (Zac., I, 7; VI, 15); 2a, que comprèn els discursos profètics de penitència per disposar-se a merèixer les divines promeses (Zac., 7 i 8), i 3ª, que anuncia el càstig que Déu ha de fer contra Síria i Fenícia, i, per contra, promet la redempció d'Israel, no obstant les penes contra els jueus rebels, Jerusalem serà llibertada i ensalçada (Zac., 9-14).

La consideració de la travada interna de les idees de tota la profecia manifesta a les clares la unitat del llibre, malgrat que segons les diverses parts l'estil és diferent i, en general, és tota ella força difícil, com notà Sant Jeroni, al qual vers aquest particular solen fer cor els demés comentaristes; tan fosca sembla als mateixos jueus aquesta profecia què, resultant d'ella un Messies molt divers del que ells es forgen, esperen un doctor que els interpreti a llur plaer el seu sentit vertader; així què R. Jarchi diu obertament que no podrien assolir llur vertadera interpretació fins que vingui el Doctor iusticiae, promès per Joel (II, 23).

De l'autoritat divina de la Profecia no hi cap ni tan sols dubtar, doncs tants són els testimonis presos en ella en el Nou Testament (Cf, Mt., XXI, 5; XXVII, 9; XXVI, 31 (on se cita textualment Zac., XIII,7); Jn., XII, 15; XIX, 37, on és adduïda com escriptura divina. Respecta de l'autenticitat, si atenem així a la connexió interna dels conceptes com a la tradició judaica i cristiana que tota la profecia ha atribuït sempre a un mateix i sol autor, segons consta de la història del cànon de les Escriptures de l'Antic Testament, i afegiu-li el conjunt de pormenors de tot el context que revelen una mateixa ma, tampoc i cap un dubte seriós.

Malgrat tot això, entre els heterodoxes sorgí, amb motiu dels capítols IX-XIV, un vertader núvol d'opinions envers el seu autor, senyalant uns un autor anterior al desterrament, altres posterior a ell, que en alguns d'aquests pseudocrítics es converteix en un segon i tercer Zacaries; però la mateixa varietat i inconsistència de tan oposades sentències fa palesa la poca substància de les raons internes amb que es recolzen.

Referències

↑ tom, núm., 70, pàg., 861 de l'Enciclopèdia Espasa.

[1] tom, núm., 70, pàg., 861 de l'Enciclopèdia Espasa.

[1]