Vés al contingut

Quim Monzó

De Viki.cat
Quim Monzó

Quim Monzó en una imatge del 2010
Naixement 24 de març de 1952 (1952-03-24)[1]
Barcelona, Barcelonès
Activitat Escriptor
Nacionalitat Catalunya Catalunya
www.monzo.info

Joaquim Monzó i Gómez (Barcelona, 24 de març del 1952[1]), conegut amb el nom de ploma Quim Monzó,[1] és un escriptor català, autor de novel·les, contes i articles d'opinió, aquests últims en català i en castellà.

Biografia

Placa amb la signatura de Quim Monzó al peu del monument al llibre (Barcelona)

És fill de mare andalusa immigrada a Catalunya.[2] Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Els seus inicis professionals van ser treballant en les arts gràfiques i, més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista televisiu. Va començar a treballar en el món del periodisme a la dècada del 1970, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista, a la premsa periòdica.[3] En col·laboració amb Albert Abril va escriure a Tele/eXpres reportatges sobre el Vietnam, Cambotja, Irlanda del Nord i l'Àfrica de l'Índic. El gener del 1982 va obtenir una beca per estudiar a Nova York, fins el 1983.

Com a escriptor es va donar a conèixer el 1976, amb la novel·la L'udol del griso a les clavegueres, centrada en el Maig del 68 francès, i el recull de contes Self-Service, escrit en col·laboració amb Biel Mesquida. Més tard va publicar altres reculls de contes com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), que van ser revisats i aplegats en el volum Vuitanta-sis contes (1999), que l'any 2000 es va endur el Premi Lletra d’Or i Premi Nacional de literatura catalana de Narrativa.[3] I encara va escriure tres reculls més: El millor dels mons (2001), Tres Nadals (2003) i Mil cretins (2007). Al llarg dels anys vuitanta, paral·lelament a la dedicació al conte, Monzó va publicar dues novel·les: Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989).[3]

Des de mitjan decenni del 1980 ha estat col·laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo, Arthur Miller i Eric Bogosian, entre d'altres. Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel·lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna. Ha escrit l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País. Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia.

L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural[4] de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i per a l'ocasió va dissenyar una aplaudida dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.

Des de desembre del 2009 a l'abril del 2010 va tenir lloc a Arts Santa Mònica de Barcelona una gran exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol Monzó.

Estil

En les dues primeres obres de Monzó es percep la influència del textualisme, un moviment que pretenia abolir l'herència literària a través de la innovació lingüística i l'experimentació formal.[3] No obstant això, Monzó, com altres autors partícips del moviment, aviat va ser conscient de les escasses possibilitats de continuïtat de la via experimental i la seva prosa va fer un gir per orientar-se cap a formes més llegibles. En la major part dels contes escrits entre final dels setanta i l’actualitat, l’escriptor fa caricatures d’alguns dels aspectes del món urbà contemporani. S’inspira i utilitza elements de la societat postmoderna, com determinades conductes, un llenguatge, uns perfils o uns costums per construir una metàfora d’unes determinades circumstàncies vitals. Els relats expressen, a través d’aquestes metàfores, angoixes de caràcter existencial que, sovint, es fonamenten en l’absurd.[3]

En els reculls de contes publicats entre el 1978 i el 1999, Monzó combina qüestions tan humanes com el desig, l'amargor de les relacions humanes o els cercles viciosos que impossibiliten les decisions personals. Hi predominen les històries lineals, de ritme àgil, protagonitzades per personatges anodins i imbuïdes d'un humor més o menys agredolç. Puntualment, a més, inclouen referències a la literatura o a escriptors heterònims. Al mateix temps, per l’extensió i per la voluntat implícita d'apel·lar a una realitat quotidiana i aconseguir, amb això, uns efectes còmics, Monzó s’aproxima a les fórmules del nou costumisme urbà.[3]

Amb el temps, Monzó ha tendit cada vegada més a la depuració formal. Els relats parteixen de situacions prototípiques que, degudament manipulades, aconsegueixen crear un efecte de ridícul. L’escriptor utilitza la demora amb l'objectiu de condicionar el lector i portar-lo fins a una resolució sovint desencisadora. Pel que fa a models literaris, s'ha parlat de la influència de la narrativa minimalista nord-americana –Robert Coover, John Barth i Donald Barthelme–, d'alguns autors representatius de l'avantguarda sud-americana –Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar i Adolfo Bioy Casares– i, sobretot en els primers textos, de l'aportació teòrica de Raymond Queneau, a més de la narrativa de Francesc Trabal i Pere Calders.[3] Dissemblances al marge, un dels temes comuns és la preferència per un paisatge que oscil·la, inestable, entre la buidor i el desig, enmig de la rutilant seducció dels anuncis publicitaris i dels espais d'oci. Un espai que ha passat de ser el lloc de la utopia al de l'escepticisme. Davant del tòpic, un dels estratagemes més utilitzats per l'autor és la paròdia de l'ús convencional del llenguatge o dels gèneres literaris.[3]

« Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Com Nabokov, Monzó té una virtuositat que li permet de jugar desesperadament amb les paraules, i una dolorosa llança d'acer que perfora la màscara de les seves brillants plasenteries. »
— Le Monde, París

Obra literària

Ha publicat un bon nombre de novel·les, contes i reculls d'articles, i ha estat traduït a més de vint llengües. Al llarg de la seva carrera ha rebut diversos premis, entre ells el Premi Prudenci Bertrana de novel·la l'any 1976 per L'udol del griso al caire de les clavegueres; el Premi de la Crítica Serra d'Or de narració el 1981, el 1986, i el 1994 per Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians i El perquè de tot plegat respectivament, i el de contes el 1997 per Guadalajara; el Premi de Novel·la El Temps el 1989 per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona el 1993 per El perquè de tot plegat; el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura el 2000 per Vuitanta-sis contes; i el Premi Maria Àngels Anglada el 2008 per Mil cretins.

L'illa de Maians

L'illa de Maians és una obra que reuneix catorze contes de l'escriptor Quim Monzó. Està estructurada en tres parts. La primera (Carrer dels dies feiners) aplega Barcelona, Casa amb jardí, Filologia, Febre, No tinc res per posar-me i Ferrocarril. La segona (A handkerchief or neckerchief of soft twilled silk) reuneix La filantropia del mobiliari, Literatura rural i El segrest. La tercera (La Casa de la Estilográfica) inclou Halitosi, Porc bullit amb salsa de rave, No n’estigui tan segur, Anís del Mono i La qualitat i la quantitat. Va ser publicada l'any 1985 a Quaderns Crema i el 1986 va aconseguir el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig. L'illa de Maians ha estat traduït a l’espanyol (La isla de Maians, Editorial Anagrama, Barcelona), a l’alemany (Die Aktentasche, Frankfurter Verlagsanstalt, Frankfurt), al francès (L'île de Maians, Éditions Jacqueline Chambon, Nimes), al rus (Oстров Mаянс, Strategia, Moscou), i al suec (Huset med reservoarpennan, Alfabeta Bokförlag Ab, Estocolm).

Reculls d'articles

Els articles periodístics de Monzó s'han anat recollint en llibres que inclouen també alguns relats publicats en premsa.

  • No plantaré cap arbre és una obra del 1994 que reuneix articles i algun conte publicats als diaris Avui i El Periódico de Catalunya publicats els anys 1991, 1992 i 1993.[5]
  • Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes és una obra del 1998 que reuneix articles i algun conte apareguts als diaris Avui, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia[6] des de l'any 1993 al 1997.
  • Tot és mentida és una obra del 2000 que reuneix cent tres articles i algun conte apareguts a La Vanguardia els anys 1997, 1998 i 1999.[7]
  • El tema del tema és una obra del 2003 que reuneix articles i algun conte publicats a La Vanguardia els anys 1999, 2000 i 2001.[8]
  • Esplendor i glòria de la Internacional Papanates és una obra del 2010 que recull cent quinze articles i algun conte apareguts a La Vanguardia els anys 2001, 2002, 2003 i 2004.

Obra publicada

Narrativa

Reculls d'articles

  • 1984: El dia del senyor. Quaderns Crema. ISBN 978-84-85704-51-4
  • 1987: Zzzzzzzz. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-008-9
  • 1990: La maleta turca. Quaderns Crema]. ISBN 978-84-7727-053-9
  • 1991: Hotel Intercontinental. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-082-9
  • 1994: No plantaré cap arbre. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-132-1
  • 1998: Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-195-6
  • 2000: Tot és mentida. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-290-8
  • 2003: El tema del tema. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-385-1
  • 2004: Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-408-7
  • 2010: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Quaderns Crema. ISBN 978-84-7727-476-6

Bibliografia

  • Margarida Casacuberta i Marina Gustà (ed.): De Rusiñol a Monzó: humor i literatura. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, ISBN 84-7826-695-X
  • Christian Camps i Jordi Gàlvez (ed.): Quim Monzó. Montpeller: Université Paul Valéry, 1998. ISBN 978-2-84269-186-8 LO
  • Antoni Mestres: Humor i persuasió: l'obra periodística de Quim Monzó. Alacant: Universitat d'Alacant, 2006. ISBN 84-611-1107-9
  • Julià Guillamon (ed.): Monzó. Com triomfar a la vida. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2009, ISBN 978-84-8109-847-1. Es tracta d'un llibre catàleg publicat amb motiu de l'exposició Monzó, dedicada a la vida i l'obra de l'autor, a Arts Santa Mònica inaugurada el desembre del 2009.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Quim Monzó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  2. ↑ «Inmigrantes para siempre» (en castellà). La Vanguardia, 26-01-2011. [Consulta: 28 setembre 2011].
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 «Biografia de Quim Monzó». Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. [Consulta: 18 novembre 2012].
  4. ↑ «Discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007» (PDF). VilaWeb, 09-10-2007. [Consulta: 28 setembre 2011].
  5. ↑ «Quim Monzó - No plantaré cap arbre». QuadernsCrema.com. [Consulta: 28 setembre 2011].
  6. ↑ «Quim Monzó - Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes». QuadernsCrema.com. [Consulta: 28 setembre 2011].
  7. ↑ «Quim Monzó - Tot és mentida». QuadernsCrema.com. [Consulta: 28 setembre 2011].
  8. ↑ «Quim Monzó - El tema del tema». QuadernsCrema.com. [Consulta: 28 setembre 2011].

Enllaços externs